En un dels moments d’Una noia a la ciutat en què Mercè Ibarz (Saidí, 1954) permet que la sàvia potència del seu alè periodístic aflori de manera natural —com si fos una protesta contra el discursiu, a les seves mans tot agafa forma instantàniament davant dels nostres ulls—, ens trobem amb la furiosa velocitat de la formidable semblança de l’escriptora Anna Murià, convertida en amiga seva a partir de l’entrevista, a propòsit de la publicació d’Aquest serà el principi, que li va encarregar el diari on treballava aleshores: arribada de l’exili el 1970 i instal·lada a Terrassa, ha fet vuitanta anys, cada dia abans de dinar el bar de sota casa seva li puja un whisky —una recomanació del cardiòleg seguida des de feia dècades—, i a la jove periodista li impressiona conèixer algú que sembla dedicada en cos i ànima des de fa més de cinquanta anys “a l’amor boig, a l’amour fou en tota regla” envers l’home de la seva vida, el seu marit, el poeta Agustí Bartra, i “mentre escric aquestes pàgines em ve al cap i la sento parlar, aquell dia que anàvem pel carrer, en una vorera estreta. Sola potser t’hi quedaràs, no ho pots descartar. Cal estimar sense aquest temor, si t’han estimat tot es pot aguantar, si has estimat”. I quan Mercè Ibarz descriu els llibres que Murià va escriure sobre la vida i l’obra d’Agustí Bartra, i hi llegim que eren “exemples de la mixtura de gèneres actualment considerada ultramoderna: crònica autobiogràfica, prosa poètica, crònica històrica, assaig personal, crítica literària i cultural, memòria”, ens adonem que és just el regal que ens fa Una noia a la ciutat, un llibre de memòries que no és ben bé un llibre de memòries, sinó una altra cosa.. L’agent provocador del llibre és la mort de L —l’autora cita Simone Weil: “L’amor no és un consol, és llum”—, l’home amb qui Mercè Ibarz ho va compartir tot d’ençà que el va conèixer poc després d’arribar a Barcelona el setembre de l’any 1971 per cursar estudis universitaris, i la seva presència plana per tot arreu d’Una noia a la ciutat, però de la seva biografia només ens arriben segments, detalls, indicis —eloqüents sempre—, com si ens trobéssim en una situació semblant a la narrada per Mercè Ibarz en un altre dels moments importants del llibre, quan descriu el carrusel de cavallets centenaris de la plaça d’Alfons el Savi que “gira i gira (…) entre el somni i la memòria, inútil repetir-me que són la mateixa cosa”: L no hi és, però sense cessar l’entreveiem un moment i un altre, com si un cristall polièdric voltés sobre si mateix davant de l’esclat solar de la prosa concisa i continguda de l’autora i alguna cosa inaprehensible per a nosaltres —l’absència— ens ferís una vegada i una altra amb la nova il·luminació. A Una noia a la ciutat el component real de les circumstàncies històriques, polítiques, socials i professionals són d’una veracitat infal·lible; la respiració dels carrers de Barcelona enterboleix l’enteniment de qui hi vagareja tot just desembarcada d’un entorn rural; als pisos d’estudiants hi impera la vitalitat bulliciosa; la música escoltada, el cine vist i els llibres llegits estimulen l’alegria del pensar i el saber sense fre; arreu se celebren les vivències de ser i estar en un temps molt concret i determinat. Aquí i allà hi brollen, però, com si fossin dos principis estètics, la gràcia de meravellar-se, aquella sensibilitat que permet disfrutar de tot el bell, encara que sigui efímer, i alhora una mena de compassió, que potser no és la paraula més exacte, pel pas fugaç de tot el que existeix, i que impregna el text d’un inefable sentiment de melancolia a pesar del combat que Mercè Ibarz manté amb ella mateixa per silenciar-lo. Conscient de la substància que omple Una noia a la ciutat, escriu: “En mi hi ha alguna cosa que no vol fractures. Havia de mostrar-me sencera, amb el difícil art de la intimitat”.. I continua: “La terra m’ha fet escriptora, la ciutat m’ha donat la força per escriure. No les he sentides mai en desacord en mi, la terra i la ciutat. Havia sortit del poble ben de gust, hi tornava, no sempre de gust però hi tornava; els paisatges m’ho agraïen i em proporcionaven rastres i camins per observar. I no deixaria per res del món la ciutat ni els seus paisatges; per més boja que sigui l’hi dec tot: l’amor, l’amistat, l’ofici, l’escriptura”. Anna Murià estaria orgullosa de la seva amiga Mercè Ibarz.. Seguir leyendo
L’agent provocador del llibre de memòries ‘Una noia a la ciutat’ és la mort de L, l’home amb qui l’autora de Saidí ho va compartir tot d’ençà que el va conèixer, però només ens n’arriben segments
