En el seu assaig La fi de l’amor, Eva Illouz observa fins a quin punt les relacions íntimes, la sexualitat i la família han acabat per adoptar i imitar les lògiques del mercat i del consum. L’assaig es publicà en anglès el 2019 —es traduí al català el 2025 a Eumo—, vuit anys després de la publicació de La caçadora de cossos o les angoixes del desig, novel·la que, ara, l’autora Najat El Hachmi recupera. El Hachmi s’ha enfrontat a la que va ser no només la seva segona novel·la, sinó també la novel·la amb la qual intentà allunyar-se de l’etiqueta de “noia marroquina que escriu” que molts li van posar després de llegir L’últim patriarca. Amb la voluntat de deixar enrere el tema migratori i les seves circumstàncies biogràfiques, a les quals tornarà en obres successives, El Hachmi va escriure una ficció sobre les contradiccions del desig, és a dir, sobre la recerca de complaure lliurement el desig i, alhora, el buit que deixa la seva consumació immediata i sense transcendència. La reescriptura feta per l’autora posa en relleu l’actualitat dels debats que La caçadora de cossos ja plantejava fa quinze anys i, sobretot, permet llegir-la en diàleg amb l’assaig d’Illouz en tant que tots dos llibres, més enllà de les seves diferents aproximacions, revelen les trampes que rodegen la idea d’un alliberament sexual total, un alliberament, apunta Illouz, que cal llegir no només com la inscripció de la sexualitat dins de l’ordre del consum, sinó també i sobretot com expressió d’hedonisme autotèlic: l’acte sexual, ens diu l’assagista, es converteix en un fi en si mateix, i s’arracona la possibilitat de relacions compromeses, de lligams estables. La protagonista d’El Hachmi encarna aquesta idea en tant que és una dona que ha reprimit els afectes i, més en general, les emocions.. Seguir leyendo
La reescriptura de ‘La caçadora de cossos’, la seva segona novel·la, posa en relleu l’actualitat dels debats que l’autora ja va plantejar l’any 2019, els quals es poden llegir en diàleg amb Eva Illouz
En el seu assaig La fi de l’amor, Eva Illouz observa fins a quin punt les relacions íntimes, la sexualitat i la família han acabat per adoptar i imitar les lògiques del mercat i del consum. L’assaig es publicà en anglès el 2019 —es traduí al català el 2025 a Eumo—, vuit anys després de la publicació de La caçadora de cossos o les angoixes del desig, novel·la que, ara, l’autora Najat El Hachmi recupera. El Hachmi s’ha enfrontat a la que va ser no només la seva segona novel·la, sinó també la novel·la amb la qual intentà allunyar-se de l’etiqueta de “noia marroquina que escriu” que molts li van posar després de llegir L’últim patriarca. Amb la voluntat de deixar enrere el tema migratori i les seves circumstàncies biogràfiques, a les quals tornarà en obres successives, El Hachmi va escriure una ficció sobre les contradiccions del desig, és a dir, sobre la recerca de complaure lliurement el desig i, alhora, el buit que deixa la seva consumació immediata i sense transcendència. La reescriptura feta per l’autora posa en relleu l’actualitat dels debats que La caçadora de cossos ja plantejava fa quinze anys i, sobretot, permet llegir-la en diàleg amb l’assaig d’Illouz en tant que tots dos llibres, més enllà de les seves diferents aproximacions, revelen les trampes que rodegen la idea d’un alliberament sexual total, un alliberament, apunta Illouz, que cal llegir no només com la inscripció de la sexualitat dins de l’ordre del consum, sinó també i sobretot com expressió d’hedonisme autotèlic: l’acte sexual, ens diu l’assagista, es converteix en un fi en si mateix, i s’arracona la possibilitat de relacions compromeses, de lligams estables. La protagonista d’El Hachmi encarna aquesta idea en tant que és una dona que ha reprimit els afectes i, més en general, les emocions.
Sense nom, la protagonista de La caçadora de cossos és una noia que, com assenyala El Hachmi a la nota final d’aquesta nova edició, consumeix bulímicament els cossos dels altres, i el sexe, en la seva forma compulsiva, esdevé per a ella una forma d’autodestrucció. El Hachmi comença la novel·la quan aquest procés d’autodestrucció ja s’ha iniciat: consumeix cossos per inèrcia, és un consum pel consum que acaba per anestesiar-la per complet. “Què se suposa que n’he de fer, d’aquest tros de carn viva que sento meva, però no és meva, que m’és aliena tan sovint, que odio amb totes les meves forces?”, es pregunta la protagonista a les pàgines finals de la novel·la. L’autora parla d’un procés de maduració per part de la protagonista, i efectivament ho és, però aquesta maduració té a veure directament amb una presa de consciència del buit que l’envolta, un buit que les “carícies accidentals” no omplen, perquè “no van a parar al mateix lloc que les carícies d’amor i d’afecte”. Però les carícies d’amor i d’afecte només són possibles amb una reconquesta del propi cos, rebutjat, estigmatitzat, culpabilitzat. El cos femení és, tradicionalment, el cos de la culpa, el cos del pecat, el cos inadequat i causant de tots els mals. El cos desitjant femení provocà l’expulsió del Paradís i la culpa encara hi està socialment inscrita. Per això el procés d’autoconsciència va acompanyat d’una reconquesta del cos, és a dir, d’un alliberament d’aquella hipòcrita moralitat imposada que, per un costat, criminalitza el cos femení i les seves pulsions de desig i, per l’altra, el cosifica, el converteix en mercaderia per al consum dels altres.
El temps modifica irremeiablement les lectures. (Re)llegir avui La caçadora de cossos implica inscriure la novel·la dins d’una sèrie de debats que plantegen una revisió crítica de les relacions i les seves lògiques, una revisió que, com veiem a Illouz, ens obliga a plantejar-nos de quina manera aquestes relacions han sigut segrestades per les dinàmiques capitalistes i, alhora, ens porta a revisar els afectes. “El que és reprovable és l’amor opressiu i subjugador”, va escriure Lluís Calvo a El dilema de l’amor (Angle, 2023), on reivindica l’amor com a “miracle, mirall i possibilitat de meravellar-nos amb la presència de l’alteritat”. Però per meravellar-nos amb els altres, abans ens hem de meravellar amb nosaltres mateixes. I això és el que aprèn la protagonista d’El Hachmi, la novel·la de la qual va avançar debats urgents i necessaris.
Najat El Hachmi
Edicions 62
176 pàgines. 20,90 euros
EL PAÍS
