En temps de sequera, un jardiner italià a qui mancava l’aigua va demanar-ne al cel. Les seves pregàries van ser ateses, però va caure més aigua de la que ell hauria volgut, i en comptes d’una pluja suficient va caure una tempesta tan gran que el jardiner va exclamar aquestes paraules, que s’han convertit en un proverbi: “S’intende acqua, non tempestà”. Aquesta és només una de les entrades que es troben al recull de Gilles Ménage, lexicògraf i membre de l’Académie Française, publicada en segona edició a Amsterdam —senyal que a França el llibre hauria estat censurat; potser una falsia preventiva—, Chez George Gallet, 1694. El títol del llibre, prolix com solien ser-ho als segles XVII i XVIII, és: Menagiana, ou bons mots, rencontres agréables, pensées judicieuses et observations curieuses, de M. Ménage.. Seguir leyendo
La ‘Menangiana’, de Gilles Ménange, forma part de la llarga sèrie de reculls de pensaments esparsos atribuïts a un personatge al nom del qual s’afegia sempre -ana
En temps de sequera, un jardiner italià a qui mancava l’aigua va demanar-ne al cel. Les seves pregàries van ser ateses, però va caure més aigua de la que ell hauria volgut, i en comptes d’una pluja suficient va caure una tempesta tan gran que el jardiner va exclamar aquestes paraules, que s’han convertit en un proverbi: “S’intende acqua, non tempestà”. Aquesta és només una de les entrades que es troben al recull de Gilles Ménage, lexicògraf i membre de l’Académie Française, publicada en segona edició a Amsterdam —senyal que a França el llibre hauria estat censurat; potser una falsia preventiva—, Chez George Gallet, 1694. El títol del llibre, prolix com solien ser-ho als segles XVII i XVIII, és: Menagiana, ou bons mots, rencontres agréables, pensées judicieuses et observations curieuses, de M. Ménage.. Más información. L’hermafrodita catalana. Forma part de la llarga sèrie de reculls de pensaments esparsos, observacions morals i crítiques, anècdotes i dites enginyoses atribuïdes a un personatge al nom del qual s’afegia sempre -ana. Se’n troben al segle XVI, van florir als segles XVII i XVIII i es van diluir al llarg del segle XIXè. Hi ha anàs que van tenir molts lectors, dedicats a homes i dones de lletres de poca o molta categoria que, en ordre cronològic, porten, entre altres, els títols de Huetiana, Bonapartiana, Rousseana o Beaumarchaisiana. Un cas a part és el recull enciclopèdic que va publicar Panckoucke, un dels editors de Voltaire, anomenat Encyclopediana, París, 1791, imprescindible com sempre a qualsevol llar. I tants anàs com es vulgui, uns molt instructius, d’altres més aviat insípids. No tothom té l’enginy suficient per confegir un llibre d’aquestes característiques; els francesos menys que els anglesos, que encara són els amos de l’humor intel·ligent a casa nostra, és a dir, Europa. No és que Anglaterra donés un gènere calcat dels anàs, però van donar, i encara donen, molts reculls d’Amenities of Literature i Curiosities of Literature, sovint millors que els corresponents francesos que hem esmentat a causa de la superioritat humorística de la graciosa i pèrfida Albió, paraula que ve del color blanc (albus) dels espadats de la costa sud d’Anglaterra.. Quan entendrem que l’esperit petitburgès, el romanticisme i el nacionalisme van donar un cop de gràcia i de desgràcia a la literatura del continent! Quan ens convencerem que hi ha molt pocs llibres dels últims dos segles que mereixin ser llegits abans que una part important dels editats entre 1500 (Petrarca, Erasme) i 1857 (Flaubert, Baudelaire)! Només faltaven els premis literaris que ara es donen invariablement a presentadors de la televisió i a grans impresentables de l’estil! Thomas Mann, l’últim dels grans de la literatura alemanya, va morir el 1955; Carles Riba, el 1959; Carner, Foix, Ferrater i Vinyoli fa decennis que són morts: només per aquest mal fat avui els llegeix molt poca gent.. Tornem a la Menagiana de 1694 —llibre recent, doncs, recull que Voltaire admirava entre tots els del gènere— per destriar-ne uns quants articles gràcies als quals el lector s’adonarà que aquests llibres anomenats anà van constituir una mena de revers dels apotegmes i màximes morals que escrivien els moralistes del seu mateix temps, des de Pascal a Vauvenargues. Vegeu-ho: “Com que cantaven un Credo a l’església de S.P. amb una música dolenta, Madame de Sevy… va dir: ‘Això és increïble!’ Després, girant-se cap als que l’acompanyaven, va dir: ‘No us penseu que hagi renunciat a la fe; no em referia a la lletra, sinó a la música’” (Això, a l’òpera del XIX, sol anar al revés.). No hi falta, en aquest recull, una invectiva contra Joana d’Arc —la literatura francesa n’és plena—, que diu: “El senyor Chapelain no va trigar gaire a oferir-nos la seva Pucelle [Joana d’Arc va ser coneguda com la Pucelle d’Orléans], perquè rebia una pensió generosa de Monsieur de Longueville … Els bromistes d’aquell temps deien que la Pucelle [‘verge’, ‘donzella’] havia estat una noia entretinguda per un gran Príncep, que durant força temps va conservar una certa honorabilitat, però que havia esdevingut una p… sense crèdit i sense reputació a partir del moment que es va lliurar a la multitud, com diuen aquests versos que es van escriure en aquell temps: ‘Mentre un Príncep, en secret, honrava la donzella / amb els seus dons i el seu favor, / era una p… d’honor / mai vista a la finestrella. / Cansada d’aquell prohom, / quan sortí de casa i la van veure, / i que ara l’un o l’altre li pagava el beure, / la donzella va convertir-se en dona de tothom’”. Ara un de misogin, que n’era el temps: “En un poble de Poitou una dona, després d’una malaltia greu, va quedar letàrgica. El seu home i els que acompanyaven la dona van pensar que era morta. La van embolicar amb un llençol, i, mentre la duien a l’església, els que la portaven van passar tan a la vora d’uns esbarzers, que la dona es va punxar i va retornar-se. Al cap de catorze anys la dona va morir-se de debò. Com que la van portar pel mateix camí i ja s’acostaven a l’esbarzer, el marit va cridar dues o tres vegades: ‘No, entre aquests matolls, de cap manera!’”. Doncs això són els anàs.
