Roser Cabré-Verdiell s’interroga sobre els mecanismes de la por a ‘Que morin els fills dels altres’

“El món és ple de coses reals que mereixen més atenció que el culte a una suposada deessa. Quina collonada, tot plegat. Religió, superstició, presa de pèl. Podries fer tantes coses, si ho volguessin, Rè”. És la seva superstició? És la seva poca racionalitat? Què és exactament el que li molesta a en Flavi de la Rè, de la Rebeca, de la seva dona? “Et molesta que ja no em mortifiqui per ells, Flavi, que ja no pateixi com abans? Creus que els estimo menys perquè ja no els vull engabiar amb la meva ansietat?”, li contesta ella. En Flavi no sap què contestar, s’ofega, li recrimina que sigui ell qui porta tot el pes de la casa, però no sap seguir el seu raonament. La Rebeca que té davant seu no és la de sempre. Què ha passat perquè canviï tant, sembla preguntar-se.. Que morin els fills dels altres, la nova novel·la Roser Cabré-Verdiell, podria portar com a subtítol “Metamorfosi”, perquè ens narra precisament la metamorfosi de la Rebeca, una dona que comença a interrogar-se sobre les seves pors i les seves angoixes, una dona que comença a adonar-se que tot allò que teòricament li dona seguretat, en canvi, l’empresona encara més en les seves pors i la immobilitza. És important assenyalar això per no caure en l’error de definir el text de Cabré-Verdiell com una novel·la sobre la maternitat, perquè, tot i que aquest tema hi és, Que morin els fills dels altres el transcendeix proposant una reflexió perfectament vigent entorn dels mecanismes de la por i l’entorn de la por com a mecanisme, individual i col·lectiu, per cristal·litzar rols, per mantenir un ordre i per esborrar qualsevol possibilitat de reflexió crítica.. Les paraules d’en Flavi, posant l’accent en el fet que el món real és l’únic que mereix vertadera atenció, són especialment rellevants perquè subratllen que tota possible indagació que qüestioni les maneres de fer —en primer lloc, la manera de ser mare i esposa— són “collonades”, no porten a res. Ara bé, és el contrari, i la Rebeca n’és conscient, no vol “tornar a la vida falsament plàcida de la no confrontació”, i és cons­cient que, paradoxalment, desfer-se dels punts ferms —“ara he mutat en satisfacció. No temo l’abisme de la falla perquè de la terra que m’habita en faig el que vull”— li ha donat la seguretat que ara manca a en Flavi.. L’autora juga amb els gèneres i la lenta metamorfosi de la Rebeca, que es reflecteix en una prosa que passa de ser assertiva i contundent a prendre aire amb frases més llargues, amb reflexions i divagacions, que comença amb la curiositat de la protagonista pel folklore i les tradicions d’Ocata, el poble costaner on es traslladen la Rebeca i la seva família. Ocata està travessat pel meridià verd que uneix Dunkerque amb Barcelona, passant també per París, i el seu nom prové del nom de la deessa Hècate, la mare de les bruixes. “Oh, Hècate, deessa sublim, concedeix-me la visió que anul·la la por”, li demana Rebeca en una escena on es confon el que és real amb el que es projecta, imaginat, una escena on l’autora transita perfectament en el marge del terreny fantàstic sense entrar-hi.. Col·locar-se en el llindar permet a Cabré-Verdiell posar en qüestió precisament l’estatut de rea­litat defensat per Flavi i interrogar-se, a través de la protagonista, sobre el sentit de l’existència. La novel·la des­emmascara els falsos sentits que sostenen l’existència —la protecció dels fills, la culpa, la por—, falsos en el sentit en el qual són imposats i autoimposats. L’autora ens parla així de la mort o de l’avortament com dos tabús que ens fan febles, que ens espanten i que se silencien. Quan la Rebeca comença a parlar-ne, quan la mort deixa de ser un terreny obscur, arriba una lucidesa estranya, aquella que ens permet comprendre que no tot és comprensible i que la seguretat i la fortalesa no volen dir tenir-ho tot assegurat, més aviat al contrari: la fortalesa de la Rebeca apareix quan accepta el misteri i aprèn a afrontar-lo.. A Que morin els fills dels altres no hi ha consignes ni dogmes; evidentment es pot llegir en clau feminista, però el feminisme no esgota la lectura d’aquesta novel·la que pertorba el lector perquè el condueix cap a un terreny on cauen aquelles certeses amb les quals intentem combatre la vulnerabilitat, però que, en canvi, ens atrapen en existències que, com li passa a la Rebeca, no se satisfan. La raó o la realitat en termes exclusivament positivistes neguen el misteri, neguen l’atzar. Roser Cabré-Verdiell ens convida, amb intel·ligència narrativa i amb una trama captivadora, a repensar i repensar-nos des de l’atzar, des d’allò que escapa en part de la comprensió, des d’allò que no es pot preveure. I, sobretot, ens convida a reflexionar sobre la por, avui dia convertida en un mecanisme de control social i polític, en un mecanisme de subjugació generalitzat.. Seguir leyendo

