Estem d’acord, quasi tots, que Ausiàs March (1397-1459) és un dels cims més alts de la poesia comptant de l’edat mitjana cap aquí, o dit d’una altra manera, un capdavanter de la poesia europea de després dels trobadors, o sigui, un dels cimalts de la poesia mundial d’abans de l’aparició de la PA (la pilleria artificial). O per expressar-ho amb més tranquiŀlitat, coincidim quasi tots en això que Ausiàs March és un dels grans. Les nostres coincidències, emperò, s’acaben aquí. Perquè a l’hora d’explicar-nos-ho, a l’hora de resumir per què és tan destacat, a l’hora d’aclarir què diu, a l’hora de saber què diu… no hi ha manera, no ens posem d’acord, i em temo que no ens hi posarem mai, d’acord, i és que al capdavall d’Ausiàs March ni sabem què diu ni què vol dir, però sentim fortament que toca punts que ens afecten: ara diu blanc, ara diu negre, ara diu ni blanc ni negre, però ens va passejant pels revolts de la seva ànima… que no és ni d’un sol color ni d’una sola manera, perquè està viva. Seguir leyendo
A l’hora d’explicar-nos i resumir per què és un dels cimalts de la poesia mundial, a l’hora d’aclarir què diu… no hi ha manera, no ens posem d’acord
«Del sexe, i en especial del sexe femení, en diu el lloc prohibit»PHAS (Universal Images Group via Getty Images)Estem d’acord, quasi tots, que Ausiàs March (1397-1459) és un dels cims més alts de la poesia comptant de l’edat mitjana cap aquí, o dit d’una altra manera, un capdavanter de la poesia europea de després dels trobadors, o sigui, un dels cimalts de la poesia mundial d’abans de l’aparició de la PA (la pilleria artificial). O per expressar-ho amb més tranquiŀlitat, coincidim quasi tots en això que Ausiàs March és un dels grans. Les nostres coincidències, emperò, s’acaben aquí. Perquè a l’hora d’explicar-nos-ho, a l’hora de resumir per què és tan destacat, a l’hora d’aclarir què diu, a l’hora de saber què diu… no hi ha manera, no ens posem d’acord, i em temo que no ens hi posarem mai, d’acord, i és que al capdavall d’Ausiàs March ni sabem què diu ni què vol dir, però sentim fortament que toca punts que ens afecten: ara diu blanc, ara diu negre, ara diu ni blanc ni negre, però ens va passejant pels revolts de la seva ànima… que no és ni d’un sol color ni d’una sola manera, perquè està viva. Una cosa clara, i que la va dir un crític diguem modest i “ple de seny” (Arthur Terry), és que Ausiàs March “va més lluny que altres poetes en l’exploració de la frontera entre el cos i l’esperit”, però després, amb una terminologia de pujades i baixades que ja és més discutible, ho explica dient què en la seua poesia veiem “com aquestes dues natures contínuament actuen l’una sobre l’altra, de manera que la carn mira de pujar a l’òrbita de l’esperit mentre que l’esperit sempre tendeix a rebaixar-se i a caure al nivell de la carn”. Els poemes de March no tenen títol, sempre es presenten numerats (de l’1 al 128), i encara que no es pugui demostrar es considera que aquest ordre és aproximadament cronològic. Provenen de formes que solien ser cantades però en el seu cas és clar que ja no es cantaven, entre altres coses perquè alguns dels poemes, sobretot de quan ja es va fent vell, arriben a tenir més de trenta estrofes de deu versos cada una… Ell juga (per dir-ho així) a desorientar els llegidors però no per fer-se el graciós sinó perquè ens vegem obligats a experimentar en carn pròpia (vull dir en lectura pròpia) els trasbalsos dels seus patiments. El poema 4, que molts crítics consideren que és un manifest a favor de l’amor purament inteŀlectual i sense sexe, comença amb una estrofa de gran bellesa eròtica, i de gran tensió amorosa, amb imatges clarament seductores, i continua amb una visió d’un mar tempestuós entre vents contraris com els seus desigs, per continuar amb cinc estrofes en què l’enteniment demostra que és superior el seu “cos no cast”… Però al final, a la tornada, que dirigeix a una estimada que ell anomena “plena de seny” (com si fos un paraŀlel de la “plena de gràcia”) hi torna a apar?
EL PAÍS
