Aquest mes de novembre es clou la publicació de la sèrie dels Deu Manaments de l’editorial Fragmenta amb el novè, finalment escrit per Sira Abenoza. Amb aquesta col·lecció, l’editorial barcelonina ha fet un gest de convit a escriure, i, com en tot convit, és l’amfitrió qui tria els invitats, per afinitats, per proximitat, per confiança o, de vegades, per estratègia, sense que això últim sigui necessàriament vil. En aquest cas, la tria és decisiva per orientar la reflexió, i si una cosa tenen en comú tots deu autors és un vincle —ja sigui per producció artística o pràctica laboral, acadèmica, militant o espiritual— amb el concepte central de cada manament. El lligam és més o menys explícit, però sempre assegura que la relació amb el manament serà més encarnada, més personal si es vol, i per tant més genuïnament conflictiva que no pas si només se l’aborda com a tema d’una pura dissertació especulativa.. El disseny del dispositiu dialèctic podia fer emergir relectures inesperades de la interpretació canònica dels manaments, i el cert és que així és, però al preu d’una mirada sovint radicalment contemporània, sense gairebé relleu històric, fora d’idees fressades que els autors d’aquests assajos invoquen i que s’han convertit, a còpia d’ús, en una substitució de la història pel relat o per la tesi, i que, a banda de tot, han estat discutits per altres que, per la brevetat dels assajos i la necessitat de construir una petita arquitectura per aguantar l’edifici, no forçosament s’inclouen en la reflexió. No és un cas de falta d’honestedat, sinó més aviat de superficialitat, que no afecta per igual tots els assajos. A més, aquesta idea sens dubte audaç i lloable d’encarar-se a un monstre de deu cares com són els manaments, amb tot el que arrosseguen i articulen de manera conscient i insconscient, des de l’ara i aquí, sense imposar un punt de vista confessional ni cap cotilla de forma més enllà de la brevetat, topa amb l’escull de desembarcar en un terreny exegètic, arranat al text bíblic, o sociològic i antropològic, versemblablement força despoblats en la nostra tradició per manca de producció pròpia, i sovint de traduccions, que condemnen aquest rerefons, en tot cas, a una existència allunyada dels lectors. L’exercici, doncs, és com començar la casa per la teulada, en el sentit que primer circula el que pretén ser una entrada de cavall sicilià en la tradició polsegosa, quan només quatre gats saben què implica.. Aquests deu assajos també són un petit inventari de maneres d’abordar un encàrrec i mirar-se la pròpia praxi des del prisma del manament, amb uns ulls necessàriament reflexius i una distància fèrtil. Els volums de Leticia Asenjo, Carla Vall, David Fernàndez, per l’especificitat de la seva trajectòria professional i política, i Blanca Llum Vidal, per la presència i l’exploració constant del vincle amorós i sexual en la seva obra, són, des d’aquest punt de vista, els més interessants pel que implica aquest exercici. Honraràs pare i mare, per exemple, sona d’una manera particular en algú que atén psicològicament nens i adolescents, i canvia el lloc on es posen els ulls, que deixen de ser els pares, per passar a ser els fills, la seva capacitat per alliberar-se’n quan cal i les raons que tenen per desobeir aquest manament. Els quatre formen part dels assajos d’aquesta col·lecció que es podrien descriure com à thèse, és a dir que formulen una idea forta i l’exploren o l’argumenten, amb dades, contes, vides, fets o experiència. Els resultats són vívids i lluminosos, per molt que, pel format, es quedin en una llavor que tot just germina. En una altra part del ventall, en canvi, hi ha els assajos d’autors que treballen amb la lletra i tresquen pels mitjans i els passadissos de les universitats, que tendeixen més al treball de síntesi, indefectiblement sumari i sovint menys encarnat.. Tant de bo aquestes sements continuïn el seu procés de germinació en els esperits dels seus autors, i dels lectors curiosos.. Seguir leyendo
‘Honraràs pare i mare’, de Sira Abenoza, tanca la col·lecció dels Deu manaments
