En temps d’Ausiàs March (que va viure de 1397 a 1459) la paraula mesquí no volia dir avar, abjecte, deshonest sinó malaurat, trist, desventurat (que sembla que a les illes encara es fa servir en aquest sentit, a voltes amb tendresa, com quan al nadó li diuen mesquinet); i així, March, referint-se als antics que van morir per amor, els hi diu «vosaltres, pobrets» o, en paraules seves: «Oh, vós, mesquins, qui sots terra jaeu / del colp d’amor amb lo cos sangonent / e tots aquells qui amb cor molt ardent / han bé amat, prec-vos no us oblideu, / veniu plorant, amb cabells escampats, / oberts los pits per mostrar vostre cor / com fon plagat amb la sageta d’or / amb què amor plaga els enamorats» (on s’entén que fon vol dir fou i plagar és ferir); amb aquest exemple ja es veu que Ausiàs March escriu a pit obert. Fins i tot els estudiosos acadèmics, que aspiren a ser freds i objectius, diuen que March gasta, a moments, «un to desafiant» o un lèxic «d’extrema violència» i que, fins i tot, arriba més d’un cop a alguna «arriscada irreverència».. Seguir leyendo
Fins i tot els estudiosos acadèmics, que aspiren a ser freds i objectius, diuen que el poeta gasta «un to desafiant»
En temps d’Ausiàs March (que va viure de 1397 a 1459) la paraula mesquí no volia dir avar, abjecte, deshonest sinó malaurat, trist, desventurat (que sembla que a les illes encara es fa servir en aquest sentit, a voltes amb tendresa, com quan al nadó li diuen mesquinet); i així, March, referint-se als antics que van morir per amor, els hi diu “vosaltres, pobrets” o, en paraules seves: “Oh, vós, mesquins, qui sots terra jaeu / del colp d’amor amb lo cos sangonent / e tots aquells qui amb cor molt ardent / han bé amat, prec-vos no us oblideu, / veniu plorant, amb cabells escampats, / oberts los pits per mostrar vostre cor / com fon plagat amb la sageta d’or / amb què amor plaga els enamorats” (on s’entén que fon vol dir fou i plagar és ferir); amb aquest exemple ja es veu que Ausiàs March escriu a pit obert. Fins i tot els estudiosos acadèmics, que aspiren a ser freds i objectius, diuen que March gasta, a moments, “un to desafiant” o un lèxic “d’extrema violència” i que, fins i tot, arriba més d’un cop a alguna “arriscada irreverència”.
Però anem al gra que vull rosegar: en un cant de cap al final, quan es veu desesperat, demana a la verge que l’ajudi: “Mare de déu, hages mercé de mi / e fes-me ser de tu enamorat; / de les amors que só passionat / io conec cert que só més que mesquí” (escric io en comptes de jo perquè és com ho deia i escrivia ell). March parla de vós a les dones i a l’amor, i de tu a la mort, al dolor, i a déu i sa mare. Aquest parlar aspre, brusc, i atrevit, no vol dir que menyspreï la musicalitat ni la fonètica, al contrari. No té l’elegància dels virgilis i petrarques, en té una altra, dura com un roc, ferma com una queixalada. No és que no tingui moments dolços, però són pocs, i són del seu estil, que és un estil tan raspós que, si el travessa la dolçor, la dolçor es fa, per contrast, dolcíssima, com a la primera estrofa del cant 64, quan descriu així la turbulència eròtica de la primavera (on és clar que l’animal brut és l’animal no humà, tal com es deia aleshores): “Lo temps és tal que tot animal brut / requer amor, cascú trobant son par; / lo cervo brau sent en lo bosc bramar / e son fer bram per dolç cant és tengut; / agrons e corbs han melodia tanta / que llur semblant, delitant, enamora; / lo rossinyol en tal cas s’entrenyora / si lo seu cant sa enamorada espanta”.
