Recordava Carles Riba com de difícil era enfrontar-se a Aristòfanes (460/450-386 aC). Amb el comediògraf grec el més accessible era irrepresentable, i el representable necessitava anar acompanyat d’una bíblia de notes a peu de pàgina que esgotaven la paciència del traductor i del lector. El 1905, Pompeu Gener publicava a L’Avenç un text dedicat a Aristòfanes (inclòs en aquesta edició) en què destacava que el problema era que “la sal àtica està escampada a mans plenes en totes les seves comèdies, que serien massa fortes per als nostres dies, donada la cruesa del llenguatge i les obscenitats que contenen”. Aquest desvergonyiment verbal va fer que, des d’un punt de vista còmic, neixés morta la traducció completa al català d’Aristòfanes de l’il·lustre hel·lenista Manuel Balasch per a la Bernat Metge, on la impudícia i lubricitat grega no era vessada per pudor de prevere al català, sinó a l’erudit i mort llatí, la qual cosa eclipsava les facècies i els artificis literaris del dramaturg grec, excepte per a la minoria de lectors avesats a les llengües clàssiques. L’enyorat Cristián Carandell ja va corregir la llicència cristiana de Balasch en les seves traduccions literàries i va demostrar que amb Aristòfanes i en català tampoc es podia contenir el riure amb els seus jocs verbals, els acudits, les vulgaritats i grolleries que constitueixen l’essència i la gràcia de les seves comèdies.. Eloi Creus recull ara el testimoni i, com ha demostrat amb traduccions impagables com la de Safo, ho broda barrejant el català d’Astèrix, el rigor filològic i l’ús de col·loquialismes per traduir de l’original grec noms parlants, jocs de paraules, girs lingüístics, bromes sexuals o escatològiques d’allò més barroeres. El resultat és excepcional perquè provoca el riure, una de les finalitats cabdals de la comèdia. Potser algunes expressions no sobreviuran al pas del temps per la caducitat propera de l’argot, però aquesta és la raó principal que cíclicament justifica una nova traducció d’un clàssic.. Les tres comèdies reunides en aquest valuós volum, 19è premi de traducció Vidal Alcover, són també obres d’un marcat caràcter històric, polític, filosòfic i religiós. En plena Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta, Aristòfanes denuncia el conflicte armat i aposta per la pau, flagel·la el relativisme moral dels sofistes, presenta Sòcrates com un d’ells i reivindica la constitució dels pares com l’única garantia del manteniment d’Atenes com a escola de Grècia i alhora vertebrada per la moral tradicional.. Això ens porta a l’etern debat de si les comèdies d’Aristòfanes eren subversives o no, si eren una crítica a la radicalització de la democràcia atenesa i la seva política imperialista o simplement una creació artística on l’essència i la potència és fonamentalment la paraula i la vis còmica. Potser cal fer unes breus observacions a algun malentès que es podria desprendre del pròleg i que en cap cas desmereixen la seva funció informativa ni, encara menys, la vàlua de la traducció d’Eloi Creus. En primer lloc, és erroni parlar d’Estat en majúscula, segons es desprèn de la concepció de l’estat de la modernitat, quan parlem de la democràcia d’Atenes, com és anacrònic també parlar de partits democràtics o oligàrquics senzillament perquè a l’antiguitat no van existir els partits polítics. Aristòfanes no fou un autor antidemocràtic, i menys encara un simpatitzant de l’oligarquia que prengués com a model Esparta, sinó tan sols un defensor del retorn a la constitució ancestral de Soló, fins i tot a la de Clístenes, censatària, conservadora en moral i religió —on els estaments més benestants de la societat tenien el control de les institucions— i poc amiga dels canvis que introduïen els nous aires que bufaven amb els nous costums, els sofistes o la introducció de religions alienes a la tradició hel·lena. Amb les reformes d’Efialtes i Pèricles s’havia obert la porta de les institucions als ciutadans més pobres, cosa que despectivament es definí com a oclocràcia o govern de la massa, és a dir, una democràcia radical per a un conservador. Aristòfanes estava fart de la guerra i no tenia cap interès que Atenes fos un imperi marítim que incomodés les altres ciutats estat gregues i provoqués el recel d’Esparta. És doncs subversiva la comèdia d’Aristòfanes? Doncs sí, perquè pretenia destruir l’ordre establert per la democràcia radical i restablir la democràcia ancestral dels avantpassats. Mai per enderrocar la democràcia o deixar-se seduir pel miratge espartà; encara menys, però, una comèdia subversiva per instaurar una democràcia real i inclusiva, d’homes i dones, de tots els estaments de la societat.. El fet que les comèdies d’Aristòfanes tinguin un marcat caràcter històric, polític, filosòfic i religiós, a més a més del seu altíssim i indiscutible valor artístic, fa d’elles veritables clàssics, manuals d’instruccions sobre la bellesa, la justícia, la bondat i la veritat, però no per al gust de tothom, sinó només d’aquelles persones que tenien i tenen una mentalitat conservadora. Els altres simplement gaudim del geni d’un mestre únic de la comèdia, de la seva paraula immarcescible, de la potencialitat sempre subversiva d’un clàssic, però sense pagar el preu del projecte social d’Aristòfanes com a veritablement igualitari i democràtic, sense aplicar-li tampoc cap cancel·lació.. Seguir leyendo
Les tres comèdies reunides en aquest valuós volum del comediògraf grec són també obres d’un marcat caràcter històric, polític, filosòfic i religiós
