‘Rosa Candida’ d’Auður Ava Ólafsdóttir: la paternitat és com la cura del jardí

“Passejar per la natura. Treballar al jardí. Treballar al bancal de patates. Alenar. Mirar el cel de sobre la muntanya. Sentir els ocells. El sexe”, aquestes eren les accions enumerades per Alba, “en què el codi lingüístic no intervé”. Alba és la protagonista d’Edèn, novel·la de l’escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir que va ser reconeguda amb el premi Llibreter 2025. Ara, sempre amb traducció de Macià Riutort, arriba a les llibreries Rosa Candida, novel·la publicada en islandès el 2022 que en poc temps es va convertir en un èxit, especialment a França, un dels primers països, juntament amb Dinamarca, on es va traduir. Tot i que són novel·les molt diferents —Edèn té un substrat assagístic del qual l’altra manca—, les paraules del personatge d’Alba ens remeten a Lobbi, el jove protagonista de Rosa Candida, un jardiner de vint-i-dos anys que deixa Islàndia per anar-se’n a un monestir al centre d’Europa a fer reviure un dels rosers més grans i bonics del món. Malgrat que el seu pare no acaba d’entendre per què no estudia i es dedica a una altra cosa —“Un noi tan brillant com tu, no li veig gaire futur a la jardineria”—, Lobbi ho té clar: “Em sento bé a la terra mullada. Poder tocar plantes vives és una altra cosa, en un laboratori no hi sents l’olor que fa l’herba després d’un aiguat”.. Seguir leyendo

La novel·la és un intel·ligent preàmbul a les reflexions més assagístiques d’’Edèn’

“Passejar per la natura. Treballar al jardí. Treballar al bancal de patates. Alenar. Mirar el cel de sobre la muntanya. Sentir els ocells. El sexe”, aquestes eren les accions enumerades per Alba, “en què el codi lingüístic no intervé”. Alba és la protagonista d’Edèn, novel·la de l’escriptora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir que va ser reconeguda amb el premi Llibreter 2025. Ara, sempre amb traducció de Macià Riutort, arriba a les llibreries Rosa Candida, novel·la publicada en islandès el 2022 que en poc temps es va convertir en un èxit, especialment a França, un dels primers països, juntament amb Dinamarca, on es va traduir. Tot i que són novel·les molt diferents —Edèn té un substrat assagístic del qual l’altra manca—, les paraules del personatge d’Alba ens remeten a Lobbi, el jove protagonista de Rosa Candida, un jardiner de vint-i-dos anys que deixa Islàndia per anar-se’n a un monestir al centre d’Europa a fer reviure un dels rosers més grans i bonics del món. Malgrat que el seu pare no acaba d’entendre per què no estudia i es dedica a una altra cosa —“Un noi tan brillant com tu, no li veig gaire futur a la jardineria”—, Lobbi ho té clar: “Em sento bé a la terra mullada. Poder tocar plantes vives és una altra cosa, en un laboratori no hi sents l’olor que fa l’herba després d’un aiguat”.

Aquesta no és una novel·la sobre la paternitat, encara que reflexiona sobre com s’assumeix un fill quan arriba inesperadament

Alba era filòloga, una persona conscient de les paraules islandeses que es perdien i dels codis lingüístics que s’imposaven; Alba observava la manera com la destrucció del món natural, del paisatge i d’una manera de viure-hi es relacionava amb la transformació de la llengua i la desaparició de les paraules. Allò que es deixava d’anomenar, deixava també d’existir. Lobbi és més jove, no té la formació universitària d’Alba, però percep aquesta fragilitat del món que l’autora mostra a través de la imatge del roser que Lobbi vol fer reviure. A diferència d’Alba, però, en Lobbi no hi ha una reflexió intel·lectual: en el seu cas, aquesta percepció és instintiva i física. Té a veure amb la terra i les plantes, amb el tacte i la cura, no pas amb l’estudi científic. Sense ser-ne conscient, Lobbi fa seva la famosa recomanació que Voltaire ens dona a través de la novel·la Càndid: hem de cultivar el nostre jardí. I cultivar el jardí significa saber les inevitables inclemències a què el jardí, com la vida, està exposat; no es tracta de fugir-ne, sinó d’aprendre a conviure-hi, perquè només així es poden combatre. “No entenc els càlculs del pare. Segons la meva experiència, és quan creus que passarà una cosa que en passa una altra completament diferent”, reflexiona Lobbi. Ell ho sap bé, una nit de sexe va ser suficient per convertir-lo en pare d’una nena, una nit de sexe a l’hivernacle que la seva mare va construir i que ell ha heretat després de la mort d’ella. En la gèlida Islàndia, aquell hivernacle va permetre cultivar plantes i verdures; aquell hivernacle, on Lobbi descobreix la seva passió, va ser el lloc on es va crear una nova vida, la d’aquella nena que ningú esperava ni tampoc desitjava.

Rosa Candida no és una novel·la sobre la paternitat, encara que reflexioni sobre com s’assumeix en el moment en què arriba inesperadament. Perquè a Rosa Candida la paternitat té a veure amb la cura del jardí, amb la idea de sobreposar-se a les inclemències per rescatar i fer (re)florir el que es perd i és fràgil. La paternitat de Lobbi no només és inesperada, sinó que ell l’assumeix quan la nena ja té set mesos; és a dir, Lobbi esdevé pare després de perdre’s els primers mesos de vida de la filla. I esdevenir pare és, en aquest sentit, una forma de recuperar allò que s’estava perdent. En aquest sentit, la novel·la té una estructura especular: el roser i la nena es reflecteixen l’un en l’altra. Lobbi rescata el roser de la mateixa manera que rescata la seva paternitat no viscuda des de l’inici. Si Alba buscava en les paraules les maneres per recuperar un món a punt de desaparèixer, Lobbi busca a través de la cura de la terra i de la persona una forma de salvació. Rosa Candida es presenta, en aquest sentit, com un intel·ligent preàmbul a les reflexions, més assagístiques i més intel·lectuals, d’Edèn. Totes dues novel·les conformen una espècie de díptic, i Lobbi i Alba representen dues maneres diferents d’estar en un món que cal salvar en totes les seves dimensions.