L’any 1944, davant del futurisme, la guerra i la pressa del món industrialitzat, un poble del nord d’Itàlia opta per un altre camí: el xino-xano. Aquest és el paisatge de fons de Ferrocarrils de Mèxic de Gian Marco Griffi, novel·la inclassificable que celebra la petitesa, l’anècdota o la minúcia que, filtrada per la lent de l’experiència personal, esdevé colossal. Tot i les seves 650 pàgines, tot passa en l’espai d’una setmana, però el temps s’hi desplega amb la calma d’una processó de poble, i els personatges —trempats i exasperants alhora— van fent via sense cap pressa per arribar enlloc.. Tot això està molt bé quan no has de complir una ordre opaca i extravagant de la qual depèn la sort del Tercer Reich, com li passa al protagonista Cesco Maggetti, un soldat minso i una mica tanoca de la Guàrdia Nacional Republicana Ferroviària, a qui se li encarrega, sense més explicació, elaborar un mapa dels ferrocarrils de Mèxic —país que amb prou feines sap trobar en un mapamundi.. Aquest llibre va sortir del no-res a Itàlia el 2022, quan una petita editorial va publicar-lo sense aconseguir vendre‘n més de 168 exemplars. El que va seguir va ser un efecte bola de neu que el va portar a ser candidat al premis literaris més prestigiosos del país. Ara, a Catalunya, La Segona Perifèria s’ha jugat la camisa per portar-nos aquest unicorn en català abans i tot de tenir traducció a l’anglès o al castellà. Llegint-lo, no hi ha dubte que no només n’acabarà tenint, sinó que passarà a formar part del cànon de llibres que fan goig a les lleixes dels amants de novel·les llargues, com poden ser les de Mircea Cărtărescu, Thomas Pynchon o Miquel de Palol. Amb una diferència notable: Ferrocarrils de Mèxic és amè, simpàtic i divertit.. A part de llegívola, la novel·la té una dimensió cinematogràfica: llegim plans seqüència, panoràmiques, zooms inesperats. Hi ha escenes que se’t dibuixen a la ment com plans d’una pel·lícula de Wes Anderson, monòlegs que sonen a Tarantino i un humor sec que podria fer costat a La mort de Stalin d’Armando Iannucci.. No és un llibre de grans proclames. Es deté a examinar l’absurd i la bellesa de les tasques més mundanes a les quals hem aplicat el nostre enginy per intentar posar ordre en aquest món imprevisible o fer-lo una mica menys desconcertant: una maniobra de golf, la resolució d’uns mots encreuats (i, per cert, si fins aleshores ja estava admirat de la feina de traducció de Pau Vidal, que manté amb mestria la barreja d’argots, veus i estils de l’original, l’adaptació al català d’uns mots encreuats amb rellevància clau per la trama han fet que em tregui el barret).. Aquests aparts solemnitzen la superfluïtat i la irrellevància. En aquest rebuig del que és urgent i útil s’hi amaga una aposta poètica: que el que és accessori és, de fet, el que ens sosté. Un amor inútil, un poema menor, una filigrana prescindible: és aquí on rau la bellesa accidental de la vida.. A vegades aquest lirisme resulta naïf i ensucrat, d’altres brilla amb melancolia evocativa. Confesso haver-ne llegit parts en diagonal, com qui fa una excursió per la muntanya i només s’atura allà on li ve de gust o si el panorama l’obliga a parar els peus. És un llibre que permet aquesta lectura museística: entretenir-se amb un detall, saltar-ne un altre, tornar enrere.. Però de fons hi batega una força més fonda: l’amor que s’oposa a la mandra i la desesperança de la guerra i la política. L’amor foll i devorador capaç d’empènyer algú a buscar un peix màgic per guarir l’amada, a amagar petons en manuals d’anatomia, a escriure odes d’amor amb fum de cigarret (i perquè no se m’acusi d’espòilers, només una d’aquestes coses passa a la novel·la).. No cal encoratjar ningú a llegir-lo fins al final, donada la seva vivacitat, però ho remarco: val la pena. Perquè, si bé el llibre no para de regalar alegries, un dels meus personatges més estimats no apareix fins a cinquanta pàgines abans de l’última: un mossèn rondinaire que em recordà el reverend Jethro Furber d’Omensetter’s Luck (William H. Gass). Aquest llibre, com el món que descriu, com la vida mateixa, reserva les millors sorpreses per quan ningú no les espera.. Seguir leyendo
La Segona Perifèria s’ha jugat la camisa per portar-nos aquest unicorn en català abans i tot de tenir traducció a l’anglès o al castellà
L’any 1944, davant del futurisme, la guerra i la pressa del món industrialitzat, un poble del nord d’Itàlia opta per un altre camí: el xino-xano. Aquest és el paisatge de fons de Ferrocarrils de Mèxic de Gian Marco Griffi, novel·la inclassificable que celebra la petitesa, l’anècdota o la minúcia que, filtrada per la lent de l’experiència personal, esdevé colossal. Tot i les seves 650 pàgines, tot passa en l’espai d’una setmana, però el temps s’hi desplega amb la calma d’una processó de poble, i els personatges —trempats i exasperants alhora— van fent via sense cap pressa per arribar enlloc.
