Una de les productores de la nova sèrie protagonitzada per Berta Prieto és Canada, un autèntic niu d’imaginació audiovisual. Amb Canada, Prieto ja havia fet un curt de promoció de l’audiovisual espanyol, una peça excel·lent titulada La causa del incendio que provocó el fuego (Youtube). Allà, amb la companyia de gent com Albert Serra, J. A. Bayona, Karla Sofía Gascón o Bárbara Lennie, interpretava una directora de cinema que no sabia si estava fent un musical o un fashion film. Els mateixos dubtes podem tenir nosaltres —en la mesura que assaja més d’un registre— sobre el gènere de Segunda temporada (Filmin), en el supòsit llunyà que tenir-ho clar sigui imprescindible.. Seguir leyendo
La nova sèrie, dirigida per Miguel Ángel Blanca, arrisca fugint de la mediocritat
Una de les productores de la nova sèrie protagonitzada per Berta Prieto és Canada, un autèntic niu d’imaginació audiovisual. Amb Canada, Prieto ja havia fet un curt de promoció de l’audiovisual espanyol, una peça excel·lent titulada La causa del incendio que provocó el fuego (Youtube). Allà, amb la companyia de gent com Albert Serra, J. A. Bayona, Karla Sofía Gascón o Bárbara Lennie, interpretava una directora de cinema que no sabia si estava fent un musical o un fashion film. Els mateixos dubtes podem tenir nosaltres —en la mesura que assaja més d’un registre— sobre el gènere de Segunda temporada (Filmin), en el supòsit llunyà que tenir-ho clar sigui imprescindible.. Si calgués, hauríem d’acudir a Teoria de gèneres, de Josep Girós (La Segona Perifèria), on s’alimenta la taxonomia clàssica amb noves categories com “Narracions protagonitzades per personatges que caminen”, “Narracions que han guanyat un premi literari” o “Narracions protagonitzades per personatges que fan estada en un sanatori tuberculós”. A Segunda temporada podria escaure-li “Narracions admirablement imperfectes”… Hem de rebutjar, es pregunta Girós, “tot allò que sí que hi és a causa d’allò que no hi és? El resultat d’aquest rebuig és la mediocritat”. A Catalunya, “pesa tant la por d’espifiar-la que no s’acaba d’intentar mai res, no fos cas”. No és el cas de Prieto.. Hi ha humor, tensió, gosadia i una temperatura argumental irregular, amb escenes allargassades, que es fan pesades. Són set capítols d’uns 40 minuts sobre una jove escriptora d’èxit que pateix una severa sequera creativa. Ara té entre mans l’encàrrec d’escriure la biografia de Lil Rogelio (Adán Domínguez), cantant de trap cancel·lat que acaba de sortir de la presó. Es tracta de tenir una segona oportunitat, una segona temporada encara que sigui gràcies a la màgia. La sèrie toca més d’una tecla en els formats (des del vertical tiktokaire als més habituals del cinema) i en els recursos narratius. Les puntuacions de la banda sonora són molt bones. Hi ha humor, tensió, gosadia i una temperatura argumental irregular, amb escenes allargassades que es fan pesades, com la del sopar final.. Els episodis es construeixen al voltant d’assumptes dominants diferents. Al cinquè, per exemple, es fa una crítica a la cultura woke. Des d’una empresa que té aires de secta fins a una convenció estúpida d’influèncers nyigui-nyogui en un centre cultural que, per poc, no es diu CCCB. Aquí trobarem un personatge de les xarxes com Pelopony, coneguda, sobretot, per com va lluir les seves cirurgies estètiques a Telecinco. Hi ha herències de l’obra de teatre Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla de la mateixa Prieto: hibridació de registres, les dues protagonistes que es diuen Paula, befa de la cirurgia plàstica.. La cineasta Ximena White de Fandom creu que cal passar per l’aro perquè el missatge arribi a més gent, i a la sèrie, Paula i el seu amic Lil Rogelio fugen contents del congrés d’influèncers perquè “no hem passat per l’aro”. Tampoc ho fan els responsables de la sèrie, com Prieto, el director Miguel Ángel Blanca —membre de Boogaloo Films, que participa en la producció— o el guionista i muntador (quina feinada!), amb Javier Gil, Víctor Diago. Cal gosadia per fer Segunda temporada pensant de penjar-la en una plataforma i, per part d’aquesta, Filmin, a l’hora d’acollir-la.. En un capítol hi ha un divertit joc que desmunta l’autoficció. La futura editora del llibre que escriu Paula li corregeix el to i el desenllaç de determinades escenes protagonitzades per l’autora. Unes escenes que l’espectador ja ha vist i que, d’acord amb les recomanacions editorials, tornem a veure totalment capgirades. Un joc que reforça el caràcter d’artifici —cal no oblidar-ho com a espectadors— de la història que ens expliquen.. Per cert, el llibre que finalment publicarà Paula es diu Nada demasiado importante, títol aplicable a les vides que ens ensenya la sèrie. Però, què vol dir tenir una vida important? Al final, la vida consisteix en una supervivència envoltada de toxicitats. Sí, Segunda temporada pertany al gènere de narracions admirablement imperfectes.