La protagonista comença a interrogar-se sobre les seves angoixes i s’adona que tot allò que teòricament li dona seguretat l’empresona encara més i la immobilitza

“El món és ple de coses reals que mereixen més atenció que el culte a una suposada deessa. Quina collonada, tot plegat. Religió, superstició, presa de pèl. Podries fer tantes coses, si ho volguessin, Rè”. És la seva superstició? És la seva poca racionalitat? Què és exactament el que li molesta a en Flavi de la Rè, de la Rebeca, de la seva dona? “Et molesta que ja no em mortifiqui per ells, Flavi, que ja no pateixi com abans? Creus que els estimo menys perquè ja no els vull engabiar amb la meva ansietat?”, li contesta ella. En Flavi no sap què contestar, s’ofega, li recrimina que sigui ell qui porta tot el pes de la casa, però no sap seguir el seu raonament. La Rebeca que té davant seu no és la de sempre. Què ha passat perquè canviï tant, sembla preguntar-se.

Que morin els fills dels altres, la nova novel·la Roser Cabré-Verdiell, podria portar com a subtítol “Metamorfosi”, perquè ens narra precisament la metamorfosi de la Rebeca, una dona que comença a interrogar-se sobre les seves pors i les seves angoixes, una dona que comença a adonar-se que tot allò que teòricament li dona seguretat, en canvi, l’empresona encara més en les seves pors i la immobilitza. És important assenyalar això per no caure en l’error de definir el text de Cabré-Verdiell com una novel·la sobre la maternitat, perquè, tot i que aquest tema hi és, Que morin els fills dels altres el transcendeix proposant una reflexió perfectament vigent entorn dels mecanismes de la por i l’entorn de la por com a mecanisme, individual i col·lectiu, per cristal·litzar rols, per mantenir un ordre i per esborrar qualsevol possibilitat de reflexió crítica.

Les paraules d’en Flavi, posant l’accent en el fet que el món real és l’únic que mereix vertadera atenció, són especialment rellevants perquè subratllen que tota possible indagació que qüestioni les maneres de fer —en primer lloc, la manera de ser mare i esposa— són “collonades”, no porten a res. Ara bé, és el contrari, i la Rebeca n’és conscient, no vol “tornar a la vida falsament plàcida de la no confrontació”, i és cons­cient que, paradoxalment, desfer-se dels punts ferms —“ara he mutat en satisfacció. No temo l’abisme de la falla perquè de la terra que m’habita en faig el que vull”— li ha donat la seguretat que ara manca a en Flavi.

L’autora juga amb els gèneres i la lenta metamorfosi de la Rebeca, que es reflecteix en una prosa que passa de ser assertiva i contundent a prendre aire amb frases més llargues, amb reflexions i divagacions, que comença amb la curiositat de la protagonista pel folklore i les tradicions d’Ocata, el poble costaner on es traslladen la Rebeca i la seva família. Ocata està travessat pel meridià verd que uneix Dunkerque amb Barcelona, passant també per París, i el seu nom prové del nom de la deessa Hècate, la mare de les bruixes. “Oh, Hècate, deessa sublim, concedeix-me la visió que anul·la la por”, li demana Rebeca en una escena on es confon el que és real amb el que es projecta, imaginat, una escena on l’autora transita perfectament en el marge del terreny fantàstic sense entrar-hi.

Col·locar-se en el llindar permet a Cabré-Verdiell posar en qüestió precisament l’estatut de rea­litat defensat per Flavi i interrogar-se, a través de la protagonista, sobre el sentit de l’existència. La novel·la des­emmascara els falsos sentits que sostenen l’existència —la protecció dels fills, la culpa, la por—, falsos en el sentit en el qual són imposats i autoimposats. L’autora ens parla així de la mort o de l’avortament com dos tabús que ens fan febles, que ens espanten i que se silencien. Quan la Rebeca comença a parlar-ne, quan la mort deixa de ser un terreny obscur, arriba una lucidesa estranya, aquella que ens permet comprendre que no tot és comprensible i que la seguretat i la fortalesa no volen dir tenir-ho tot assegurat, més aviat al contrari: la fortalesa de la Rebeca apareix quan accepta el misteri i aprèn a afrontar-lo.

A Que morin els fills dels altres no hi ha consignes ni dogmes; evidentment es pot llegir en clau feminista, però el feminisme no esgota la lectura d’aquesta novel·la que pertorba el lector perquè el condueix cap a un terreny on cauen aquelles certeses amb les quals intentem combatre la vulnerabilitat, però que, en canvi, ens atrapen en existències que, com li passa a la Rebeca, no se satisfan. La raó o la realitat en termes exclusivament positivistes neguen el misteri, neguen l’atzar. Roser Cabré-Verdiell ens convida, amb intel·ligència narrativa i amb una trama captivadora, a repensar i repensar-nos des de l’atzar, des d’allò que escapa en part de la comprensió, des d’allò que no es pot preveure. I, sobretot, ens convida a reflexionar sobre la por, avui dia convertida en un mecanisme de control social i polític, en un mecanisme de subjugació generalitzat.

Roser Cabré-Verdiell 
Males Herbes
266 pàgines. 19 euros

 EL PAÍS