Joan Esculies conta amb audàcia la vida d’un felí desemparat a ‘La gata’

El matrimoni viu en un xalet a La Florida, una urbanització situada entre Santa Perpètua de Mogoda i la Llagosta, i tant ell com ella són enginyers industrials, però només treballa l’home, com a director d’operacions “al centre logístic que MercaMón va posar al polígon de la sortida de Sabadell”; ella, en canvi, sembla haver renunciat a la feina que li proporcionaria la carrera estudiada: els matins va a pilates, s’apunta a clubs de lectura, assessora un parell d’empreses durant dues tardes —per fer veure que ets independent econòmicament, li diu la germana— i sobretot es dedica a cuidar la filla, la Joana, a mirar que “la nena no desatengui el curs”, i que just al començament de La gata pronuncia les paraules que ens alerten sobre la possibilitat que l’aparença de benestar que els embolcalla no és tan inqüestionable com sembla: “¿Mama, no estaríem més segurs si al vespre tothom es tanqués a casa i als carrers només s’hi quedés la policia perquè no ens passés res?” El motiu de la por es deu a l’assassinat d’un narcotraficant al jardí d’un dels xalets de la urbanització, que la mare i la nena veuen cada dia anant a l’escola. De sobte, el paisatge quotidià irromp al telenotícies desfigurat per la violència mentre al carrer encara sonen les sirenes dels cotxes policials. Tanmateix, la rutina ha de continuar, i com que la nena ha de fer un treball escolar sobre La crida del bosc i “té dificultats de comprensió lectora” —a causa d’algun punt de dislèxia?, a la falta d’interès?, a l’ús prematur del mòbil?—, la mare n’hi llegeix un capítol cada nit.. Seguir leyendo

La virtut de l’autor és que evita la temptació de magnificar el caire al·legòric de la narració, però no convencen algunes solucions lingüístiques de la novel·la

El matrimoni viu en un xalet a La Florida, una urbanització situada entre Santa Perpètua de Mogoda i la Llagosta, i tant ell com ella són enginyers industrials, però només treballa l’home, com a director d’operacions “al centre logístic que MercaMón va posar al polígon de la sortida de Sabadell”; ella, en canvi, sembla haver renunciat a la feina que li proporcionaria la carrera estudiada: els matins va a pilates, s’apunta a clubs de lectura, assessora un parell d’empreses durant dues tardes —per fer veure que ets independent econòmicament, li diu la germana— i sobretot es dedica a cuidar la filla, la Joana, a mirar que “la nena no desatengui el curs”, i que just al començament deLa gatapronuncia les paraules que ens alerten sobre la possibilitat que l’aparença de benestar que els embolcalla no és tan inqüestionable com sembla: “¿Mama, no estaríem més segurs si al vespre tothom es tanqués a casa i als carrers només s’hi quedés la policia perquè no ens passés res?” El motiu de la por es deu a l’assassinat d’un narcotraficant al jardí d’un dels xalets de la urbanització, que la mare i la nena veuen cada dia anant a l’escola. De sobte, el paisatge quotidià irromp al telenotícies desfigurat per la violència mentre al carrer encara sonen les sirenes dels cotxes policials. Tanmateix, la rutina ha de continuar, i com que la nena ha de fer un treball escolar sobre La crida del bosc i “té dificultats de comprensió lectora” —a causa d’algun punt de dislèxia?, a la falta d’interès?, a l’ús prematur del mòbil?—, la mare n’hi llegeix un capítol cada nit.

Ara per ara, si ens preguntéssim qui ens pot explicar narrativament l’auge d’Aliança Catalana, no incorreríem en cap risc si apostéssim per Joan Esculies (Manresa, 1976). A la seva novel·la anterior, ubicada també a l’extraradi de Barcelona, Un veí ben estrany (Edicions de 1984, 2025) —els dos protagonistes apareixen aquí com a secundaris—, explorava les convulsions, els trasbalsos i els traumes que ocasionaven als individus particulars i a la psicologia col·lectiva la crisi econòmica i les seves derivades: l’atur, l’emigració, els prejudicis racials, la recerca d’un enemic culpable de la ferida sense cicatritzar de la societat, l’infantilisme irresponsable de l’antipolítica. A La gata hi trobem un panorama similar, però presentat d’una manera molt més sofisticada: la mare, havent llegit les aventures del gos protagonista del relat de Jack London, que “descrivia els anhels i els temors del segle vint que s’obria”, pensa “en una història que en part he viscut, en part m’han explicat i una altra part, potser encara més important, he completat amb la meva imaginació. I que descriu els sentiments, els recels i les pors del nostre segle”. I entrem en el capítol següent i ens embranquem en les aventures i desventures d’una gata, que perd la companyia dels primers amos i el confort domèstic, que semblava inalterable, i s’ha d’enfrontar a l’abandó i la intempèrie: gràcies a l’instint atàvic, sobreviu, però l’enyor de l’antiga seguretat és constant.

La virtut de Joan Esculies és que evita la temptació de magnificar el caire al·legòric de les peripècies que ha d’entomar la gata com a indigent enmig d’altres gats de carrer com ella, i que converteix el seu periple urbà en una epopeia agresta plena d’audàcia, meravelles i terrors que es llegeix amb un goig enorme, com si l’autor posseís el portentós enigma de la capacitat de contar. No són de menor importància per al bon funcionament de la novel·la dues habilitats que Joan Esculies desenrotlla exemplarment. La primera és el tenaç punt de vista que manté al llarg de la novel·la, dibuixant en tot moment les circumstàncies de la realitat a través de la mirada i els sentiments de la gata, sense humanitzar-la mai; la segona és que dona una explicació plausible a l’entrada dins la novel·la de la vida de la gata gràcies a un joc de mans narratiu que no desvelarem per no aigualir la festa a cap lector.

De La gata, l’únic que no convenç és que, a favor d’una versemblança que no aconsegueix en absolut, lluny del mestissatge verbal de Guillem Sala o Andrea Genovart, per exemple, Joan Esculies triï l’opció fàcil i es decanti per transcriure en castellà i en cursiva les paraules que diuen els personatges nascuts a Andalusia o Extremadura, cosa que no passa, per cert, quan els personatges són senegalesos que entre ells parlen wòlof. Són minúcies, si voleu, però que falsegen el relati interrompen la fluïdesa de la lectura.