‘Punt de no retorn’, de Maria Climent: Un drama vulgar sense ornaments superflus

“Últimament estic una mica perduda. Crisi personal, de parella, de criança… No sé què vull. No sé què hai fet… no sé res. Hi ha dies, sobretot si estic premenstrual, que vaig per casa i em miro Mòn com si fos una visita que no acaba d’anar-se’n. Penso: ¿qui és aquesta senyora i quan vam decidir que viuria amb natros? Quan estic així, m’ofèn tot lo que diu. Passa’m el pa, amb aquella cara (…) Llavors intento espolsar-me este pensament (¿qui és aquesta senyora?) molt ràpidament de damunt, perquè crec que si me’l repeteixo cada dia acabaré avorrint-la. Lo punt de no retorn. No és només que ella sigue una altra persona, és que jo també. Hai perdut tot l’entusiasme pel camí, vaig esgotada, vaig a mínims!, però és que la miro a ella i la veig, no ho sé, gran i lluny. I ara em trobo casada amb una dona que no té res a vore amb mi, excepte una criatura a mitges!. Lligada de mans i peus”. És el que diu a una amiga la Júlia, la narradora i protagonista de Punt de no retorn, que cap a mitja novel·la, la tercera de Maria Climent (Amposta, 1985), fa quaranta-un anys constatant dues evidències: la primera, el declivi de la relació amb la parella —set anys de vida domèstica desgasten tant com envellir al costat d’algú que també envelleix—, instal·lades totes dues en la pe­re­sa de la parla, incapaces de dir-se res de substancial més enllà dels comentaris sobre la logística quotidiana, com si es certifiqués la visió de Javier Marías sobre el matrimoni —“estar junto a alguien consiste en buena medida en pensar en voz alta, esto es, en pensarlo todo dos veces en lugar de una, una con el pensamiento y otra con el relato, el matrimonio es una institución narrativa”—; la segona, que les tribulacions de la maternitat —ella i la Mòn tenen una filla de tres anys— li anul·len la possibilitat de convertir-se en una altra persona i li coarten la necessitat de conèixer altra gent i posseir nous oients.

Punt de no retorn seria —és— una novel·la terroríficament trista si no fos perquè una de les moltes virtuts literàries de Climent, com manifestava a Gina(2019) i a A casa teníem un himne (2023), és l’ús ocurrent de la comicitat per barrar el pas a la invasió desesperada de la melancolia o la queixa, de la covardia moral: ho deia Adrià Pujol a propòsit de la novel·la anterior, i sí, Maria Climent “se serveix de l’humor intel·ligent i de vegades el lector se’n fa creus, d’estar llegint segons què amb un somriure”: la protagonista de Punt de no retorn, un joguet de corda a punt d’acabar-se-li la corda o un fantasma flotant en un entorn irreal i erm, s’assemblaria a una de les he­roï­nes tan esquerpes de Jean Rhys, dotada d’una exultant alegria verbal —hi ajuda bastant que se serveixi del registre dialectal de les terres de l’Ebre, la seva “parafília amb los accents fent palmateo”— com a arma per reconfigurar el món i estirar-nos lectura endavant pàgina rere pàgina, mentre ens va contant els preparatius del viatge que ha de fer a Londres en haver guanyat, contra tot pronòstic, una beca de composició musical i la posterior estada en una residència per formar-se en tècniques de cant i ball. Els mesos previs a la partida són infernals a causa de la pena que l’anorrea per apartar-se de la filla, pels retrets “passivoagressius” de la Mòn i, sobretot, pels remordiments ocasionats en considerar la nova circumstància com l’oportunitat d’una fuga, d’un alliberament, d’una treva amb si mateixa. La temporada fora de casa també ho és, d’infernal —al dolor de la vergonya d’una dona en la quarantena entremig d’uns alumnes vint anys més joves se suma la impossibilitat de mantenir una conversa telefònica calmada amb la Mòn—, tan infernal, de fet, que acaba renunciant a la beca i es refugia a Dublín a casa d’una amiga sense comunicar-ho a la Mòn.

A l’altra banda de les peripècies patètiques o de les tragicòmiques fantasies sexuals de la protagonista —quina soledat tan calamitosa—, repletes en tot moment d’imaginatives captures d’alta eficàcia sobre l’ànima d’algú que fa el que pot fins que arriba un moment que ja no pot fer res més —la indiferència és una valentia durament conquistada?—, ens atrau la potència del suspens amb què Maria Climent ens atrapa, intrigadíssims per saber com resoldrà el què de la història, i que la narradora formula així: “Durant setmanes m’havia semblat perfectament raonable tindre dos vides incompatibles alhora”. Silenciarem quina triarà o a quina es veurà condemnada, però sí que direm que Punt de no retorn ens entristeix, ens excita i ens espanta perquè narra sense ornaments superflus un drama vulgar com si no fos ni un drama ni vulgar.

Punt de no retorn 

Maria Climent 
L’Altra Editorial
257 pàgines. 20,90 euros