De grat o per força, marxar a territoris més o menys llunyans a la recerca d’unes condicions de vida millors ha estat una constant de la nostra espècie: des de les diferents onades d’homínids sortits d’Àfrica fa milions d’anys, fins a les migracions contemporànies sovint com a resposta davant de persecucions ideològiques i/o estretors econòmiques. Quan aquests èxodes han estat massius, han generat la seva pròpia mitologia i, fins i tot, han facilitat la fundació de rèpliques idealitzades dels llocs d’origen.. Seguir leyendo
L’assagista Montserrat Bacardí ressegueix amb honestedat la flama de catalanitat preservada a l’altre cantó de l’Atlàntic, fruit de les migracions del segle XX
De grat o per força, marxar a territoris més o menys llunyans a la recerca d’unes condicions de vida millors ha estat una constant de la nostra espècie: des de les diferents onades d’homínids sortits d’Àfrica fa milions d’anys, fins a les migracions contemporànies sovint com a resposta davant de persecucions ideològiques i/o estretors econòmiques. Quan aquests èxodes han estat massius, han generat la seva pròpia mitologia i, fins i tot, han facilitat la fundació de rèpliques idealitzades dels llocs d’origen.. Potser el cas més proper el trobem a Galícia, on, com ens explica l’historiador Ramón Villares, les comunitats emigrades sovint van ser les mantenidores de les coordenades polítiques i culturals sobre les quals, en recuperar-se la democràcia, es bastiria el galleguisme autonòmic. És el que, des d’una mirada més cultural i amb anècdotes, personatges i històries impagables, ha recuperat el periodista Arturo Lezcano, com explicita en el subtítol de l’excel·lent O país invisible (Libros del KO, 2025): A epopea atlántica da diáspora galega.. Tot i que segurament és difícil competir en incidència i intensitat amb la diàspora gallega, el cas català destaca amb llum pròpia pel volum de compatriotes que, sobretot al llarg del segle XX i especialment després de la Guerra Civil, van fer les maletes cap a les repúbliques americanes de parla castellana, i també per la continuïtat i el paper jugat per les entitats privades creades per aquells emigrants i els seus descendents. Fascinada precisament per aquella flama de catalanitat preservada a l’altre cantó de l’Atlàntic, el 2008 l’aleshores investigadora Montserrat Bacardí va emprendre una estada de recerca de dos mesos —del 2 de febrer al 2 d’abril— a Buenos Aires, amb escapades puntuals a Montevideo i les cascades d’Iguazú. Guardats en un calaix, l’ara catedràtica de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB recupera 18 anys després els seus quaderns de notes i observacions, on es barregen les impresions al natural amb les sorpreses vitals i de recerca, així com alguns dels fils de l’exili català a l’Argentina.. La veritat del quadern de seguida ens captiva. L’honestedat de la jove Barcardí, respectada per la Bacardí actual i lloada al pròleg per l’assagista argentina Nora Catelli, ens permet resseguir en temps real com la investigadora va construint el seu aparell interpretatiu i, alhora, com estén acta d’uns personatges, unes converses i un món en dissolució. Aquestes interioritats permeten reflexions sobre l’efímer i decisiu món de l’exili, sobre les limitacions del coneixement sense continuïtats —“Decididament, hi ha persones que, fent molt, s’esforcen tota la vida a passar desapercebudes”— i sobre la (injusta) implacabilitat del pas del temps: “Com preservar els moments bons de la vida, aquells que sabem amb certesa que no es repetiran? Com fixar-los perquè no fugin riu avall, com tot?”.. D’aquella estada Bacardí en va treure profit acadèmic, amb monografies com Catalans a Buenos Aires. Records de Fivaller Seras (Pagès, 2009); recuperant ara els seus dietaris, ens revela les bambolines d’una recerca i, alhora, una vivència transformadores. El seu treball se situa en la línia d’altres testimonis de camp, comDemonios de papel d’Alfonso Villalta (Comares, 2022), amb un doble afegit no menor. D’una banda, participa de la reconstrucció del món literari i cultural català del segle XX, com fa en altres obres seves, com la premiada biografia La veritat literària de Teresa Pàmies(Eumo, 2023). De l’altra, hi ha una enriquidora mirada de gènere. Ho explicita ella mateixa quan es demana si els dietaris potser són “un gènere més masculí, per les dosis d’ambició i de confiança que exigeix? O tal vegada, simplement, per la capacitat de concedir importància a coses i fets que a les dones ens semblen irrellevants? La quotidianitat de les dones, de la immensa majoria, és més complicada, encara ara, que la dels homes”.. Montserrat Bacardí. Pròleg de Nora Catelli. Lleonard Muntaner. 112 pàgines. 18 euros
