Aprofitant els vents que han atiat el debat sobre el llegat colonial en els últims anys, l’esclavitud i el racisme han començat a ser un llenç cada cop més assidu sobre el qual la novel·la catalana ha decidit escenificar les seves ficcions, algunes d’elles grans èxits de vendes dels últims mesos.. Seguir leyendo
En voler ser antiracistes, novel·les com la de Pere Anglas corren el risc d’acabar convertint els personatges negres en clixés
Aprofitant els vents que han atiat el debat sobre el llegat colonial en els últims anys, l’esclavitud i el racisme han començat a ser un llenç cada cop més assidu sobre el qual la novel·la catalana ha decidit escenificar les seves ficcions, algunes d’elles grans èxits de vendes dels últims mesos.
A Passeig de Gràcia (Comanegra), Roger Bastida fa dels Massanas l’arquetip de família enriquida a Amèrica, on van a parar impulsats pels deutes i la falta d’oportunitats a Catalunya. A El darrer viatge de la goleta Panda (Base), de l’historiador Jordi Maluquer de Motes, seguim les passes del pirata català Pere Gibert i les seves activitats d’esclavisme i corsarisme per tot l’Atlàntic. Res d’això és inèdit a Catalunya. El 1988, Jesús Moncada ens mostrava a Camí de sirga com el baró de Sàssola agonitzava al llit de mort mentre els crits dels esclavitzats que havia transportat a Cuba entraven pel mirall de l’habitació. A Havanera 1820, la sèrie de TV3 estrenada el 1993, la trama ens porta de Catalunya a Cuba resseguint les passes de traficants d’esclaus i plantadors catalans d’un cinisme i una crueltat extrems.
En general, però, ja sigui per oblit o per prudència, els autors catalans s’han estat de ficcionar els dilemes dels esclaus i exesclaus. Pere Anglas, en canvi, sí que s’hi ha atrevit. A El sastre de Barcelona (premi Néstor Luján de Novel·la Històrica 2026) ha decidit fer de Luis Arnoult, un negre lliure nascut a Santiago de Cuba, el personatge principal de la novel·la, a qui seguim fins a Barcelona en la seva lluita per arribar a París i establir-s’hi com a sastre de l’òpera de la ciutat.
Anglas escriu amb clixés més aviat innocents que donen forma a uns personatges que evolucionen entre poc i gens al llarg de tota la novel·la. Antonio López, marquès de Comillas, és un Scrooge barceloní i les dones són fars morals gràcies a la sensibilitat femenina. Són clixés als quals estem més o menys acostumats, que, en qualsevol cas, troben un contrapès sòlid en una tradició literària prou rica en personatges més complexos. Pel que fa a la qüestió racial, en canvi, aquest contrapès és molt més feble, i els clixés d’Anglas passen a ser un problema.
En Luis és jove, guapo, galant, humil, intel·ligent, generós, culte, parla i llegeix francès, és bon amant i bona persona, cuida els nens i les dones, tan aviat et cuina una escudella com et toca una masurca al piano, i, naturalment, és un sastre excel·lent. És a dir, en Luis és un protagonista ben avorrit a qui l’únic que li passa és que li passen coses, i li passen al mateix temps que té la pell negra. Sabem que és negre únicament perquè l’autor ens ho va recordant periòdicament amb lleus escenes de racisme. Per la resta, hauria pogut ser de qualsevol tonalitat. Poc importa que hagi crescut a Santiago de Cuba, una ciutat que a mitjan segle XIX tenia un dels teixits sociopolítics de negres lliures i esclaus més densos de tot el Carib, o que s’hagi criat en una casa habitada per dues dones negres. Segons Anglas, la política li arriba només a través d’August, el seu tutor francès, que li transmet els ideals. El món negre de Santiago, en canvi, sembla haver-li lliscat per la pell sense deixar-hi rastre. Per això en Luis encaixa sense dificultats en la societat barcelonina on emigrarà. Tal com ens el construeix Anglas, és un blanc pintat de negre.
La sororitat entre dones també blanqueja les relacions entre amos i esclaus. Luisa Bru, benefactora incansable segons Anglas, i Silvina, esclava i mare d’en Luis, s’abracen i s’estimen: “Una era blanca i l’altra era negra. Una era lliure i l’altra no. Però totes dues eren mares, i això, més enllà del seu color i la seva condició, les feia iguals”. Els historiadors fem una mica el ridícul quan corregim un detall insignificant d’un producte cultural mentre ens ajustem les ulleres amb el dit del mig, però no tots els detalls són insignificants. Luisa Bru, tan inclinada a defensar els esclaus a la novel·la, seria la primera firmant d’un manifest conjunt de dones catalanes presentat el gener de 1873 en favor del manteniment de l’esclavitud a Puerto Rico.
En voler ser antiracistes, correm el risc d’acabar empobrint els personatges negres i deshistoritzant les relacions racials. Només a l’última pàgina, quan Luis ja ha deixat Barcelona, Anglas permet al seu protagonista adonar-se que l’èxit que acaba assolint a París, el somni de tota una vida, ha tingut un preu molt alt que li “esgarrapa l’ànima”. Només aquí s’intueix que les seves experiències vitals li han produït alguna tensió interna. El problema és que res en les 721 pàgines anteriors ens permet entendre quin és aquest preu ni d’on prové aquest esquinçament.
Però potser això està per sobre de les possibilitats d’aquestes ficcions edificants, d’aquestes novel·les de protesta moral que ens prometen que si diem gràcies a la mainadera quan ens serveix el te, tot està perdonat, i que les bones maneres i el poder de l’amistat solucionen el racisme. El problema és que, en aigualir els personatges negres perquè encaixin en els nostres motlles, potser no els fem el favor que ens pensem. Tot això ja ens ho va explicar James Baldwin fa més de setanta anys a Notes d’un fill nadiu (que he tingut l’honor de traduir al català per a Manifest Llibres), quan criticava les limitacions de les novel·les que abordaven la qüestió racial a la literatura nord-americana: “El fracàs de la novel·la protesta rau en el seu rebuig a la vida, a l’ésser humà, a la negació de la seva bellesa, de la seva aflicció i del seu poder, a insistir que és només la seva categorització allò que és real i que no es pot transcendir”.
EL PAÍS
