Mon pare deia que el poble, a l’hora de la sortida de les fàbriques, semblava Manchester. Els camins a Llucmajor s’omplien de gent que tornava a casa. Anys cinquanta. No existia el turisme. A l’hivern, els bassiots d’aigua de pluja es mig congelaven del fred. Aquella Mallorca és un misteri, una desaparició que sembla no haver deixat casi ni espectres. Els espectres, a l’illa, reben el nom de bubotes, que també és just el títol d’una novel·la de 1978 del manacorí Antoni Mus, oblidada i ara recuperada per l’editorial Món de Llibres: “Som una bubota trista, molt trista, tristíssima… No se pot dir! I no tenc ulls per plorar, mirau, tan trista com som, ni dits, a les mans, per entrellaçar-los amb desesper”. A Mallorca, la memòria és una bubota trista, sense boca per parlar.. Seguir leyendo
A les dues riberes de la mar, convergeixen l’alegria de Llorenç Riber a ‘La minyonia d’un infant orat’ i la llum d’Albert Camus a ‘El revers i l’anver’
Mon pare deia que el poble, a l’hora de la sortida de les fàbriques, semblava Manchester. Els camins a Llucmajor s’omplien de gent que tornava a casa. Anys cinquanta. No existia el turisme. A l’hivern, els bassiots d’aigua de pluja es mig congelaven del fred. Aquella Mallorca és un misteri, una desaparició que sembla no haver deixat casi ni espectres. Els espectres, a l’illa, reben el nom de bubotes, que també és just el títol d’una novel·la de 1978 del manacorí Antoni Mus, oblidada i ara recuperada per l’editorial Món de Llibres: “Som una bubota trista, molt trista, tristíssima… No se pot dir! I no tenc ulls per plorar, mirau, tan trista com som, ni dits, a les mans, per entrellaçar-los amb desesper”. A Mallorca, la memòria és una bubota trista, sense boca per parlar.. La pobresa, però, no és una bubota ni ha marxat mai. Jo, per exemple, vaig conèixer una família de Pina que no anava mai a Palma perquè els marejava tanta llum, tant renou. Any 2006. Vivien a un pis mínim, fosc, en xandall, zíngars sedentaris, cap feina. Però és cert, com deia Camus, que el paisatge i el sol els ho feia tot més tou: “La pobresa mai no ha estat una desgràcia per a mi: la llum hi propagava les seves riqueses. Fins i tot il·luminava les meves revoltes”, rellegeixo a El revers i l’anvers, edició de Lleonard Muntaner, traducció de Pol i Manuel Guerrero. Camus parla d’Algèria i d’un camí, el seu, que el portaria lluny. Parla del Mediterrani sense fer legítima la desigualtat: és només que hi ha una dignitat en la seva estirp, en els seus veïns, que vol celebrar.. Llorenç Riber, poeta i sacerdot, mestre en Gai Saber, no fou precisament un home revoltat. Tanmateix, li dec un llibre preciós, La minyonia d’un infant orat, de 1935, unes memòries del nin que va ser. El padrí, ja arrugat, treballa de dilluns a dissabte a la construcció d’un campanar a fora vila. La padrina li omple el sarró per a tota la setmana: “tres pans negres, un boliquet d’arengades, un bon grapat de figues seques, un manat de pebres coents, un setrill d’oli verdós i fideus, sobrassada i xuia. I encara solia afegir-hi un manyoc de fulles de tabac, collit del propi corral, i un flasconet d’aiguardent d’aquella que en deien de picapedrer”. Voldries abraçar-los, commogut.. Un dia, de tornada, el padrí veu un talec tirat al mig del camí. I si fos ple de monedes, bitllets, riqueses? L’home mira a un costat i a l’altre, agafa el talec, se l’amaga nerviós, reprèn el pas. Ja a casa, convoca la dona i el net com a testimonis. En desfermar el cordill, però, el que hi troba a dintre és un niu de puputs. “D’ençà d’aquest dia i de la facècia que la Fortuna em jugà”, escriu Riber, “vaig resignar-me a ser pobre, irreparablement; pobre amb goig i humil amb alegria”.. A les dues riberes de la mar, l’alegria de Riber i la llum de Camus convergeixen. En canvi, resignació i revolta no són el mateix, com no és el mateix memòria que desmemòria. S’ha de triar, quan descobreixes que la riquesa sí que és una bubota per a gairebé tots (semblava que hi era, resulta que no) i al talec el niu és buit.
