L’homofonia és un fenomen lingüístic que ens meravella. Paraules amb significats i grafies diferents sonen igual a l’orella, i de grat el cervell se’n sorprèn, infantilment, perquè descobreix, cada dos per tres, que el llenguatge és font de secrets i d’epifanies. Així com ara la Natura, la bellesa és tan ambivalent com la vellesa, i adonar-nos-en ens fa sentir vius, inserits, i donar-ne fe és la tasca primordial de l’art. En aquest sentit, podem dir que la poesia, per exemple, és una manera de donar a veure, perquè desembosca, revela, il·lumina, i alhora podem dir que la poesia ens dona beure, sacia les nostres ganes de coneixement, de plaer estètic, etcètera, qui no s’ha begut mai l’ésser estimat, un paisatge, la nit amb els ulls. Seguir leyendo
‘Donar a veure’ és una miscel·lània que dona la mesura d’aquest pensador compromès i generós
L’homofonia és un fenomen lingüístic que ens meravella. Paraules amb significats i grafies diferents sonen igual a l’orella, i de grat el cervell se’n sorprèn, infantilment, perquè descobreix, cada dos per tres, que el llenguatge és font de secrets i d’epifanies. Així com ara la Natura, la bellesa és tan ambivalent com la vellesa, i adonar-nos-en ens fa sentir vius, inserits, i donar-ne fe és la tasca primordial de l’art. En aquest sentit, podem dir que la poesia, per exemple, és una manera de donar a veure, perquè desembosca, revela, il·lumina, i alhora podem dir que la poesia ens dona beure, sacia les nostres ganes de coneixement, de plaer estètic, etcètera, qui no s’ha begut mai l’ésser estimat, un paisatge, la nit amb els ulls. Tot plegat per donar peu a parlar de Donner à voir, títol homofònic del recull de poemes i assaigs que Paul Éluard va publicar a Gallimard l’any 1939. Ara en traducció catalana del mallorquí Andreu Gomila per a Angle Editorial, Donar a veure ens acosta un dels intel·lectuals més nutritius del segle XX. Diu Gomila, a la introducció, una primera veritat: “A casa nostra, Éluard és conegut per haver estat l’home a qui Gala va fer el salt per anar-se’n amb Dalí. Poc més”. Vet-ho aquí, Éluard (1895-1952) va collar amb caps de brot (Breton, Tzara, Artaud, Picasso, Ernst, Klee, Aragon i Miró), artistes que va col·leccionar i glossar —i impugnar, segons els casos— amb respecte i admiració. Pintor, poeta i polític, va desenvolupar diversos papers importants, tant a la bertranada dadà com al moviment surrealista, i va ser un membre destacat de la resistència francesa: publicat clandestinament, el seu poema Liberté es va convertir en un símbol de la lluita contra el nazisme, fins al punt que els avions britànics el van fer ploure damunt la França ocupada l’any 1943. Donar a veure és una miscel·lània que dona la mesura d’aquest pensador compromès i generós. Hi ha poemes de collita pròpia i diversos homenatges en forma de reflexions teòriques sobre poesia i pintura. D’altra banda, el recull s’acorda amb la idea éluardiana que la poesia no ha de ser cap luxe inaccessible, sinó més aviat una eina col·lectiva per tornar a mirar el món, per fer visible l’invisible. S’entén, doncs, la importància que el poeta dona a l’ull, òrgan que mira la realitat i alhora en crea, transformant les “coses vistes” en visions. La pintura i l’art en general, ens dirà, trenquen la membrana entre la realitat i el que és imaginari, sovint operen a la riba fosca del somni, i de retruc ens ofereixen nous punts de vista sobre l’experiència humana. Un altre aspecte troncal és la relació entre el llenguatge poètic i altres llenguatges artístics, o la manera com la pintura de Magritte o de Masson, valguin de mostra, complementen les visions estratosfèriques de Baudelaire, Rimbaud, Blake o Lautrémont. Llibre sinestèsic, Éluard salta d’un sentit
