La Història va aparèixer a les llibreries italianes el 20 de juny de 1974 i va ser un fenomen editorial de primera magnitud. Era la tercera novel·la d’Elsa Morante, una escriptora molt reputada entre els seus col·legues, potser perquè era lenta i no veia la necessitat de perdre el temps amb columnes periodístiques on es discutia del present amb una passió massa accelerada.. Morante havia pogut desenvolupar en part aquest tipus de carrera gràcies al seu matrimoni amb Alberto Moravia, que li va proporcionar espais per escriure en pau. Van donar el seu fruit amb obres com Mentida i sortilegi (1948) o L’illa d’Artur (1957), on el protagonista, Arturo Gerace, viu literalment aïllat de la Història, que tanta presència té a la novel·la homònima.. Quan es va publicar, aquest matís fou un dels principals blancs del debat crític, encetat per Natalia Ginzburg, que la va definir com la més bella novel·la del segle, cosa que no va agradar a l’autora perquè les reaccions posteriors no van ser ni de bon tros tan positives, amb la plana major del panorama transalpí a la recerca del terme o l’expressió correcta per rebaixar el seu èxit popular, amb més de 600.000 exemplars venuts durant el primer any.. Excepte Franco Fortini, un dels crítics més sensacionals de tot Europa, la resta es van apuntar a la discussió, en què La Història podia ser tant una novel·la popular com una operació comercial de primera magnitud, entre altres coses perquè Elsa Morante havia decidit que el preu seria el d’un llibre de butxaca malgrat tenir més de 600 pàgines.. Aquest gest, més polític del que sembla, va exasperar el seu antic amic Pier Paolo Pasolini, que només salvava la primera part i destrossava inexactituds dialectals i tota la màgia de la parla entre animals i humans en un món enfonsat que sobrevivia amb no res al desastre de la Segona Guerra Mundial.. Pasolini, aleshores lliurat a una operació als diaris en què esgrimia les seves tesis sobre el triomf homologador de la civilització consumista, no acceptava que ella, afí sense voler amb als joves del 68 gràcies al seu poemari Il mondo salvato dai ragazzini, s’emportés tanta atenció i reconeixement sense ser, a priori, política com ell.. Morante titula la novel·la La Història, un escàndol que dura deu mil anys, i ens narra la vida d’un nen que neix perquè els grans fets sempre s’entremesclen amb els petits sense cap mena d’èpica. Un soldat alemany de permís al barri romà de San Lorenzo, una tarda del 1941, viola Ida, una mestra vídua, i el resultat serà un personatge inigualable, el petit Useppe, qui viurà la infantesa durant els anys més cruents de la guerra i la ressaca posterior.. El nadó tindrà com a companyia el seu germà, l’adolescent Ninnariedu, i el gos Blitz. Ambdós van i venen, mentre la mare resisteix fins que l’aviació aliada bombardeja casa seva l’estiu del 1943. En aquest punt, concomitant amb la caiguda del règim de Mussolini, arriba el llarg capítol dels Mil i el refugi de tots els desheretats de la terra malmesos pels esdeveniments de volada, de napolitans a gats, de jueus fugint a intrigues partisanes.. El llibre, narrat des d’una tercera persona juganera que ens precisa dades dels protagonistes com si fossin reals, té un defecte de forma molt de la seva època a causa dels encapçalaments amb la cronologia dels anys que van del 1941 fins al present del text, ja que la Història no s’atura mai, com tampoc el cicle d’anònims que la pateixen.. La resta, la novel·la en si, és un festival brillant i excessiu d’Elsa Morante, que des del seu debut amb Mentida i sortilegi va ser assenyalada com una escriptora amb una facilitat enorme per combinar fantasia i realitat. Ninnarieddu és una versió crescuda de l’Arturo Gerace de L’illa d’Artur, mentre que Useppe condensa totes les mirades innocents que fan possible el còctel, ja que els seus ulls s’emocionen amb l’exterior des de l’epifania d’una eterna primera mirada, que desapareixerà en la seva darrera novel·la, Aracoeli, una recerca de l’origen des de la mort. A La Història la mort és inevitable i omnipresent, infiltrant-se en el teixit amb contundència o subtilesa en funció de com evoluciona la trama, sense cap peça solta dins el trencaclosques coral.. Amb el pas del temps Elsa Morante ha guanyat la partida i tots els seus llibres es troben a les llibreries italianes a preus accessibles. Veure-la traduïda al català per Marina Laboreo és una bona notícia que topa amb el 36 euros que costa, probable causa de l’allunyament del lector de molts clàssics moderns que haurien d’estar a l’abast de tothom.. Seguir leyendo
Fenomen editorial quan es va publicar el 1974 a Itàlia, aquest festival brillant i excessiu de l’escriptora italiana arriba ara en català traduït per Marina Laboreo
La Història va aparèixer a les llibreries italianes el 20 de juny de 1974 i va ser un fenomen editorial de primera magnitud. Era la tercera novel·la d’Elsa Morante, una escriptora molt reputada entre els seus col·legues, potser perquè era lenta i no veia la necessitat de perdre el temps amb columnes periodístiques on es discutia del present amb una passió massa accelerada.
