Al vídeo viral de la setmana, uns soldats israelians bombardegen un edifici de Gaza per celebrar un gender reveal. Després de l’explosió veiem sortir una columna de fum blau i sentim com els soldats riuen i celebren el resultat en off: “És un nen!”. Internet és un lloc fantàstic: absolutament res no importa una merda.. En un article de la revista The New Yorker titulat “My brain finally broke”, la redactora Jia Tolentino es lamenta sobre l’opacitat mental que provoca l’scroll infinit, i afirma que “és més fàcil retirar-se del concepte de realitat que reconèixer que les coses són notícies reals”. Tolentino forma part de l’equip de mares preocupades per l’ús de les pantalles, espantades per la conquesta de realitat de la IA: “Imatges falses de persones reals, imatges reals de persones falses; històries falses sobre coses reals, històries reals sobre coses falses”… Omg, on queda la veritat!? Es pregunta la millennial, igual que fan tots aquells que creuen que qualsevol temps passat va ser millor ―com si en algun moment de la història haguéssim trobat la resposta a aquesta qüestió.. Afortunadament, per combatre la policia de la veritat tenim Gabriel Ventura i el seu assaig El millor dels mons impossibles (Quaderns Anagrama). Al llibre, Ventura fa una anàlisi de l’auge de la física quàntica a les xarxes socials i, conseqüentment, de la comunitat shifter, joves internautes que asseguren poder viatjar de manera conscient a altres realitats. Adolescents que distingeixen entre la RQ (realitat quotidiana) i la RD (realitat desitjada).. El que tenen en comú tots aquests joves és una tristesa profunda, patològica i existencial. Semblant a la d’altres comunitats nascudes al bressol d’internet, com els friquis o els incels. Suposo que després de l’èxit d’Adolescence ja heu entès que els incels també tenen sentiments, i en podem parlar amb més tranquil·litat. En qualsevol cas, són xavals a qui la RQ ofereix molt poc, i la tristesa de l’outsider sempre ha sigut un motor per a la imaginació i la bona literatura.. Núria Coromines, actriu, dramaturga i outsider, ha estrenat la seva primera peça en solitari, Un xai ha creuat el desert, a la Sala Beckett. Sota la màscara d’un bufó deprimit, afirma que la seva postura melancòlica i crítica es deu a un compromís sever amb el patiment, perquè el món només li ofereix “els somnis de les 10 del matí”. I és que, qui està disposat a suportar tot l’esforç que comporta superar la depressió a canvi ―només!― de realisme-mediocre-proletari? No gràcies, prefereixo quedar-me al llit a fer scroll i flipar-la amb les possibilitats de la IA i de la psicosi humana.. Però soc l’única que veu aquesta dissociació com una porta oberta cap a la ficció? ¿Com una oportunitat de deixar enrere d’una vegada el naturalisme, el cinema social i les narratives del jo, i evocar-nos una realitat de fantasia, performance i universos desitjables on la bogeria no sigui només patrimoni dels bojos? Titlleu-me de cínica, però mai l’horror havia sigut tan creatiu com avui dia.. Seguir leyendo
La tristesa de l’outsider sempre ha sigut un motor per a la imaginació i la bona literatura
tendències. Opinión. Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos. La tristesa de l’outsider sempre ha sigut un motor per a la imaginació i la bona literatura. Un xai ha creuat el desertCarlos Clemente. Al vídeo viral de la setmana, uns soldats israelians bombardegen un edifici de Gaza per celebrar un gender reveal. Després de l’explosió veiem sortir una columna de fum blaui sentim com els soldats riuen i celebren el resultat en off: “És un nen!”. Internet és un lloc fantàstic: absolutament res no importa una merda.. En un article de la revista The New Yorker titulat “My brain finally broke”, la redactora Jia Tolentino es lamenta sobre l’opacitat mental que provoca l’scroll infinit, i afirma que “és més fàcil retirar-se del concepte de realitat que reconèixer que les coses són notícies reals”. Tolentino forma part de l’equip de mares preocupades per l’ús de les pantalles, espantades per la conquesta de realitat de la IA: “Imatges falses de persones reals, imatges reals de persones falses; històries falses sobre coses reals, històries reals sobre coses falses”… Omg, on queda la veritat!? Es pregunta la millennial, igual que fan tots aquells que creuen que qualsevol temps passat va ser millor ―com si en algun moment de la història haguéssim trobat la resposta a aquesta qüestió.. Afortunadament, per combatre la policia de la veritat tenim Gabriel Ventura i el seu assaig El millor dels mons impossibles (Quaderns Anagrama). Al llibre, Ventura fa una anàlisi de l’auge de la física quàntica a les xarxes socialsi, conseqüentment, de la comunitat shifter, joves internautes que asseguren poder viatjar de manera conscient a altres realitats. Adolescents que distingeixen entre la RQ (realitat quotidiana) i la RD (realitat desitjada).. El que tenen en comú tots aquests joves és una tristesa profunda, patològica i existencial. Semblant a la d’altres comunitats nascudes al bressol d’internet, com els friquis o els incels. Suposo que després de l’èxit d’Adolescence ja heu entès que els incels també tenen sentiments, i en podem parlar amb més tranquil·litat. En qualsevol cas, són xavals a qui la RQ ofereix molt poc, i la tristesa de l’outsidersempre ha sigut un motor per a la imaginació i la bona literatura.. Núria Coromines, actriu, dramaturga i outsider, ha estrenat la seva primera peça en solitari, Un xai ha creuat el desert, a la Sala Beckett. Sota la màscara d’un bufó deprimit, afirma que la seva postura melancòlica i crítica es deu a un compromís sever amb el patiment, perquè el món només li ofereix “els somnis de les 10 del matí”. I és que, qui està disposat a suportar tot l’esforç que comporta superar la depressió a canvi ―només!― de realisme-mediocre-proletari? No gràcies, prefereixo quedar-me al llit a fer scroll i flipar-la amb les possibilitats de la IA i de la psicosi humana.. Però soc l’única que veu aquesta dissociació com una porta oberta cap a la ficció? ¿Com una oportunitat de deixar enrere d’una vegada el naturalisme, el cinema social i les narratives del jo, i evocar-nos una realitat de fantasia, performance i universos desitjables on la bogeria no sigui només patrimoni dels bojos? Titlleu-me de cínica, però mai l’horror havia sigut tan creatiu com avui dia.. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo. ¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?. Añadir usuarioContinuar leyendo aquí. Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.. ¿Por qué estás viendo esto?. Flecha. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.. Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.. ¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.. En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.. Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.. Normas ›. Mis comentariosNormas. Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos. Please enable JavaScript to view the comments powered by Disqus.. Más información. Arxivat A. Internet. Teatre. Tendencias. Literatura. Scrolls. Dramaturgs. Escriptors. Si está interesado en licenciar este contenido, pinche aquí. _. Últimas noticias. 08:0507:4607:3007:28