Va deixar dit Salvador Espriu que “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa”. Aquesta és la funció primera atribuïda als poetes. Encara que cap escriptor de cap gènere no pot ser aliè a això de mantenir el nom de cada cosa, és el poeta el vigilant de la flama viva del llenguatge. El poeta és el més exigent dels escriptors, i el lector de poesia, el més exigent dels lectors. En un temps d’inteŀligència artificial —un oxímoron—, de correccions automàtiques, de plantilles de composició que substitueixen la imaginació; en un temps de censura i d’autocensura, en què el newspeak que va anunciar Orwell es desplega en tots els àmbits; en un temps de pèrdua de llibertat en què s’imposa la conformitat i el silenci, recau en el poeta la responsabilitat del nen innocent que, en el conte d’Andersen, va exclamar que el rei anava nu, tot deixant en evidència els adults que per conveniència feien veure que no ho veien. A ell li correspon la funció de desemmascarar el llenguatge políticament correcte i moralment incorrecte. No tots els poetes ho aconsegueixen —perquè, com diu Kavafis, “és alta, molt alta, l’escala de la poesia”— però tots ho intenten; tots porten, en el centre del seu impuls creatiu, l’afany d’un lloc i d’un temps on el nom de cada cosa no hagi estat tergiversat. Les deu novetats d’aquesta temporada, llibres inèdits o reeditats, originals o traduïts, cadascú amb la seva estètica i en el seu temps, responen a aquesta exigència.
De Ramon Boixeda, Rosa Font Massot, o Biel Mesquida a traduccions de Seamus Heany o reedicions de Foix i Carner
Un home llegeix en una llibreria al centre de BarcelonaAlbert Garcia. Va deixar dit Salvador Espriu que «hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa». Aquesta és la funció primera atribuïda als poetes. Encara que cap escriptor de cap gènere no pot ser aliè a això de mantenir el nom de cada cosa, és el poeta el vigilant de la flama viva del llenguatge. El poeta és el més exigent dels escriptors, i el lector de poesia, el més exigent dels lectors. En un temps d’inteŀligència artificial —un oxímoron—, de correccions automàtiques, de plantilles de composició que substitueixen la imaginació; en un temps de censura i d’autocensura, en què el newspeak que va anunciar Orwell es desplega en tots els àmbits; en un temps de pèrdua de llibertat en què s’imposa la conformitat i el silenci, recau en el poeta la responsabilitat del nen innocent que, en el conte d’Andersen, va exclamar que el rei anava nu, tot deixant en evidència els adults que per conveniència feien veure que no ho veien. A ell li correspon la funció de desemmascarar el llenguatge políticament correcte i moralment incorrecte. No tots els poetes ho aconsegueixen —perquè, com diu Kavafis, «és alta, molt alta, l’escala de la poesia»— però tots ho intenten; tots porten, en el centre del seu impuls creatiu, l’afany d’un lloc i d’un temps on el nom de cada cosa no hagi estat tergiversat.