Morante havia pogut desenvolupar en part aquest tipus de carrera gràcies al seu matrimoni amb Alberto Moravia, que li va proporcionar espais per escriure en pau. Van donar el seu fruit amb obres com Mentida i sortilegi (1948) o L’illa d’Artur (1957), on el protagonista, Arturo Gerace, viu literalment aïllat de la Història, que tanta presència té a la novel·la homònima.
Quan es va publicar, aquest matís fou un dels principals blancs del debat crític, encetat per Natalia Ginzburg, que la va definir com la més bella novel·la del segle, cosa que no va agradar a l’autora perquè les reaccions posteriors no van ser ni de bon tros tan positives, amb la plana major del panorama transalpí a la recerca del terme o l’expressió correcta per rebaixar el seu èxit popular, amb més de 600.000 exemplars venuts durant el primer any.
Excepte Franco Fortini, un dels crítics més sensacionals de tot Europa, la resta es van apuntar a la discussió, en què La Història podia ser tant una novel·la popular com una operació comercial de primera magnitud, entre altres coses perquè Elsa Morante havia decidit que el preu seria el d’un llibre de butxaca malgrat tenir més de 600 pàgines.
Aquest gest, més polític del que sembla, va exasperar el seu antic amic Pier Paolo Pasolini, que només salvava la primera part i destrossava inexactituds dialectals i tota la màgia de la parla entre animals i humans en un món enfonsat que sobrevivia amb no res al desastre de la Segona Guerra Mundial.
Pasolini, aleshores lliurat a una operació als diaris en què esgrimia les seves tesis sobre el triomf homologador de la civilització consumista, no acceptava que ella, afí sense voler amb als joves del 68 gràcies al seu poemari Il mondo salvato dai ragazzini, s’emportés tanta atenció i reconeixement sense ser, a priori, política com ell.
Morante titula la novel·la La Història, un escàndol que dura deu mil anys, i ens narra la vida d’un nen que neix perquè els grans fets sempre s’entremesclen amb els petits sense cap mena d’èpica. Un soldat alemany de permís al barri romà de San Lorenzo, una tarda del 1941, viola Ida, una mestra vídua, i el resultat serà un personatge inigualable, el petit Useppe, qui viurà la infantesa durant els anys més cruents de la guerra i la ressaca posterior.
El nadó tindrà com a companyia el seu germà, l’adolescent Ninnariedu, i el gos Blitz. Ambdós van i venen, mentre la mare resisteix fins que l’aviació aliada bombardeja casa seva l’estiu del 1943. En aquest punt, concomitant amb la caiguda del règim de Mussolini, arriba el llarg capítol dels Mil i el refugi de tots els desheretats de la terra malmesos pels esdeveniments de volada, de napolitans a gats, de jueus fugint a intrigues partisanes.
El llibre, narrat des d’una tercera persona juganera que ens precisa dades dels protagonistes com si fossin reals, té un defecte de forma molt de la seva època a causa dels encapçalaments amb la cronologia dels anys que van del 1941 fins al present del text, ja que la Història no s’atura mai, com tampoc el cicle d’anònims que la pateixen.
La resta, la novel·la en si, és un festival brillant i excessiu d’Elsa Morante, que des del seu debut amb Mentida i sortilegi va ser assenyalada com una escriptora amb una facilitat enorme per combinar fantasia i realitat. Ninnarieddu és una versió crescuda de l’Arturo Gerace de L’illa d’Artur, mentre que Useppe condensa totes les mirades innocents que fan possible el còctel, ja que els seus ulls s’emocionen amb l’exterior des de l’epifania d’una eterna primera mirada, que desapareixerà en la seva darrera novel·la, Aracoeli, una recerca de l’origen des de la mort. A La Història la mort és inevitable i omnipresent, infiltrant-se en el teixit amb contundència o subtilesa en funció de com evoluciona la trama, sense cap peça solta dins el trencaclosques coral.
Amb el pas del temps Elsa Morante ha guanyat la partida i tots els seus llibres es troben a les llibreries italianes a preus accessibles. Veure-la traduïda al català per Marina Laboreo és una bona notícia que topa amb el 36 euros que costa, probable causa de l’allunyament del lector de molts clàssics moderns que haurien d’estar a l’abast de tothom.
Elsa Morante
Traducció de Marina Laboreo
Quaderns Crema. 792 pàg. 36 euros
EL PAÍS