Resulta d’allò més oportuna l’edició catalana del Leviathan, el llibre que Thomas Hobbes va publicar en anglès l’any 1651 i després va ampliar en llatí. S’afegeix a un seguit d’edicions i traduccions de grans llibres de la tradició, que faran un favor extraordinari als estudis d’humanitats, sociologia, religió i política a Catalunya: Thomas Hobbes, Leviatan. O la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil, amb traducció de les versions anglesa i llatina, presentació i edició a cura de Josep Monserrat i Roger Castellanos (Edicions de la UB). Seguir leyendo
La nova edició de l’obra de Hobbes és molt bona, i les notes i els índexs fan molt comprensible la lectura
El frontisipici en la nova edició en català del ‘Leviatan’GIANLUCA BATTISTAResulta d’allò més oportuna l’edició catalana del Leviathan, el llibre que Thomas Hobbes va publicar en anglès l’any 1651 i després va ampliar en llatí. S’afegeix a un seguit d’edicions i traduccions de grans llibres de la tradició, que faran un favor extraordinari als estudis d’humanitats, sociologia, religió i política a Catalunya: Thomas Hobbes, Leviatan. O la matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil, amb traducció de les versions anglesa i llatina, presentació i edició a cura de Josep Monserrat i Roger Castellanos (Edicions de la UB).Leviathan (així en llatí i en anglès) és el nom d’un monstre marí semblant a una barreja de serpent i drac, que apareix al Llibre de Job per designar un ésser totpoderós davant el poder del qual ningú no pot sostreure’s. Hobbes el va fer dibuixar al frontispici del llibre, però amb forma d’home, afegint-hi una citació del llibre bíblic esmentat en la traducció de sant Jeroni: “Non est potestas super terram quae comparetur ei”, val a dir: “No hi ha cap poder a la Terra que se li pugui comparar [a Leviatan]”. A la Bíblia, el pronom remet metafòricament a Déu; al llibre de Hobbes remet a un poder absolut que l’autor anomena “eclesiàstic i civil”, com per donar a entendre que un poder civil mai seria just si no estigués proveït i legitimat per unes virtuts que són en part d’arrel cristiana, en part basades en la moral natural. Això s’assembla molt a tota idea de monarquia proveïda d’una aura teocràtica, que és el que sempre ha succeït quan un poder absolut ha volgut assegurar-se una legitimitat indiscutible: així s’ha vist a la història, des dels emperadors romans fins als dictadors dels segles XX i XXI. Per més senyals, quan el lector es fixi, si cal amb una lupa, en aquest frontispici, s’adonarà que el cos majestàtic de Leviatan, brandant bàcul i espasa, està constituït per centenars de figures humanes, com volent indicar que res dels humans, agafats d’un en un, no escapa al saber i la percepció de justícia que presidirien els actes i les lleis emanades del poder sobirà.Aquest poder no és exactament el mateix que una dictadura en el sentit contemporani: és, segons Hobbes, la forma de govern que millor podria garantir la satisfacció del benestar i la justícia absoluta entre aquella població que, no pas amb els ulls tancats, sinó amb una suposada i plena sobirania intel·lectual, dipositaria en el Gran Poderós una confiança categòrica. Es tractaria, doncs, d’una mena de “contracte social” entre una ciutadania que ha superat l’“estat de naturalesa” barroer i salvatge en què neixen els éssers humans —“Homo homini lupus” n’és la dita famosa— per un regiment de la cosa pública del tot reglat i assumit lliurement: ben bé al revés del que suposava Rousseau, que pensava que naixem sense pecat or
EL PAÍS
