L’any 1819, Beethoven va rebre una carta del seu germà en què li comunicava que havia comprat una finca. A la signatura hi havia escrit “Johann, propietari de terres”. Molest amb aquesta identificació banal del que s’és i el que es té, el compositor no es va poder estar de parodiar-la a la carta de resposta, que va signar com a “Ludwig, propietari d’un cervell”.. Seguir leyendo
La novel·la mostra l’autoexigència radical de l’autor, que sembla contenir el pressentiment d’un final proper, i condensa l’animadversió pel seu país
L’any 1819, Beethoven va rebre una carta del seu germà en què li comunicava que havia comprat una finca. A la signatura hi havia escrit “Johann, propietari de terres”. Molest amb aquesta identificació banal del que s’és i el que es té, el compositor no es va poder estar de parodiar-la a la carta de resposta, que va signar com a “Ludwig, propietari d’un cervell”.
Ser propietari d’un cervell, d’un cap: aquesta va ser la determinació de Thomas Bernhard (Països Baixos, 1931-1989). Bernhard va inventar una literatura que s’hi adequava i en va fer un ús incessant per tal de mantenir el cap en tensió, perquè només un cap tens no sucumbeix a les argúcies del món i les fútils il·lusions del pensament. Extinció (1986), que l’editorial Quid Pro Quo acaba de publicar en traducció de Clara Formosa, és el darrer testimoni novel·lístic d’aquesta autoexigència radical.
Tres anys més tard de publicar aquesta novel·la, i tres mesos després de representar-se La plaça dels Herois en un Burgtheater protegit per la policia, Bernhard va morir d’un atac de cor propiciat per la virulència amb què part de l’opinió pública va respondre a l’obra de teatre i per les amenaces de mort que havia rebut. Però les quasi 500 pàgines d’aquesta novel·la —la més llarga que va escriure— semblen contenir ja el pressentiment d’un final proper. Va intuir Bernhard que tenia una última oportunitat de posar en pràctica l’“art de l’exageració”? Es va inventar un narrador com Franz-Josef Murau per exagerar lliurement la seva pròpia circumstància?
Murau recorda haver dit a Gambetti, el seu atent i rialler alumne d’alemany (a qui en realitat ensenya, tot servint-se de la literatura alemanya, a esdevenir propietari d’un cap), que no disposa de “gaire més temps” per començar a escriure el relat que l’obsedeix. Aquest relat, que acaba posant per escrit, és la novel·la mateixa que llegim, i si Murau té “definitivament al cap” que ha de titular-lo Extinció és perquè amb ell pretén ni més ni menys que extingir la seva família, l’educació “catòlico-nacionalsocialista” que ha rebut, la propietat que ha heretat i tot el que reprodueix l’“element austríac” que el pertorba. El retorn a l’odiat escenari de la seva infància per assistir al funeral dels pares i el germà gran, morts en un accident de cotxe, no fa sinó refermar aquest propòsit.
Les fixacions de Murau resultaran familiars a qui hagi llegit qualsevol novel·la de Bernhard. El món convertit en artifici, la degeneració del “socialisme”, el mestratge d’un familiar alliberat de les convencions, la perversió del sentimentalisme, la condemna al fracàs de tota aspiració intel·lectual, Schopenhauer com a salvació, una ciutat estrangera també com a salvació… són els temes invariables de la seva obra. Tanmateix, Extinció conté dos elements distintius que la doten de singularitat dintre del conjunt a què posa punt final.
L’animadversió de Bernhard pel seu país es condensa aquí en un determinant detall narratiu carregat amb el pes de la referència històrica. Durant el funeral, Murau pensa en un gauleiter a qui els seus pares van ocultar després de la guerra i que es beneficia d’una paga estatal. I tot d’una també pensa en un miner de la zona anomenat Schermaier, deportat durant la guerra a un camp de concentració en denunciar-lo un veí que el sent escoltar la ràdio suïssa. El primer no té gens de pudor a l’hora de parlar del seu passat; el segon no en parla mai, plora sense donar explicacions. A “Extinció —escriu Murau— procuraria a Schermaier, si no la justícia de què la societat l’havia privat, sí l’atenció, a la meva manera”. El final de la novel·la, on s’explica el que Murau acaba fent amb la propietat heretada, està estrictament lligat amb la repulsió per aquesta injustícia.
Només conec dues novel·les més en què el fenomen del riure adquireixi un valor tan lluminós: el Quijote i Glosa, de Juan José Saer. W. G. Sebald va parlar del riure amb què Bernhard “pren per necis el món i a si mateix”, del riure nihilista que sentim de fons en llegir-lo. Però a Extinció el riure s’ha inscrit en el relat. L’art de l’exageració de Murau, que és el de Bernhard, fa riure Gambetti. I a Murau li agrada fer-lo riure; sovint acaba rient ell mateix. A Roma, conversant amb Gambetti, Murau és capaç de cuidar el seu “cor”, una paraula sorprenentment central al llarg de tres pàgines situades molt poc abans del final de la novel·la. Tot porta a concloure, en última instància, que “cap” és la manera antisentimentalista de dir “cor”.
Extinció
Thomas Bernhard
Traducció de Clara Formosa
Quid Pro Quo
478 pàgines. 28 euros
EL PAÍS
