Fer poesia és una cerca contínua d’antecedents i referents. En els millors casos, no per escriure com altres han fet, sinó a partir del que altres han fet. En prosa no és el mateix: qualsevol infant, havent adquirit el llenguatge, és capaç d’explicar una història, real o inventada, ni que sigui a batzegades. Però el mateix infant no serà capaç de dir “la lluna, la pruna, vestida de dol”; per fer això cal ser adult i saber manejar versos i rima. La poesia trobadoresca, que es va produir en els segles XII i XIII, és de tal perfecció formal i vehicula una cosmovisió tan completa que la temptació de reviure-la ha estat present fins avui dia, des dels Jocs Florals del temps de l’humanisme, restaurats amb la Renaixença, fins a apostes personals com la d’Ezra Pound, que cercava en la poesia de trobadors com Arnaut Daniel una inspiració per renovar la lírica del segle XX. Laia Llobera (Barcelona, 1983) treu ara un llibre que representa una immersió en l’esperit i la imatgeria de la baixa edat mitjana occitana. Només el títol ja reclama una consulta al Coromines: saur és un mot d’origen germànic, present en occità antic, que significa “color rogenc” o “groc fosc”.. Seguir leyendo
Premi Miquel de Palol 2025, el poemari es proposa una empresa arriscada: reflectir una manera de compondre de vuit segles enrere
L’escriptora Laia Llobera.Marta Claveria. Fer poesia és una cerca contínua d’antecedents i referents. En els millors casos, no per escriure com altres han fet, sinó a partir del que altres han fet. En prosa no és el mateix: qualsevol infant, havent adquirit el llenguatge, és capaç d’explicar una història, real o inventada, ni que sigui a batzegades. Però el mateix infant no serà capaç de dir “la lluna, la pruna, vestida de dol”; per fer això cal ser adult i saber manejar versos i rima. La poesia trobadoresca, que es va produir en els segles XII i XIII, és de tal perfecció formal i vehicula una cosmovisió tan completa que la temptació de reviure-la ha estat present fins avui dia, des dels Jocs Florals del temps de l’humanisme, restaurats amb la Renaixença, fins a apostes personals com la d’Ezra Pound, que cercava en la poesia de trobadors com Arnaut Daniel una inspiració per renovar la lírica del segle XX. Laia Llobera (Barcelona, 1983) treu ara un llibre que representa una immersió en l’esperit i la imatgeria de la baixa edat mitjana occitana. Només el títol ja reclama una consulta al Coromines: saur és un mot d’origen germànic, present en occità antic, que significa “color rogenc” o “groc fosc”.. L’ús de termes no desconeguts però sí poc usuals, com alatzà, ricor i galivar, provocarà una sensació d’estranyament en el lector. La mètrica, en canvi, és d’allò més habitual avui dia: decasíŀlabs i dodecasíŀlabs, més alguns de més curts a tall d’experiment. En temps dels trobadors predominaven els versos d’art menor: avui, quan n’hi ha, els d’art major. Llavors la rima era obligada; ara, excepcional. En aquest llibre és freqüent, i, quan n’hi ha, els versos estan ordenats en quartets; excepcionalment, hi ha una sextina.. Encapçala Saur (premi Miquel de Palol 2025) la frase “la meva reialesa no és d’aquest món”, de l’evangeli de Joan, el més estimat en la religió càtara. El reialme de la poesia tampoc és, o no vol ser, d’aquest món, sinó que vol remetre’s a un altre món, o evocar-lo en el passat o imaginar-lo en el futur: “El regne de l’instant murmura solemne / rere l’infinit que esguarda silenciós”.. Voler reflectir una manera de compondre de vuit segles enrere és una empresa arriscada, perquè tot i ser inqüestionablement correcta, contrasta molt amb el lèxic i la sintaxi d’avui dia. Però, en poesia, convé mantenir una bona dosi de desafiament i de capacitat de sorpresa. És abans que res un homenatge a aquests països englobats en el terme Occitània —l’autora fa constar que els textos d’aquest llibre han estat escrits en els antics comtats de Foix, Tolosa i Provença— i expressió de nostàlgia per uns temps i una cultura que la història ha fet oblidar gairebé del tot. “On neix la set que aviva l’esperit / i diu en llengua d’oc un parenostre?” El problema és que moltes vegades el discurs apareix encarcarat i sembla construït entorn del pal de paller de la rima. L’opció per la fluïdesa té un punt de subjectiu, tant com l’opció per l’eixutesa, però quan l’aventura és tan agosarada, o tan distant dels usos actuals, val més posar les coses fàcils; o, dit d’una altra manera, l’equilibri entre el trobar leu i el trobar clus s’hauria de decantar pel primer. Sobrevola implícitament la idea que el català és també una llengua d’oc i que la decadència patida en les terres del nord es pot repetir aquí, on la represa que va significar la Renaixença, al cap de gairebé dos segles, pot estar exhaurint el seu impuls.. Laia Llobera. Edicions Proa. 112 pàgines. 16.50 euros. @ 9.99 euros
EL PAÍS