Aquest mes de novembre es clou la publicació de la sèrie dels Deu Manaments de l’editorial Fragmenta amb el novè, finalment escrit per Sira Abenoza. Amb aquesta col·lecció, l’editorial barcelonina ha fet un gest de convit a escriure, i, com en tot convit, és l’amfitrió qui tria els invitats, per afinitats, per proximitat, per confiança o, de vegades, per estratègia, sense que això últim sigui necessàriament vil. En aquest cas, la tria és decisiva per orientar la reflexió, i si una cosa tenen en comú tots deu autors és un vincle —ja sigui per producció artística o pràctica laboral, acadèmica, militant o espiritual— amb el concepte central de cada manament. El lligam és més o menys explícit, però sempre assegura que la relació amb el manament serà més encarnada, més personal si es vol, i per tant més genuïnament conflictiva que no pas si només se l’aborda com a tema d’una pura dissertació especulativa.. Más información. Narrar la història com Guy de la Bédoyère. El disseny del dispositiu dialèctic podia fer emergir relectures inesperades de la interpretació canònica dels manaments, i el cert és que així és, però al preu d’una mirada sovint radicalment contemporània, sense gairebé relleu històric, fora d’idees fressades que els autors d’aquests assajos invoquen i que s’han convertit, a còpia d’ús, en una substitució de la història pel relat o per la tesi, i que, a banda de tot, han estat discutits per altres que, per la brevetat dels assajos i la necessitat de construir una petita arquitectura per aguantar l’edifici, no forçosament s’inclouen en la reflexió. No és un cas de falta d’honestedat, sinó més aviat de superficialitat, que no afecta per igual tots els assajos. A més, aquesta idea sens dubte audaç i lloable d’encarar-se a un monstre de deu cares com són els manaments, amb tot el que arrosseguen i articulen de manera conscient i insconscient, des de l’ara i aquí, sense imposar un punt de vista confessional ni cap cotilla de forma més enllà de la brevetat, topa amb l’escull de desembarcar en un terreny exegètic, arranat al text bíblic, o sociològic i antropològic, versemblablement força despoblats en la nostra tradició per manca de producció pròpia, i sovint de traduccions, que condemnen aquest rerefons, en tot cas, a una existència allunyada dels lectors. L’exercici, doncs, és com començar la casa per la teulada, en el sentit que primer circula el que pretén ser una entrada de cavall sicilià en la tradició polsegosa, quan només quatre gats saben què implica.. Aquests deu assajos també són un petit inventari de maneres d’abordar un encàrrec i mirar-se la pròpia praxi des del prisma del manament, amb uns ulls necessàriament reflexius i una distància fèrtil. Els volums de Leticia Asenjo, Carla Vall, David Fernàndez, per l’especificitat de la seva trajectòria professional i política, i Blanca Llum Vidal, per la presència i l’exploració constant del vincle amorós i sexual en la seva obra, són, des d’aquest punt de vista, els més interessants pel que implica aquest exercici. Honraràs pare i mare, per exemple, sona d’una manera particular en algú que atén psicològicament nens i adolescents, i canvia el lloc on es posen els ulls, que deixen de ser els pares, per passar a ser els fills, la seva capacitat per alliberar-se’n quan cal i les raons que tenen per desobeir aquest manament. Els quatre formen part dels assajos d’aquesta col·lecció que es podrien descriure com à thèse, és a dir que formulen una idea forta i l’exploren o l’argumenten, amb dades, contes, vides, fets o experiència. Els resultats són vívids i lluminosos, per molt que, pel format, es quedin en una llavor que tot just germina. En una altra part del ventall, en canvi, hi ha els assajos d’autors que treballen amb la lletra i tresquen pels mitjans i els passadissos de les universitats, que tendeixen més al treball de síntesi, indefectiblement sumari i sovint menys encarnat.. Tant de bo aquestes sements continuïn el seu procés de germinació en els esperits dels seus autors, i dels lectors curiosos.. Diversos autors Fragmenta7,27 euros
EL PAÍS