Quan parlaves amb la Dolors Oller, no podies evitar mirar-li els ulls, petits i amagats darrere unes ulleres rodones que li donaven un aire d’intel·lectual francesa dels anys setanta. Senties que t’escrutava de la mateixa manera que ho feia quan llegia un poema de Josep Carner, o comentava un quadre del seu company Narcís Comadira, o contemplava un paisatge de la Toscana, o tastava un plat de la cuina tradicional de Mallorca. No era una mirada vigilant o professoral, al contrari: era només que volia comprendre, que volia trobar un sentit a allò que li deies, entendre allò que llegia, interpretar bé allò que veia. Era aquesta exigència crítica la que la dominava sempre, la que la va portar al llarg de la seva vida a ser una lectora lúcida i intel·ligent i una apassionada professora de literatura (a Girona, a la UAB i, finalment, a la UPF) amb una insòlita capacitat d’entusiasmar per tot el que explicava.. Seguir leyendo
Quan parlaves amb la Dolors Oller, no podies evitar mirar-li els ulls, petits i amagats darrere unes ulleres rodones que li donaven un aire d’intel·lectual francesa dels anys setanta. Senties que t’escrutava de la mateixa manera que ho feia quan llegia un poema de Josep Carner, o comentava un quadre del seu company Narcís Comadira, o contemplava un paisatge de la Toscana, o tastava un plat de la cuina tradicional de Mallorca. No era una mirada vigilant o professoral, al contrari: era només que volia comprendre, que volia trobar un sentit a allò que li deies, entendre allò que llegia, interpretar bé allò que veia. Era aquesta exigència crítica la que la dominava sempre, la que la va portar al llarg de la seva vida a ser una lectora lúcida i intel·ligent i una apassionada professora de literatura (a Girona, a la UAB i, finalment, a la UPF) amb una insòlita capacitat d’entusiasmar per tot el que explicava. Seguir leyendo
Quan parlaves amb la Dolors Oller, no podies evitar mirar-li els ulls, petits i amagats darrere unes ulleres rodones que li donaven un aire d’intel·lectual francesa dels anys setanta. Senties que t’escrutava de la mateixa manera que ho feia quan llegia un poema de Josep Carner, o comentava un quadre del seu company Narcís Comadira, o contemplava un paisatge de la Toscana, o tastava un plat de la cuina tradicional de Mallorca. No era una mirada vigilant o professoral, al contrari: era només que volia comprendre, que volia trobar un sentit a allò que li deies, entendre allò que llegia, interpretar bé allò que veia. Era aquesta exigència crítica la que la dominava sempre, la que la va portar al llarg de la seva vida a ser una lectora lúcida i intel·ligent i una apassionada professora de literatura (a Girona, a la UAB i, finalment, a la UPF) amb una insòlita capacitat d’entusiasmar per tot el que explicava.. El punt de partida sempre era el mateix: fer-se preguntes. ¿Per què aquest poema de Carner és tan bo? ¿Per què els versos de ‘Boira’ de Gabriel Ferrater ens emocionen un cop els hem entès? ¿Per què Josep Pla refrena el seu realisme líric en aquest fragment de la seva obra? ¿Per què aquest poema de Baudelaire dialoga amb Ausiàs March? ¿Per què aquest quadre de Cézanne és com un poema? La lectura, per a la Dolors, va ser sempre una operació intel·lectual que havia de donar sentit al text i el llibre La construcció del sentit (1986) n’és, probablement, la millor mostra. Per respondre, doncs, va saber-se armar amb tota la terminologia teòrica i crítica de la segona meitat del segle vint: els formalistes russos i els estructuralistes francesos, l’estètica de la recepció, la semiòtica i la teoria del signe. I va saber recórrer als noms de Jakobson, Hjelmslev, Umberto Eco, Roland Barthes i de tants altres que ella mateixa va contribuir a divulgar entre nosaltres.. Però, per sobre de tot, seguia l’exemple de Gabriel Ferrater i el seu germà Joan, un mestratge que va impactar en tota una generació (Salvador Oliva, Francesc Parcerisas, el mateix Comadira i tants altres) que es trobava mancada de mestres i dels referents intel·lectuals que la dictadura franquista havia tallat brutalment. Com tots dos germans, la Dolors s’encarava al poema, convertit en un objecte estètic, per fer-se’l seu. Buscava entendre’l en totes les seves dimensions com una formalització d’una experiència, com una objectivació d’una forma subjectiva. S’hi enfrontava desproveïda de prejudicis ideològics o d’apriorismes metodològics. I hi abocava tota la seva preparació intel·lectual, fonamentada en l’anàlisi lingüística i estilística, en la reflexió sobre els mecanismes verbals i els esquemes imaginatius.. Quan la Dolors agafava un poema de J. V. Foix, o de Joan Vinyoli, i hi aplicava tota aquesta reflexió, que complementava amb un coneixement amplíssim de la poesia catalana i de tot arreu, al final semblava que, efectivament, tot prenia sentit com en una mena d’epifania. Aleshores, primer somreia alegrement i deixava anar una riallada contagiosa i maternal. Després, explicava alguna anècdota sobre la Montserrat Roig, gran amiga de joventut, o sobre l’entrevista que va fer a Romanyà amb l’enigmàtica Mercè Rodoreda. Fins que es mirava en Narcís, disposada a compartir amb tu un vermut italià o a obrir una ampolla de Borgonya, convençuda com estava que la poesia només té sentit per celebrar l’amistat, la felicitat i la bellesa del món.. Amb la mort fa uns mesos d’Antoni Marí, i ara la de Dolors Oller, el pensament crític a Catalunya perd dos bastions fonamentals que, sortosament, han tingut reconeixements en vida i, sobretot, lectors exigents i deixebles apassionats. Tots dos van contribuir a recuperar l’autoestima col·lectiva dels escriptors, a airejar la universitat, a desprovincialitzar la cultura catalana i a fer-nos més bons lectors. Moltes gràcies per tot, Dolors. Una abraçada per en Narcís i un petó carnerià per tu.