Tot això està molt bé quan no has de complir una ordre opaca i extravagant de la qual depèn la sort del Tercer Reich, com li passa al protagonista Cesco Maggetti, un soldat minso i una mica tanoca de la Guàrdia Nacional Republicana Ferroviària, a qui se li encarrega, sense més explicació, elaborar un mapa dels ferrocarrils de Mèxic —país que amb prou feines sap trobar en un mapamundi.
Aquest llibre va sortir del no-res a Itàlia el 2022, quan una petita editorial va publicar-lo sense aconseguir vendre‘n més de 168 exemplars. El que va seguir va ser un efecte bola de neu que el va portar a ser candidat al premis literaris més prestigiosos del país. Ara, a Catalunya, La Segona Perifèria s’ha jugat la camisa per portar-nos aquest unicorn en català abans i tot de tenir traducció a l’anglès o al castellà. Llegint-lo, no hi ha dubte que no només n’acabarà tenint, sinó que passarà a formar part del cànon de llibres que fan goig a les lleixes dels amants de novel·les llargues, com poden ser les de Mircea Cărtărescu, Thomas Pynchon o Miquel de Palol. Amb una diferència notable: Ferrocarrils de Mèxic és amè, simpàtic i divertit.
A part de llegívola, la novel·la té una dimensió cinematogràfica: llegim plans seqüència, panoràmiques, zooms inesperats. Hi ha escenes que se’t dibuixen a la ment com plans d’una pel·lícula de Wes Anderson, monòlegs que sonen a Tarantino i un humor sec que podria fer costat a La mort de Stalin d’Armando Iannucci.
No és un llibre de grans proclames. Es deté a examinar l’absurd i la bellesa de les tasques més mundanes a les quals hem aplicat el nostre enginy per intentar posar ordre en aquest món imprevisible o fer-lo una mica menys desconcertant: una maniobra de golf, la resolució d’uns mots encreuats (i, per cert, si fins aleshores ja estava admirat de la feina de traducció de Pau Vidal, que manté amb mestria la barreja d’argots, veus i estils de l’original, l’adaptació al català d’uns mots encreuats amb rellevància clau per la trama han fet que em tregui el barret).
Aquests aparts solemnitzen la superfluïtat i la irrellevància. En aquest rebuig del que és urgent i útil s’hi amaga una aposta poètica: que el que és accessori és, de fet, el que ens sosté. Un amor inútil, un poema menor, una filigrana prescindible: és aquí on rau la bellesa accidental de la vida.
A vegades aquest lirisme resulta naïf i ensucrat, d’altres brilla amb melancolia evocativa. Confesso haver-ne llegit parts en diagonal, com qui fa una excursió per la muntanya i només s’atura allà on li ve de gust o si el panorama l’obliga a parar els peus. És un llibre que permet aquesta lectura museística: entretenir-se amb un detall, saltar-ne un altre, tornar enrere.
Però de fons hi batega una força més fonda: l’amor que s’oposa a la mandra i la desesperança de la guerra i la política. L’amor foll i devorador capaç d’empènyer algú a buscar un peix màgic per guarir l’amada, a amagar petons en manuals d’anatomia, a escriure odes d’amor amb fum de cigarret (i perquè no se m’acusi d’espòilers, només una d’aquestes coses passa a la novel·la).
No cal encoratjar ningú a llegir-lo fins al final, donada la seva vivacitat, però ho remarco: val la pena. Perquè, si bé el llibre no para de regalar alegries, un dels meus personatges més estimats no apareix fins a cinquanta pàgines abans de l’última: un mossèn rondinaire que em recordà el reverend Jethro Furber d’Omensetter’s Luck (William H. Gass). Aquest llibre, com el món que descriu, com la vida mateixa, reserva les millors sorpreses per quan ningú no les espera.
Gian Marco Griffi
Traducció de Pau Vidal
La Segona Perfièria
664 pàgines. 24,90 euros
EL PAÍS