L’editorial Arcàdia està recuperant l’obra de Susan Suntag, una de les pensadores cabdals del segle XX. Darrerament ha publicat una nova traducció del recull de textos Sobre les dones i ha recuperat Sobre la fotografia. Dos llibres complematris per entendre el seu pensament.. Susan Sontag, feminista. “He estat sempre feminista”, responia Susan Sontag el 1972 a una de les preguntes del qüestionari que els editors de Libre, una publicació en castellà, van enviar a sis feministes, entre les quals també hi era Simone de Beauvoir. Aquesta frase de Sontag és molt rellevant en tant que esborra tots els dubtes sobre la filiació feminista de la teòrica nord-americana, uns dubtes sense base però encoratjats per la no inscripció de Sontag en el feminisme radical.. I és cert, Sontag va ser sempre crítica amb la retòrica política del moviment feminista, el qual titllà de reduccionista i acusà d’un excés de moralisme: “El que als anys seixanta es denunciava com a burgès, repressiu i elitista, també es va destapar com a fal·locràtic. Pot semblar que aquest tipus de militància serveixi els objectius feministes a curt termini, però suposa rendir-se a unes nocions puerils de l’art i del pensament i instigar un moralisme que és veritablement repressiu”. . La seva consciència (crítica) feminista i el seu interès teòric, polític i estètic pel feminisme, que es van anar modulant al llarg dels anys, agafen forma sobretot a la dècada dels setanta: “El que he après durant els últims cinc anys —gràcies també al moviment feminista— és a situar la meva pròpia experiència sota una determinada perspectiva política. La bona sort que jo pugui haver tingut no és rellevant aquí”, afirmà en aquell qüestionari, on criticava un feminisme que sovint menystenia “altres dones menys realitzades”.. Sobre les dones reuneix textos i entrevistes publicades entre 1972 i 1975, en què reprèn part de les seves reflexions de Notes on camp, text publicat el 1964. Si camp vol dir oposar-se al rol imposat a la dona a través d’una “paròdia contundent, estrident i vulgar”, la potència política del feminisme residirà no només en la desarticulació dels conceptes que empresonen les dones —la bellesa, la joventut, el matrimoni, la família…—, sinó també en el qüestionament radical del concepte de gènere: “Una societat en què les dones siguin de manera subjectiva i objectiva iguals de debò que els homes”, afirma Sontag, “ha de ser per força una societat andrògina”.. Per a Sontag, és essencial ironitzar i qüestionar els gèneres, perquè és la manera de despolaritzar la dialèctica home/dona, essencial per a l’alliberament de les exigències vinculades al rol de gènere. I aquest alliberament s’ha de produir en el terreny laboral i familiar, però també del cos, camp de batalla clau. Es tracta, per un costat, de la llibertat de decidir —l’avortament— i, per l’altre, de la transgressió davant els tòpics de bellesa i joventut imposats: “Les dones tenen una alternativa. Poden aspirar a ser sàvies i no solament maques, a ser competents i no sols complaents, a ser fortes i no sols delicades, a ser ambicioses per elles mateixes i no únicament en relació amb els homes i els fills. Poden permetre’s envellir de manera natural i sense vergonya, oposant-se a i desobeint de forma activa les convencions que provenen d’aquest doble barem que la societat estableix sobre l’envelliment”. L’actualitat i la vigència dels textos feministes de Sontag són tan inqüestionables com la seva mirada aguda, crítica i mai acomodatícia. Per Anna Maria Iglesia. La mirada armada. Entre 1973 i 1977, la New York Review of Books va publicar sis assajos curts de Susan Sontag que abordaven diversos aspectes de la fotografia. Més que no pas elaborar-ne un estudi sistemàtic, aquestes peces lúcides i mordaces n’exploraven críticament la naturalesa i l’impacte des de les perspectives moral, política, estètica i cultural. I ho feien en un moment en què les fotografies començaven a saturar el món i a servir, inexorablement, els propòsits de la nova cultura de consum. El 1977, aquests