Recordava Carles Riba com de difícil era enfrontar-se a Aristòfanes (460/450-386 aC). Amb el comediògraf grec el més accessible era irrepresentable, i el representable necessitava anar acompanyat d’una bíblia de notes a peu de pàgina que esgotaven la paciència del traductor i del lector. El 1905, Pompeu Gener publicava a L’Avenç un text dedicat a Aristòfanes (inclòs en aquesta edició) en què destacava que el problema era que “la sal àtica està escampada a mans plenes en totes les seves comèdies, que serien massa fortes per als nostres dies, donada la cruesa del llenguatge i les obscenitats que contenen”. Aquest desvergonyiment verbal va fer que, des d’un punt de vista còmic, neixés morta la traducció completa al català d’Aristòfanes de l’il·lustre hel·lenista Manuel Balasch per a la Bernat Metge, on la impudícia i lubricitat grega no era vessada per pudor de prevere al català, sinó a l’erudit i mort llatí, la qual cosa eclipsava les facècies i els artificis literaris del dramaturg grec, excepte per a la minoria de lectors avesats a les llengües clàssiques. L’enyorat Cristián Carandell ja va corregir la llicència cristiana de Balasch en les seves traduccions literàries i va demostrar que amb Aristòfanes i en català tampoc es podia contenir el riure amb els seus jocs verbals, els acudits, les vulgaritats i grolleries que constitueixen l’essència i la gràcia de les seves comèdies.. Más información. 10 llibres recomanats pels crítics de Quadern el novembre de 2024. Eloi Creus recull ara el testimoni i, com ha demostrat amb traduccions impagables com la de Safo, ho broda barrejant el català d’Astèrix, el rigor filològic i l’ús de col·loquialismes per traduir de l’original grec noms parlants, jocs de paraules, girs lingüístics, bromes sexuals o escatològiques d’allò més barroeres. El resultat és excepcional perquè provoca el riure, una de les finalitats cabdals de la comèdia. Potser algunes expressions no sobreviuran al pas del temps per la caducitat propera de l’argot, però aquesta és la raó principal que cíclicament justifica una nova traducció d’un clàssic.. Les tres comèdies reunides en aquest valuós volum, 19è premi de traducció Vidal Alcover, són també obres d’un marcat caràcter històric, polític, filosòfic i religiós. En plena Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta, Aristòfanes denuncia el conflicte armat i aposta per la pau, flagel·la el relativisme moral dels sofistes, presenta Sòcrates com un d’ells i reivindica la constitució dels pares com l’única garantia del manteniment d’Atenes com a escola de Grècia i alhora vertebrada per la moral tradicional.. Això ens porta a l’etern debat de si les comèdies d’Aristòfanes eren subversives o no, si eren una crítica a la radicalització de la democràcia atenesa i la seva política imperialista o simplement una creació artística on l’essència i la potència és fonamentalment la paraula i la vis còmica. Potser cal fer unes breus observacions a algun malentès que es podria desprendre del pròleg i que en cap cas desmereixen la seva funció informativa ni, encara menys, la vàlua de la traducció d’Eloi Creus. En primer lloc, és erroni parlar d’Estat en majúscula, segons es desprèn de la concepció de l’estat de la modernitat, quan parlem de la democràcia d’Atenes, com és anacrònic també parlar de partits democràtics o oligàrquics senzillament perquè a l’antiguitat no van existir els partits polítics. Aristòfanes no fou un autor antidemocràtic, i menys encara un simpatitzant de l’oligarquia que prengués com a model Esparta, sinó tan sols un defensor del retorn a la constitució ancestral de Soló, fins i tot a la de Clístenes, censatària, conservadora en moral i religió —on els estaments més benestants de la societat tenien el control de les institucions— i poc amiga dels canvis que introduïen els nous aires que bufaven amb els nous costums, els sofistes o la introducció de religions alienes a la tradició hel·lena. Amb les reformes d’Efialtes i Pèricles s’havia obert la porta de les institucions als ciutadans més pobres, cosa que despectivament es definí com a oclocràcia o govern de la massa, és a dir, una democràcia radical per a un conservador. Aristòfanes estava fart de la guerra i no tenia cap interès que Atenes fos un imperi marítim que incomodés les altres ciutats estat gregues i provoqués el recel d’Esparta. És doncs subversiva la comèdia d’Aristòfanes? Doncs sí, perquè pretenia destruir l’ordre establert per la democràcia radical i restablir la democràcia ancestral dels avantpassats. Mai per enderrocar la democràcia o deixar-se seduir pel miratge espartà; encara menys, però, una comèdia subversiva per instaurar una democràcia real i inclusiva, d’homes i dones, de tots els estaments de la societat.. El fet que les comèdies d’Aristòfanes tinguin un marcat caràcter històric, polític, filosòfic i religiós, a més a més del seu altíssim i indiscutible valor artístic, fa d’elles veritables clàssics, manuals d’instruccions sobre la bellesa, la justícia, la bondat i la veritat, però no per al gust de tothom, sinó només d’aquelles persones que tenien i tenen una mentalitat conservadora. Els altres simplement gaudim del geni d’un mestre únic de la comèdia, de la seva paraula immarcescible, de la potencialitat sempre subversiva d’un clàssic, però sense pagar el preu del projecte social d’Aristòfanes com a veritablement igualitari i democràtic, sense aplicar-li tampoc cap cancel·lació.. Aristòfanes Introducció i traducció d’Eloi CreusEdicions de 1984. 444 pàgines. 24,50 euros