En un dels moments d’Una noia a la ciutat en què Mercè Ibarz (Saidí, 1954) permet que la sàvia potència del seu alè periodístic aflori de manera natural —com si fos una protesta contra el discursiu, a les seves mans tot agafa forma instantàniament davant dels nostres ulls—, ens trobem amb la furiosa velocitat de la formidable semblança de l’escriptora Anna Murià, convertida en amiga seva a partir de l’entrevista, a propòsit de la publicació d’Aquest serà el principi, que li va encarregar el diari on treballava aleshores: arribada de l’exili el 1970 i instal·lada a Terrassa, ha fet vuitanta anys, cada dia abans de dinar el bar de sota casa seva li puja un whisky —una recomanació del cardiòleg seguida des de feia dècades—, i a la jove periodista li impressiona conèixer algú que sembla dedicada en cos i ànima des de fa més de cinquanta anys “a l’amor boig, a l’amour fou en tota regla” envers l’home de la seva vida, el seu marit, el poeta Agustí Bartra, i “mentre escric aquestes pàgines em ve al cap i la sento parlar, aquell dia que anàvem pel carrer, en una vorera estreta. Sola potser t’hi quedaràs, no ho pots descartar. Cal estimar sense aquest temor, si t’han estimat tot es pot aguantar, si has estimat”. I quan Mercè Ibarz descriu els llibres que Murià va escriure sobre la vida i l’obra d’Agustí Bartra, i hi llegim que eren “exemples de la mixtura de gèneres actualment considerada ultramoderna: crònica autobiogràfica, prosa poètica, crònica històrica, assaig personal, crítica literària i cultural, memòria”, ens adonem que és just el regal que ens fa Una noia a la ciutat, un llibre de memòries que no és ben bé un llibre de memòries, sinó una altra cosa.. Más información. Mercè Ibarz: Literatura de proximitat. L’agent provocador del llibre és la mort de L —l’autora cita Simone Weil: “L’amor no és un consol, és llum”—, l’home amb qui Mercè Ibarz ho va compartir tot d’ençà que el va conèixer poc després d’arribar a Barcelona el setembre de l’any 1971 per cursar estudis universitaris, i la seva presència plana per tot arreu d’Una noia a la ciutat, però de la seva biografia només ens arriben segments, detalls, indicis —eloqüents sempre—, com si ens trobéssim en una situació semblant a la narrada per Mercè Ibarz en un altre dels moments importants del llibre, quan descriu el carrusel de cavallets centenaris de la plaça d’Alfons el Savi que “gira i gira (…) entre el somni i la memòria, inútil repetir-me que són la mateixa cosa”: L no hi és, però sense cessar l’entreveiem un moment i un altre, com si un cristall polièdric voltés sobre si mateix davant de l’esclat solar de la prosa concisa i continguda de l’autora i alguna cosa inaprehensible per a nosaltres —l’absència— ens ferís una vegada i una altra amb la nova il·luminació. A Una noia a la ciutat el component real de les circumstàncies històriques, polítiques, socials i professionals són d’una veracitat infal·lible; la respiració dels carrers de Barcelona enterboleix l’enteniment de qui hi vagareja tot just desembarcada d’un entorn rural; als pisos d’estudiants hi impera la vitalitat bulliciosa; la música escoltada, el cine vist i els llibres llegits estimulen l’alegria del pensar i el saber sense fre; arreu se celebren les vivències de ser i estar en un temps molt concret i determinat. Aquí i allà hi brollen, però, com si fossin dos principis estètics, la gràcia de meravellar-se, aquella sensibilitat que permet disfrutar de tot el bell, encara que sigui efímer, i alhora una mena de compassió, que potser no és la paraula més exacte, pel pas fugaç de tot el que existeix, i que impregna el text d’un inefable sentiment de melancolia a pesar del combat que Mercè Ibarz manté amb ella mateixa per silenciar-lo. Conscient de la substància que omple Una noia a la ciutat, escriu: “En mi hi ha alguna cosa que no vol fractures. Havia de mostrar-me sencera, amb el difícil art de la intimitat”.. I continua: “La terra m’ha fet escriptora, la ciutat m’ha donat la força per escriure. No les he sentides mai en desacord en mi, la terra i la ciutat. Havia sortit del poble ben de gust, hi tornava, no sempre de gust però hi tornava; els paisatges m’ho agraïen i em proporcionaven rastres i camins per observar. I no deixaria per res del món la ciutat ni els seus paisatges; per més boja que sigui l’hi dec tot: l’amor, l’amistat, l’ofici, l’escriptura”. Anna Murià estaria orgullosa de la seva amiga Mercè Ibarz.. Mercè Ibarz. Anagrama. 181 pàgines. 17,90 euros