textos es van recollir a Sobre la fotografia, una de les aportacions més cèlebres de l’assagista novaiorquesa. L’obra, que ha contribuït a modelar la manera com entenem les relacions entre fotògraf, objecte fotografiat i espectador, esdevé més rellevant que mai en un temps en què la imatge fotogràfica subjuga la realitat per imposar el seu règim propi.. Les fotografies, apunta Sontag, proporcionen una gramàtica i una ètica de la visió. Gramàtica, perquè organitzen la mirada, proposen un vocabulari visual que estructura la percepció. Ètica, perquè cada fotografia expressa una presa de posició respecte al món, transmet una manera de mirar i copsar, i influeix en la percepció del qui la guaita. L’acte de fotografiar està travessat per una tensió punyent entre observació i implicació: càmera en mà, ens convertim en clients o turistes de la realitat. L’acte fotogràfic és un acte de no intervenció: mentre el fotoperiodista captura, accepta la realitat d’allò que veu sense modificar-la. Aquesta actitud voyeurista revela una suspicàcia humanista; una consciència crítica sobre com la fotografia pot distanciar-nos emocionalment i moralment d’allò que retratem.. Al cor de l’assaig, la idea que la fotografia no representa o reprodueix la realitat, sinó que la crea (la càmera és comparada a una arma que satisfà una relació adquisitiva amb el món). Ho fa generant imatges que descontextualitzen el que és familiar cap a terrenys insòlits, i atorgant a cada moment el caràcter d’un misteri. Així és com la fotografia significa i jerarquitza allò que veiem, transformant-ho en objecte estètic i cultural: “Qualsevol col·lecció de fotografies és un exercici de muntatge surrealista”, apunta l’autora. Sontag va ser pionera a subratllar el potencial intrínsecament manipulador de la imatge i la seva relació amb la propaganda política i el control social.. Una altra tesi central de l’assaig: la de la fotografia com a anestèsia. Fotografiar banalitza l’horror, ens familiaritza amb el grotesc. Prometent-nos més llibertat (de consciència, de pensament, d’informació), acaba, en lloc d’això, anestesiant la sensibilitat moral. D’altra banda, també ens convida al sentimentalisme: les fotografies converteixen el passat en objecte de contemplació afectiva. Alimenten, també, la vanitat de creure que podem comprendre el món exclusivament a través de la seva reproducció visual. El suggeriment utòpic de l’autora: reduir el consum d’imatges per evitar fer-nos presoners de la cova de Plató.. Sontag se serveix d’un ventall de referents per analitzar la transformació estètica i ideològica de la fotografia als Estats Units. I destaca la fallida de la imatge fotogràfica com a eina d’igualació i conscienciació social. La “visió fotogràfica” sempre embelleix, estetitza: “malgrat la intenció declarada per una fotografia (…) que vol revelar la veritat i no la bellesa, la fotografia igualment embelleix. (…) Fins en el pitjor dels casos, el real té pathos. I aquest pathos és… bellesa.”. Les fotografies donen forma i una unitat aparent al món. En la societat capitalista, són entreteniment, propaganda i eina de vigilància: la llibertat política es transmuta en llibertat de consum, la qual cosa requereix un consum il·limitat d’imatges. Ho explica Joan Fontcuberta, fotògraf i autor de la faixa de la nova edició: “Tot i que provingui de mig segle enrere, la veu de Susan Sontag sobre la fotografia ressona encara ben potent, perquè va detectar l’essència de la cultura visual que ens ha menat a la postfotografia: l’ambivalència entre documentar el món i construir-lo, la possessió simbòlica de la realitat, l’excés d’imatges i la seva capacitat anestèsica, el poder i l’ètica de la mirada quan tenim una càmera a les mans… Tant de bo hagués perviscut per actualitzar aquesta anàlisi a l’era de la IA”. Per Cesca Castellví. Seguir leyendo
L’editorial Arcàdia publica dos llibres d’assaig de la teòrica nord-americana que es complementen per entendre el seu pensament
