Més sàtira, sisplau!

Almenys des de l’època romana, quan certs escriptors van veure que gaudien de fama uns autors que consideraven inferiors a si mateixos, ha florit pertot el gènere satíric, que es pot emprar per criticar l’estat d’una literatura (nacional o no) i per a moltes més coses. És un dels exercicis de retòrica i d’oratòria més sans que hi ha, font de felicitat per als satírics, d’indiferència per als que no posseeixen cap sentit de l’humor, i d’ira per als satiritzats. En termes generals, però, se n’obtenen més beneficis que el contrari.. Com que els segles XVII i XVIII van ser l’escenari, a Europa, d’una crisi moral, religiosa, política i estètica, els anglesos, amb Alexander Pope i els membres del Club Scriblerus al cap (ja en vam parlar), van escalfar-se en veure que hi havia una munió d’autors mediocres que adqui­rien més prestigi que autors de primeríssima fila; i van començar a prodigar-se en poemes (en vers habitualment; a França, al segle XVIII, també al teatre) que deixaven els escriptors matussers al lloc que els corresponia. Sense insultar ningú, com escau a l’humor anglès.. Pope va encetar aquesta batalla —com després Swift narraria la batalla entre els antics i els moderns, una polèmica que encara dura— amb l’anomenada Dunciad (1728), nom que ve de dunce, que vol dir ‘ase’. Això no era cap novetat: els alemanys ja coneixien La nau dels ximples, de Sebastian Brant (1494), i tot Europa s’havia rendit davant la sàtira d’Erasme al seu Elogi de l’estupidesa (1511). El tema era òbviament antic, i com a testimoni només cal llegir uns quants versets de l’Eclesiastès, o Cohèlet, bíblic: stultorum infinitus est numero. El llibre de Pope parla de molts autors que avui ens resulten del tot desconeguts, però és sabut que la sàtira té com a objecte un o altre fenomen coetani: al cap dels anys només en queda la intenció, tan malèvola com benintencionada. (És com si ara sortís una sàtira de centenars de versos adreçada a les novel·les d’Irene Solà: d’aquí a cent anys ningú entendria quin objecte va tenir, ni si valia la pena haver-la escrit.) Així van les coses al món literari: fa temps que són productes fràgils i evanescents: vanitas vanitatis et omnia vanitas, amb el sentit llatí d’evanescència, no de l’actual paraula vanitat.. Els francesos de seguida van copiar Pope i van adaptar aquella sàtira als pseudovalors del seu país; i el lector que visiti a gust les biblioteques històriques potser hi trobarà la Dunciade de Charles Palissot (1764), que diu, al primer cant: “Stupidité (c’est un nom de la Belle) / paroît aux yeux un vrai Caméléon, / toujours changeant d’habitude et de ton, / variant tout, excepte sa prunelle, / où l’on ne voit jamais une étincelle / du feu divin que l’on nomme raison.”. La Il·lustració espanyola no es va quedar curta, i almenys ens consta una altra duncíada de cert valor, la d’un jove Alberto Lista, anomenada El imperio de la estupidez (1798), que comença així: “Canta, oh Musa, la madre poderosa / de la mentecatez, y el hijo heróico / que, á la fértil Iberia trasplantado / de las playas tirrenas, mostró al mundo / cuán igualmente en todos los países / un verdadero zote fructifica.” Després, com era d’esperar, hi surten totes les “falses valors” de la literatura en llengua castellana del moment. I quasi acaba així: “Id, pues [els fills de l’estupidesa], por todo el orbe, y mis principios / esparcid desde el uno y otro polo; / mis órdenes son claras, mis preceptos / fáciles de cumplir: sed orgullosos, / estúpidos y vanos, y esto es todo.”. Ara a casa no en tenim gaire, de sàtira, i no és que no hi hagi matèria, des de la novel·lística i la poesia dels últims vint o trenta anys, fins al ridícul ostentat per una sèrie de processuals esterlocats (es deia a l’Empordà), amb residència a Catalunya o l’estranger. Al cap i a la fi, va ser un gènere molt ric entre nosaltres: Eiximenis, Metge, Turmeda, Roig, Martorell, Vicenç Garcia, i més tard les grans revistes de la Primera República, Llanas, Robert, Pitarra, Fages, Sagarra, Pere Quart i Carner mateix s’hi van dedicar i adelitar; i ens en deixem un munt a la memòria.. Quan Joan Ferraté va adonar-se que no tenia res a fer en aquest país —en bona part perquè Joaquim Molas no el va convidar mai a la universitat, però sí Martí de Riquer a l’Acadèmia de Bones Lletres—, va passar a l’altre mon exclamant: “És el país: no s’hi pot fer res!”. El gran Salvador Oliva ens hauria pogut donar en vers —ja ho va fer en altres ocasions— el mateix que Boadella va donar temps enrere en teatre, també amb arguments del seu moment. Però Oliva, com tants catalans amb talent que podrien escriure una sàtira fabulosa sobre el nostre present —en especial el polític i el literari, Mar i cel damunt de tot—, ha acabat considerant, com Ferraté, que “no hi ha res a fer”. I que, si escrivien una sàtira, encara els cremarien la casa.. Seguir leyendo

Hi ha matèria, des de la novel·lística i la poesia dels últims vint o trenta anys, fins al ridícul ostentat per una sèrie de processuals esterlocats (es deia a l’Empordà), amb residència a Catalunya o l’estranger

