Mallorca, que de tants visitants ha bravejat, mai no ha bravejat d’haver rebut la visita de Thomas Pynchon. Certament, hi ha un motiu de relatiu pes que justifica aquesta modèstia col·lectiva, a saber, que cap registre conegut confirma que Pynchon hagi trepitjat l’illa en la vida. Oh, és un petit detall significatiu, sens dubte, però que no ens hauria de fer defallir. Al cap i a la fi, el novel·lista nord-americà té una biografia opaca: com el lector ja deu saber, l’autor pertany a una estranya estirp d’escriptors que oculten el seu rostre i les seves circumstàncies a l’audiència, i d’ell sabem molt poques coses. A les dades oficials sobre la seva vida hi ha forats enormes on tenen cabuda capítols sencers, trenta mil històries diferents i, sí, també un grapat d’illes mediterrànies.. La meva especulació sobre una estada breu de Pynchon a Mallorca neix amb una de les seves obres mestres, V., de 1961, narració indescriptible on té cabuda el món sencer, recerca obsessiva i paranoica de la identitat d’una dona misteriosa, la V. del títol, que es transforma a plaer en flors, animals, humans alternatius o països imaginaris. Al llarg d’aquesta trama arborescent i digressiva, s’escolen algunes referències mallorquines. En una d’elles, dos personatges conversen el 1946 “a la costa occidental de Mallorca”. Asseguts darrere d’una balustrada de pedra, Margravine i Stencil es senten “potser els dos darrers déus —els dos darrers habitants— d’una terra aquosa” mentre contemplen la posta de sol, una escena d’allò més versemblant, però només perquè es situa abans del boom turístic: qui podria ara sentir-se el “darrer” de res mentre esquiva dotzenes de guiris?. En un altre passatge, Pynchon consigna com a la cel·la de Chopin a Valldemossa es conservava una rèplica en escaiola de la mà del músic, un detall que provoca l’estupor de qui el narra, i se’ns revela que V. passà almenys un any a Mallorca “disfressada de vell pescador que de nit fumava algues seques en pipa i contava als infants històries de contraban d’armes a la mar Roja”, una recreació romàntica de la maduresa de Rimbaud. A mi m’agrada somniar que el paratge és el port de Pollença, però no hi ha cap detall que ens permeti pensar-ho seriosament.. Aquests detalls i algun altre (una al·lusió als xeremiers!) no basten, és cert, per validar la idea que Pynchon conegué en primera persona Mallorca. El que passa, però, és que tampoc resulta gens absurd imaginar-ne la possibilitat. Entre 1955 i 1977, entre els seus divuit i vint anys, el futur novel·lista era un membre ras de la sisena flota de la marina americana, que patrullava el Mediterrani. Des del 1952, el nombre de visites dels seus bucs a Palma sobrepassa les dos-centes, i la presència dels joves mariners pels carrers de Ciutat, alegrement disposats a engatar-se i contreure malalties venèries al barri xino, és part llegendària de la memòria dels anys cinquanta, seixanta i setanta, ben enregistrada per la premsa, la narrativa o les fotografies de Josep Planas i Montanyà. La hipòtesi que Pynchon va ser un d’ells no té res d’estrafolària, i la paradoxal vanitat dels illencs (aficionats a blasmar els turistes mentre ens enorgulleix infantilment la llista de celebritats que s’han enamorat alguna vegada d’aquesta terra) mereix que algú ho estudiï amb rigor.. Seguir leyendo
Mallorca, que de tants visitants ha bravejat, mai no ha bravejat d’haver rebut la visita de Thomas Pynchon. Certament, hi ha un motiu de relatiu pes que justifica aquesta modèstia col·lectiva, a saber, que cap registre conegut confirma que Pynchon hagi trepitjat l’illa en la vida. Oh, és un petit detall significatiu, sens dubte, però que no ens hauria de fer defallir. Al cap i a la fi, el novel·lista nord-americà té una biografia opaca: com el lector ja deu saber, l’autor pertany a una estranya estirp d’escriptors que oculten el seu rostre i les seves circumstàncies a l’audiència, i d’ell sabem molt poques coses. A les dades oficials sobre la seva vida hi ha forats enormes on tenen cabuda capítols sencers, trenta mil històries diferents i, sí, també un grapat d’illes mediterrànies. La meva especulació sobre una estada breu de Pynchon a Mallorca neix amb una de les seves obres mestres, V., de 1961, narració indescriptible on té cabuda el món sencer, recerca obsessiva i paranoica de la identitat d’una dona misteriosa, la V. del títol, que es transforma a plaer en flors, animals, humans alternatius o països imaginaris. Al llarg d’aquesta trama arborescent i digressiva, s’escolen algunes referències mallorquines. En una d’elles, dos personatges conversen el 1946 “a la costa occidental de Mallorca”. Asseguts darrere d’una balustrada de pedra, Margravine i Stencil es senten “potser els dos darrers déus —els dos darrers habitants— d’una terra aquosa” mentre contemplen la posta de sol, una escena d’allò més versemblant, però només perquè es situa abans del boom turístic: qui podria ara sentir-se el “darrer” de res mentre esquiva