L’editorial Arcàdia està recuperant l’obra de Susan Suntag, una de les pensadores cabdals del segle XX. Darrerament ha publicat una nova traducció del recull de textos Sobre les dones i ha recuperat Sobre la fotografia. Dos llibres complematris per entendre el seu pensament.. Susan Sontag, feminista. “He estat sempre feminista”, responia Susan Sontag el 1972 a una de les preguntes del qüestionari que els editors de Libre, una publicació en castellà, van enviar a sis feministes, entre les quals també hi era Simone de Beauvoir. Aquesta frase de Sontag és molt rellevant en tant que esborra tots els dubtes sobre la filiació feminista de la teòrica nord-americana, uns dubtes sense base però encoratjats per la no inscripció de Sontag en el feminisme radical.. I és cert, Sontag va ser sempre crítica amb la retòrica política del moviment feminista, el qual titllà de reduccionista i acusà d’un excés de moralisme: “El que als anys seixanta es denunciava com a burgès, repressiu i elitista, també es va destapar com a fal·locràtic. Pot semblar que aquest tipus de militància serveixi els objectius feministes a curt termini, però suposa rendir-se a unes nocions puerils de l’art i del pensament i instigar un moralisme que és veritablement repressiu”. . La seva consciència (crítica) feminista i el seu interès teòric, polític i estètic pel feminisme, que es van anar modulant al llarg dels anys, agafen forma sobretot a la dècada dels setanta: “El que he après durant els últims cinc anys —gràcies també al moviment feminista— és a situar la meva pròpia experiència sota una determinada perspectiva política. La bona sort que jo pugui haver tingut no és rellevant aquí”, afirmà en aquell qüestionari, on criticava un feminisme que sovint menystenia “altres dones menys realitzades”.. Sobre les dones reuneix textos i entrevistes publicades entre 1972 i 1975, en què reprèn part de les seves reflexions de Notes on camp, text publicat el 1964. Si camp vol dir oposar-se al rol imposat a la dona a través d’una “paròdia contundent, estrident i vulgar”, la potència política del feminisme residirà no només en la desarticulació dels conceptes que empresonen les dones —la bellesa, la joventut, el matrimoni, la família…—, sinó també en el qüestionament radical del concepte de gènere: “Una societat en què les dones siguin de manera subjectiva i objectiva iguals de debò que els homes”, afirma Sontag, “ha de ser per força una societat andrògina”.. Per a Sontag, és essencial ironitzar i qüestionar els gèneres, perquè és la manera de despolaritzar la dialèctica home/dona, essencial per a l’alliberament de les exigències vinculades al rol de gènere. I aquest alliberament s’ha de produir en el terreny laboral i familiar, però també del cos, camp de batalla clau. Es tracta, per un costat, de la llibertat de decidir —l’avortament— i, per l’altre, de la transgressió davant els tòpics de bellesa i joventut imposats: “Les dones tenen una alternativa. Poden aspirar a ser sàvies i no solament maques, a ser competents i no sols complaents, a ser fortes i no sols delicades, a ser ambicioses per elles mateixes i no únicament en relació amb els homes i els fills. Poden permetre’s envellir de manera natural i sense vergonya, oposant-se a i desobeint de forma activa les convencions que provenen d’aquest doble barem que la societat estableix sobre l’envelliment”. L’actualitat i la vigència dels textos feministes de Sontag són tan inqüestionables com la seva mirada aguda, crítica i mai acomodatícia. Per Anna Maria Iglesia. Sobre les dones. Susan Sontag. Trad. Ariadna Pous. Arcàdia. 210 pàgines. 