‘Albió’ i ‘Lázár’: un nou corrent mercantil en la literatura

En els darrers mesos m’ha semblat detectar un corrent mercantil de la novel·la que implica recrear gèneres del segle XIX o de principis del XX europeus que ni tan sols han existit com a tals. Es tracta de llibres que es presenten com a fenòmens literaris abans de sortir a la venda, en una mena d’aliança entre agents espavilats, inèrcia editorial, prescriptors obedients i llibreters esbalaïts. Novel·les que se situen, a més, entre el que va anomenant-se, amb un punt de fatiga i menyspreu, ‘novel·la literària’. Dirigides als lectors de Thomas Mann, Austen, o Virginia Woolf.

El primer exemple el trobem en Albió, d’Anna Hope (Àmsterdam), una novel·la convençuda que ha existit alguna cosa semblant a un gènere de cases de camp angleses, on la mera aparició del cottage justificaria el pagament de l’entrada. I si és ben cert que totes les novel·les d’Austen encaixen en entorns rurals Emma, Mansfield Park i Persuasió tenen els seus propis temes: la resistència dels altres a les nostres històries; el complex ajust entre l’agraïment i la rebel·lia, o la pervivència de les males decisions preses per agradar als altres. L’ambient rural era un escenari, com la ciutat per a Dickens o el vaixell per a Conrad. Albió eleva a tema un element decoratiu, amplificat per sèries i pel·lícules.

El segon exemple el trobem en Lázár (Edicions 62), el debut de l’alemany Nelio Biedermann, una novel·la on es torna a la ‘saga familiar’ desentesa dels elements psicològics, socials i polítics que la caracteritzaven. El que importa aquí és anar endavant, que passin les generacions i les dècades, amb l’ajuda d’unes bones dosis de realisme màgic. Que quedi clar que és una saga familiar, com les de Thomas Mann! Però Mann només va escriure una ‘saga familiar’ i tenia molt clar el seu objectiu, retratar l’asfíxia espiritual de la nova classe dominant, la burgesia. Biedermann prefereix oferir una successió d’estampes, de breus capítols: polits i efectius, amb elements que sonen a literatura ja llegida: el fill nascut d’un adulteri, el col·laboracionisme amb els nazis o la condemna del treball: tot exposat sense tall, sense pertorbacions morals, com velles postals d’emocions conegudes. La cerca del mínim comú múltiple literari. Ens sentim com a casa.

Convinguem per un moment que no es tracta de fenòmens aïllats: fins a quin punt la literatura europea, fins i tot la que es presenta com a ‘literària’, no està ja preparada per oferir treballs competents i efectius, a canvi de desprendre’s dels elements pertorbadors de la psicologia, la societat i la història? Una literatura que busca desesperadament referendar el sentit comú dels lectors, no alterar-los, com una dutxa tèbia o la música de fons.

El doble mèrit d’aquestes empreses (perdó, novel·les) és que a més d’oferir-nos un passeig per les sales nostàlgiques d’una literatura que no ha existit mai, ens ofereixen una visió distorsionada o estèril del món en què vivim. Cap pertorbació, cap sotrac.