dotzenes de guiris? En un altre passatge, Pynchon consigna com a la cel·la de Chopin a Valldemossa es conservava una rèplica en escaiola de la mà del músic, un detall que provoca l’estupor de qui el narra, i se’ns revela que V. passà almenys un any a Mallorca “disfressada de vell pescador que de nit fumava algues seques en pipa i contava als infants històries de contraban d’armes a la mar Roja”, una recreació romàntica de la maduresa de Rimbaud. A mi m’agrada somniar que el paratge és el port de Pollença, però no hi ha cap detall que ens permeti pensar-ho seriosament. Aquests detalls i algun altre (una al·lusió als xeremiers!) no basten, és cert, per validar la idea que Pynchon conegué en primera persona Mallorca. El que passa, però, és que tampoc resulta gens absurd imaginar-ne la possibilitat. Entre 1955 i 1977, entre els seus divuit i vint anys, el futur novel·lista era un membre ras de la sisena flota de la marina americana, que patrullava el Mediterrani. Des del 1952, el nombre de visites dels seus bucs a Palma sobrepassa les dos-centes, i la presència dels joves mariners pels carrers de Ciutat, alegrement disposats a engatar-se i contreure malalties venèries al barri xino, és part llegendària de la memòria dels anys cinquanta, seixanta i setanta, ben enregistrada per la premsa, la narrativa o les fotografies de Josep Planas i Montanyà. La hipòtesi que Pynchon va ser un d’ells no té res d’estrafolària, i la paradoxal vanitat dels illencs (aficionats a blasmar els turistes mentre ens enorgulleix infantilment la llista de celebritats que s’han enamorat alguna vegada d’aquesta terra) mereix que algú ho estudiï amb rigor. Seguir leyendo
Mallorca, que de tants visitants ha bravejat, mai no ha bravejat d’haver rebut la visita de Thomas Pynchon. Certament, hi ha un motiu de relatiu pes que justifica aquesta modèstia col·lectiva, a saber, que cap registre conegut confirma que Pynchon hagi trepitjat l’illa en la vida. Oh, és un petit detall significatiu, sens dubte, però que no ens hauria de fer defallir. Al cap i a la fi, el novel·lista nord-americà té una biografia opaca: com el lector ja deu saber, l’autor pertany a una estranya estirp d’escriptors que oculten el seu rostre i les seves circumstàncies a l’audiència, i d’ell sabem molt poques coses. A les dades oficials sobre la seva vida hi ha forats enormes on tenen cabuda capítols sencers, trenta mil històries diferents i, sí, també un grapat d’illes mediterrànies.. La meva especulació sobre una estada breu de Pynchon a Mallorca neix amb una de les seves obres mestres, V., de 1961, narració indescriptible on té cabuda el món sencer, recerca obsessiva i paranoica de la identitat d’una dona misteriosa, la V. del títol, que es transforma a plaer en flors, animals, humans alternatius o països imaginaris. Al llarg d’aquesta trama arborescent i digressiva, s’escolen algunes referències mallorquines. En una d’elles, dos personatges conversen el 1946 “a la costa occidental de Mallorca”. Asseguts darrere d’una balustrada de pedra, Margravine i Stencil es senten “potser els dos darrers déus —els dos darrers habitants— d’una terra aquosa” mentre contemplen la posta de sol, una escena d’allò més versemblant, però només perquè es situa abans del boom turístic: qui podria ara sentir-se el “darrer” de res mentre esquiva dotzenes de guiris?. En un altre passatge, Pynchon consigna com a la cel·la de Chopin a Valldemossa es conservava una rèplica en escaiola de la mà del músic, un detall que provoca l’estupor de qui el narra, i se’ns revela que V. passà almenys un any a Mallorca “disfressada de vell pescador que de nit fumava algues seques en pipa i contava als infants històries de contraban d’armes a la mar Roja”, una recreació romàntica de la maduresa de Rimbaud. A mi m’agrada somniar que el paratge és el port de Pollença, però no hi ha cap detall que ens permeti pensar-ho seriosament.. Aquests detalls i algun altre (una al·lusió als xeremiers!) no basten, és cert, per validar la idea que Pynchon conegué en primera persona Mallorca. El que passa, però, és que tampoc resulta gens absurd imaginar-ne la possibilitat. Entre 1955 i 1977, entre els seus divuit i vint anys, el futur novel·lista era un membre ras de la sisena flota de la marina americana, que patrullava el Mediterrani. Des del 1952, el nombre de visites dels seus bucs a Palma sobrepassa les dos-centes, i la presència dels joves mariners pels carrers de Ciutat, alegrement disposats a engatar-se i contreure malalties venèries al barri xino, és part llegendària de la memòria dels anys cinquanta, seixanta i setanta, ben enregistrada per la premsa, la narrativa o les fotografies de Josep Planas i Montanyà. La hipòtesi que Pynchon va ser un d’ells no té res d’estrafolària, i la paradoxal vanitat dels illencs (aficionats a blasmar els turistes mentre ens enorgulleix infantilment la llista de celebritats que s’han enamorat alguna vegada d’aquesta terra) mereix que algú ho estudiï amb rigor.
EL PAÍS