24 euros. La mirada armada. Entre 1973 i 1977, la New York Review of Books va publicar sis assajos curts de Susan Sontag que abordaven diversos aspectes de la fotografia. Més que no pas elaborar-ne un estudi sistemàtic, aquestes peces lúcides i mordaces n’exploraven críticament la naturalesa i l’impacte des de les perspectives moral, política, estètica i cultural. I ho feien en un moment en què les fotografies començaven a saturar el món i a servir, inexorablement, els propòsits de la nova cultura de consum. El 1977, aquests textos es van recollir a Sobre la fotografia, una de les aportacions més cèlebres de l’assagista novaiorquesa. L’obra, que ha contribuït a modelar la manera com entenem les relacions entre fotògraf, objecte fotografiat i espectador, esdevé més rellevant que mai en un temps en què la imatge fotogràfica subjuga la realitat per imposar el seu règim propi.. Valentín Roma explica la mostra de La Virreina sobre el llibre de Susan Sontag ‘Sobre la fotografia’, el 2021.EL PAÍS. Les fotografies, apunta Sontag, proporcionen una gramàtica i una ètica de la visió. Gramàtica, perquè organitzen la mirada, proposen un vocabulari visual que estructura la percepció. Ètica, perquè cada fotografia expressa una presa de posició respecte al món, transmet una manera de mirar i copsar, i influeix en la percepció del qui la guaita. L’acte de fotografiar està travessat per una tensió punyent entre observació i implicació: càmera en mà, ens convertim en clients o turistes de la realitat. L’acte fotogràfic és un acte de no intervenció: mentre el fotoperiodista captura, accepta la realitat d’allò que veu sense modificar-la. Aquesta actitud voyeurista revela una suspicàcia humanista; una consciència crítica sobre com la fotografia pot distanciar-nos emocionalment i moralment d’allò que retratem.. Al cor de l’assaig, la idea que la fotografia no representa o reprodueix la realitat, sinó que la crea (la càmera és comparada a una arma que satisfà una relació adquisitiva amb el món). Ho fa generant imatges que descontextualitzen el que és familiar cap a terrenys insòlits, i atorgant a cada moment el caràcter d’un misteri. Així és com la fotografia significa i jerarquitza allò que veiem, transformant-ho en objecte estètic i cultural: “Qualsevol col·lecció de fotografies és un exercici de muntatge surrealista”, apunta l’autora. Sontag va ser pionera a subratllar el potencial intrínsecament manipulador de la imatge i la seva relació amb la propaganda política i el control social.. Una altra tesi central de l’assaig: la de la fotografia com a anestèsia. Fotografiar banalitza l’horror, ens familiaritza amb el grotesc. Prometent-nos més llibertat (de consciència, de pensament, d’informació), acaba, en lloc d’això, anestesiant la sensibilitat moral. D’altra banda, també ens convida al sentimentalisme: les fotografies converteixen el passat en objecte de contemplació afectiva. Alimenten, també, la vanitat de creure que podem comprendre el món exclusivament a través de la seva reproducció visual. El suggeriment utòpic de l’autora: reduir el consum d’imatges per evitar fer-nos presoners de la cova de Plató.. Sontag se serveix d’un ventall de referents per analitzar la transformació estètica i ideològica de la fotografia als Estats Units. I destaca la fallida de la imatge fotogràfica com a eina d’igualació i conscienciació social. La “visió fotogràfica” sempre embelleix, estetitza: “malgrat la intenció declarada per una fotografia (…) que vol revelar la veritat i no la bellesa, la fotografia igualment embelleix. (…) Fins en el pitjor dels casos, el real té pathos. I aquest pathos és… bellesa.”. Les fotografies donen forma i una unitat aparent al món. En la societat capitalista, són entreteniment, propaganda i eina de vigilància: la llibertat política es transmuta en llibertat de consum, la qual cosa requereix un consum il·limitat d’imatges. Ho explica Joan Fontcuberta, fotògraf i autor de la faixa de la nova edició: “Tot i que provingui de mig segle enrere, la veu de Susan Sontag sobre la fotografia ressona encara ben potent, perquè va detectar l’essència de la cultura visual que ens ha menat a la postfotografia: l’ambivalència entre documentar el món i construir-lo, la possessió simbòlica de la realitat, l’excés d’imatges i la seva capacitat anestèsica, el poder i l’ètica de la mirada quan tenim una càmera a les mans… Tant de bo hagués perviscut per actualitzar aquesta anàlisi a l’era de la IA”. Per Cesca Castellví. Sobre la fotografia. Susan Sontag. Trad. Anna Llisterri. Arcàdia. 245 pàgines. 22 euros
EL PAÍS