He citat la força fonètica del “més que mesquí”, i n’hi ha molts més exemples: en el que diré ara hi poso una barra horitzontal al mig perquè es vegi que s’hi ha de marcar la pausa a mig vers, l’hemistiqui, sempre després de la quarta síŀlaba, i que en els cants de March sempre hi és, sempre: “On seny no ateny — no és per seny sentit” (que em penso que s’ha de pronunciar “On seny no’teny”). A vegades la pausa ve després d’una síŀlaba àtona que amb la mètrica violenta d’Ausiàs es torna tònica: “Delitant-sé — tant com delit delita”. Altres cops l’esclat fonètic ve de les paraules agudes acabades en vocal, amb les os, les es i les is accentuades o, més ben dit, accentuadíssimes, com quan diu que la voluntat li ha fet perdre el seny: “Voler vencé, — raó de mi fugí”. Sovint juga amb els derivats, com quan li diu, a la dona: “sia per vós — cregut savi sabent / puix que per vós — mon seny hauré despés”. Això és del cant 5, en el qual al principi també ha dit: “só tan sabent — que sé ben departir / amor d’aquell — desig no virtuós”. Aquest cant acaba amb un altre joc molt atrevit de vocals en contacte: “si déu pregàs — ma veu seria oïda, / oïu-la vós, — puix veritat reporta” (el primer d’aquests dos versos es pronuncia “ma veu seri’oïda”). Un udolament semblant és al primer vers del cant 19: “Oïu, oïu, — tots los qui bé amats”.
I sabent que “tant am” es pronuncia “tan tam”, aquest vers del cant 66 comença amb un espectacular espetec de percussions i acaba amb la carícia amorosa de les erres fluixes, tenint present que la erra final de fer no és muda: “tant am com pot hom fer amar amor”. També diu que en fer-se vell va “perdent lo tast que per amor tastí”.
Un altre aspecte important és el que adverteix Carles Riba quan escriu que veu Ausiàs March “animat ara i adés, resoltament, per la desimboltura del lèxic i de la sintaxi populars”. Al cant 7, March es compara amb el mesquinet d’Adam “com sa muller — li mostrà mal camí / dient: Adam, — mengem d’aquest bocí”. A voltes fa servir imatges senzilles i perfectament eficaces: “amb ulls rients — lo delit nos abraça / e la dolor — calla detràs la porta”. O bé terribles: “No dec morir — solament amb coltell, / mon cos mig mort — deu ser vianda als cans”. O quan pensa que ha perdut el temps i la vida i esdevé amargament còmic: “Lo cinquèn peu — del moltó amb gran cura / jo he cercat — e no en té sinó quatre”. Coneix racons estranys o insòlits del viure, com el del galiot condemnat a galeres: “així com l’hom — que viu en la galera / que ja pudor — li és olor falaguera”. Tal com va el món, diu (entenent que els mals són els malvats): “sembren los bons, — cullen los mals e molen”. Per dir que encara que et tallessin un membre l’ànima continuaria sencera, la compara amb la mar, que no s’altera “si hom ne trau — una gran albufera”.
El 2018, en un article sobre March a la revista El Món d’Ahir, hi vaig escriure que “la gran música europea és el català de Gandia. A Europa, la gran música solemne, fora temple, és el català del senyor de Beniarjó. La manera i la música d’Ausiàs són úniques al seu temps i als que han vingut després. No se li assemblen ni els imitadors. S’avança tant a la seva època que encara no hi hem arribat. És tan peculiar que ha d’anar molt en fondo per arribar a allò que tots compartim”. O, com ho diu ell a l’acabament del cant 99: “A quatre peus deu anar qui no ho creu”.
Vaig preguntar a un coŀlega valencià què s’hi devia fer a la cassola marquiana de quan diu “bullirà el mar — com la cassola en forn” i em va respondre, mirant-me amb cara de repetir-me una obvietat que jo ja l’hauria de saber: arròs en crosta!
La discussió de si la fi justifica els mitjans, sembla dir Ausiàs, ni es planteja, perquè “la fi no em plau — e molt menys los mitjans”.