Almenys des de l’època romana, quan certs escriptors van veure que gaudien de fama uns autors que consideraven inferiors a si mateixos, ha florit pertot el gènere satíric, que es pot emprar per criticar l’estat d’una literatura (nacional o no) i per a moltes més coses. És un dels exercicis de retòrica i d’oratòria més sans que hi ha, font de felicitat per als satírics, d’indiferència per als que no posseeixen cap sentit de l’humor, i d’ira per als satiritzats. En termes generals, però, se n’obtenen més beneficis que el contrari.. Más información. “Frankenstein”, Prometeu modern. Com que els segles XVII i XVIII van ser l’escenari, a Europa, d’una crisi moral, religiosa, política i estètica, els anglesos, amb Alexander Pope i els membres del Club Scriblerus al cap (ja en vam parlar), van escalfar-se en veure que hi havia una munió d’autors mediocres que adqui­rien més prestigi que autors de primeríssima fila; i van començar a prodigar-se en poemes (en vers habitualment; a França, al segle XVIII, també al teatre) que deixaven els escriptors matussers al lloc que els corresponia. Sense insultar ningú, com escau a l’humor anglès.. Pope va encetar aquesta batalla —com després Swift narraria la batalla entre els antics i els moderns, una polèmica que encara dura— amb l’anomenada Dunciad (1728), nom que ve de dunce, que vol dir ‘ase’. Això no era cap novetat: els alemanys ja coneixien La nau dels ximples, de Sebastian Brant (1494), i tot Europa s’havia rendit davant la sàtira d’Erasme al seu Elogi de l’estupidesa (1511). El tema era òbviament antic, i com a testimoni només cal llegir uns quants versets de l’Eclesiastès, o Cohèlet, bíblic: stultorum infinitus est numero. El llibre de Pope parla de molts autors que avui ens resulten del tot desconeguts, però és sabut que la sàtira té com a objecte un o altre fenomen coetani: al cap dels anys només en queda la intenció, tan malèvola com benintencionada. (És com si ara sortís una sàtira de centenars de versos adreçada a les novel·les d’Irene Solà: d’aquí a cent anys ningú entendria quin objecte va tenir, ni si valia la pena haver-la escrit.) Així van les coses al món literari: fa temps que són productes fràgils i evanescents: vanitas vanitatis et omnia vanitas, amb el sentit llatí d’evanescència, no de l’actual paraula vanitat.. Els francesos de seguida van copiar Pope i van adaptar aquella sàtira als pseudovalors del seu país; i el lector que visiti a gust les biblioteques històriques potser hi trobarà la Dunciade de Charles Palissot (1764), que diu, al primer cant: “Stupidité (c’est un nom de la Belle) / paroît aux yeux un vrai Caméléon, / toujours changeant d’habitude et de ton, / variant tout, excepte sa prunelle, / où l’on ne voit jamais une étincelle / du feu divin que l’on nomme raison.”. Alexander Pope (1688-1744).CORDON PRESS. La Il·lustració espanyola no es va quedar curta, i almenys ens consta una altra duncíada de cert valor, la d’un jove Alberto Lista, anomenada El imperio de la estupidez (1798), que comença així: “Canta, oh Musa, la madre poderosa / de la mentecatez, y el hijo heróico / que, á la fértil Iberia trasplantado / de las playas tirrenas, mostró al mundo / cuán igualmente en todos los países / un verdadero zote fructifica.” Després, com era d’esperar, hi surten totes les “falses valors” de la literatura en llengua castellana del moment. I quasi acaba així: “Id, pues [els fills de l’estupidesa], por todo el orbe, y mis principios / esparcid desde el uno y otro polo; / mis órdenes son claras, mis preceptos / fáciles de cumplir: sed orgullosos, / estúpidos y vanos, y esto es todo.”. Ara a casa no en tenim gaire, de sàtira, i no és que no hi hagi matèria, des de la novel·lística i la poesia dels últims vint o trenta anys, fins al ridícul ostentat per una sèrie de processuals esterlocats (es deia a l’Empordà), amb residència a Catalunya o l’estranger. Al cap i a la fi, va ser un gènere molt ric entre nosaltres: Eiximenis, Metge, Turmeda, Roig, Martorell, Vicenç Garcia, i més tard les grans revistes de la Primera República, Llanas, Robert, Pitarra, Fages, Sagarra, Pere Quart i Carner mateix s’hi van dedicar i adelitar; i ens en deixem un munt a la memòria.. Quan Joan Ferraté va adonar-se que no tenia res a fer en aquest país —en bona part perquè Joaquim Molas no el va convidar mai a la universitat, però sí Martí de Riquer a l’Acadèmia de Bones Lletres—, va passar a l’altre mon exclamant: “És el país: no s’hi pot fer res!”. El gran Salvador Oliva ens hauria pogut donar en vers —ja ho va fer en altres ocasions— el mateix que Boadella va donar temps enrere en teatre, també amb arguments del seu moment. Però Oliva, com tants catalans amb talent que podrien escriure una sàtira fabulosa sobre el nostre present —en especial el polític i el literari, Mar i cel damunt de tot—, ha acabat considerant, com Ferraté, que “no hi ha res a fer”. I que, si escrivien una sàtira, encara els cremarien la casa.

 EL PAÍS