Aturem-nos i mirem enrere. Som al 2012: el jurat del premi Amadeu Oller, el més longeu dedicat a poetes inèdits —es convoca de manera ininterrompuda des del 1964—, dona a conèixer un dels noms que marcaran l’escena literària del segle XXI. L’autora, Irene Solà, es presentava com una creadora de naturalesa nòmada, que havia publicat contes i poemes i participava en diversos projectes col·lectius, com el fanzín Vols Russos. A la solapa, Bèstia s’identificava amb una llarga enumeració: era «joc, acudit, embotit, sopar, son, pipí, sensació, jardí, sexe, sang, búfal, amor, àvia, canoa, casa, ullet, piscina, estómac, llit».. Seguir leyendo
Catorze anys després es reedita el debut d’un dels noms que han marcat l’escena literària catalana del segle XXI, on els lectors trobaran una lírica més continguda i minimalista que a la narrativa
Aturem-nos i mirem enrere. Som al 2012: el jurat del premi Amadeu Oller, el més longeu dedicat a poetes inèdits —es convoca de manera ininterrompuda des del 1964—, dona a conèixer un dels noms que marcaran l’escena literària del segle XXI. L’autora, Irene Solà, es presentava com una creadora de naturalesa nòmada, que havia publicat contes i poemes i participava en diversos projectes col·lectius, com el fanzín Vols Russos. A la solapa, Bèstia s’identificava amb una llarga enumeració: era «joc, acudit, embotit, sopar, son, pipí, sensació, jardí, sexe, sang, búfal, amor, àvia, canoa, casa, ullet, piscina, estómac, llit».. De manera ben intencionada, Solà sabia fer coexistir, en imatges sorprenents i surrealistes, tendresa i violència. La condició animal explícita al títol ja enunciava el tema comú a totes les peces: la indistinció entre els humans i la resta d’animals. El jurat celebrava la naturalitat del llenguatge de Bèstia i en destacava alguns trets: l’ús d’imatges directes marcades pel contrast, l’esperit lúdic i un humor entre irònic i càustic —que impregnaran tota l’obra posterior.. Bèstia es reedita ara, catorze anys després, quan Solà és àmpliament reconeguda, traduïda i llegida. Els lectors d’Els dics, Canto jo i la muntanya balla i Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres hi trobaran una veu ambivalent, que es desprèn de l’imaginari fantasmagòric, escatològic i tètric. La lírica de Solà, necessàriament més continguda que la narrativa, manté el joc amb les veus i les perspectives, i fa ús de la intertextualitat, l’el·lipsi i la brevetat.
