Si us agrada desobeir l’ordre establert per l’autor a l’índex, convindria que no comencéssiu Aquest serà el nostre pou, el llibre de contes amb què Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha obtingut el premi Mercè Rodoreda 2025, pel que tanca el volum, ‘¿Qui ha segrestat el nen Jesús?’, on els tres reis d’Orient es mesclen amb les xarxes socials i l’emigració per evidenciar que, narrativament, la distorsió de tot el que és literari no sempre es converteix en un esquema creador: més a frec del ridícul que de la pretesa sàtira corrosiva, no s’entén com es pot concloure un llibre amb una peça humorística tan buida de gràcia i construïda amb tanta mala grapa. Seria també aconsellable que no us temptés l’ànsia de la proximitat dels mesos d’estiu i no encetéssiu la lectura amb ‘Ciutat de vacances’, una diatriba contra la proliferació de pisos turístics a les ciutats costaneres on un matrimoni nadiu es veu expulsat de casa seva gràcies a les apocalíptiques lleis municipals que beneficien els visitants de pas: aquí, però, a pesar del llast de l’obvi “missatge” militant, amb la disposició de la matèria narrativa Artigau sap crear intriga i por. I us enduríeu una impressió errònia del que trobareu a Aquest serà el nostre pou —confusos jocs metaliteraris— si, tal vegada, sou uns espectadors fidels de l’obra teatral de Marc Artigau i permeteu que us cridi l’atenció el conte titulat ‘L’assaig general’: a causa de a l’absència de l’actor principal, l’ajudant de direcció ha de pujar a l’escenari i dir les rèpliques amb el text a la mà per no perdre el ritme i ajudar la resta del repartiment.. Seguir leyendo
Premi Mercè Rodoreda, el recull compta amb relats narrats amb un to general d’indiferència a favor sempre del grotesc de la desesperació
literatura. Crítica. Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia. Premi Mercè Rodoreda, el recull compta amb relats narrats amb un to general d’indiferència a favor sempre del grotesc de la desesperació. L’escriptor Marc ArtigauMarta Mas. Si us agrada desobeir l’ordre establert per l’autor a l’índex, convindria que no comencéssiu Aquest serà el nostre pou, el llibre de contes amb què Marc Artigau (Barcelona, 1984) ha obtingut el premi Mercè Rodoreda 2025, pel que tanca el volum, ‘¿Qui ha segrestat el nen Jesús?’, on els tres reis d’Orient es mesclen amb les xarxes socials i l’emigració per evidenciar que, narrativament, la distorsió de tot el que és literari no sempre es converteix en un esquema creador: més a frec del ridícul que de la pretesa sàtira corrosiva, no s’entén com es pot concloure un llibre amb una peça humorística tan buida de gràcia i construïda amb tanta mala grapa. Seria també aconsellable que no us temptés l’ànsia de la proximitat dels mesos d’estiu i no encetéssiu la lectura amb ‘Ciutat de vacances’, una diatriba contra la proliferació de pisos turístics a les ciutats costaneres on un matrimoni nadiu es veu expulsat de casa seva gràcies a les apocalíptiques lleis municipals que beneficien els visitants de pas: aquí, però, a pesar del llast de l’obvi “missatge” militant, amb la disposició de la matèria narrativa Artigau sap crear intriga i por. I us enduríeu una impressió errònia del que trobareu a Aquest serà el nostre pou —confusos jocs metaliteraris— si, tal vegada, sou uns espectadors fidels de l’obra teatral de Marc Artigau i permeteu que us cridi l’atenció el conte titulat ‘L’assaig general’: a causa de a l’absència de l’actor principal, l’ajudant de direcció ha de pujar a l’escenari i dir les rèpliques amb el text a la mà per no perdre el ritme i ajudar la resta del repartiment.. Cal remarcar, però, que no tots els contes són fluixos, en bona part gràcies al mètode que fa servir l’autor per afavorir la seva prosa, i que podria descriure’s usant el que diu el narrador del conte anterior quan es refereix a la mecànica dels assajos si substituïm el verb repetir” per reescriure”: “tot consisteix a repetir la frase una vegada i una altra. Modular l’entonació i fer veure que és plena d’alguna cosa que no sabem però fem veure que sí. Un petit moviment que canvia, imperceptible, un silenci un pèl més llarg o més curt, i aleshores comentaris de reforç per a ànimes desvalgudes”. Es tracta d’un punt de partida vàlid també per concretar les estratègies de què es val Artigau per edificar, a la vora sempre de l’esbós distòpic, els contes més encertats i hipnòtics d’Aquest serà el nostre pou. És el cas del que obre el recull, ‘Un dia de festa’, on una aparent celebració infantil s’acaba revelant com la lapidació pública d’un pederasta a mans d’uns nens oficialment escollits per les autoritats locals; és el cas, també, del que semblaria un al·legat vulgar contra la ineficiència de la sanitat pública —‘La taca del senyor Antònio’—, i que de mica en mica va derivant, a través de l’acumulació indeturable d’uns fets trivials, en un monumental elogi de l’absurditat; o és el cas, en fi, del conte que dona títol al llibre, en què una mena de faula innocent es converteix en un exercici artificiós d’una crueltat excelsa, sobretot perquè l’estranyesa o la inversemblança de l’anècdota és narrada amb un to general d’indiferència a favor sempre del grotesc de la desesperació: en el sadisme innocent del protagonista hi reconeixem l’actitud de l’autor cap a les històries que narra, com si busqués que la majoria dels personatges constatessin a la força que “havien deixat de banda la perplexitat en favor de la resignació”.. Fins ara hem vist uns contes prescindibles i uns contes dignes i recomanables, però és just acabar recordant els dos contes més notables: ‘Els bons’ és el retrat de l’obsessió morbosa, repel·lent i pueril que un matrimoni sent cap a la parella que viu al pis de davant seu, un conte vibrant ple de curtcircuits, i ‘Va dir: segueix-me’, que per l’atmosfera i el to podria assemblar-se a una hipotètica pel·lícula asiàtica en què el director hagués adaptat, recalcant l’aire destructor i claustrofòbic, un conte emblemàtic de Cortázar, ‘Casa tomada’. Anys enrere, a propòsit d’una novel·la de Marc Artigau, recordàvem la distinció de Nabokov entre els lectors que se submergien en el mar de la literatura com si fossin uns submarinistes, buscant perles negres i sense témer els monstres de l’abisme, i els que s’estimaven més contemplar les onades des de la platja, sota el confort dels para-sols: La vigília pertanyia a aquesta segona categoria, però en Aquest serà el nostre pou, sens dubte, Marc Artigau s’ha proposat satisfer els partidaris de la primera opció.. Aquest serà el nostre pou. Marc Artigau. Empúries. 198 pàgines. 20 euros. Normas ›. Mis comentariosNormas. Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos. Please enable JavaScript to view the comments powered by Disqus.. Más información. Arxivat A. Escriptors. Literatura. Editorials. Crítica literària. Contes. Si está interesado en licenciar este contenido, pinche aquí
