El xic tenia díhuit anys i un portàtil entre les mans. Era estudiant de Periodisme, primer curs. Escoltava una conversa sobre periodisme i llibres, tal com li havia manat el seu professor, amb una traca final motivadora: l’èpica del Watergate, la sàtira de Primera plana, les aventures de Kapuscinski per Àfrica, la història d’aquell vagabund que retrata El secret d’en Joe Gould. Droga dura. Tinta en vena. Supermans amb Remington i capa. La conversa va acabar. El xic alçà la mà. Sense vergonya, va explicar que mai llegia cap llibre. Que no li trobava sentit. Per això em demanava una raó per la qual li convenia llegir. Vaig respondre sense atrevir-me a replicar-li allò elemental: per què volia dedicar-se a escriure qui no llig a ningú. Periodistes que no lligen. Me’n vaig anar amb la capa de Superman bruta, esgarrada, per terra.. La xica tenia díhuit anys i un túper entre les mans. Una altra facultat, un altre dia. Vaig entropessar amb ella per casualitat. Estava amb un grup d’amigues. Hora de dinar. Què estudieu? Periodisme. I, sense voler, sense aprendre dels errors, vaig tornar a traure les relíquies i estampetes de l’ofici: Woodward i Bernstein front a Nixon, l’heroica Spotlight, la duresa d’Una temporada de machetes de Jean Hatzfeld a Ruanda, les veus recollides per Svetlana Aleksiévitx a l’URSS. Droga dura motivacional. Riallades, bromes, sort, adeu.. Al cap d’uns minuts, aquella xica d’ulleres va reaparéixer. Em va dir que l’havia motivat molt. Que anava a llegir tots aquells llibres i vore totes eixes pel·lícules. Que volia ser periodista. Jo, sorprés, li vaig donar el contacte d’un responsable de periòdic, amic meu. Potser podria escriure-li per intentar fer pràctiques d’estiu. Ella em va donar les gràcies, jo li vaig donar el meu correu i ens vam acomiadar. Me’n vaig anar il·lusionat.. Ha passat un mes. L’altre dia vaig rebre un correu. Era ella. Començava dient: Quan dic en veu alta que vull ser periodista, sé que sempre hi haurà algú que em pregunte alguna cosa com: per què, si sols fan que contar desgràcies. Continuava dient: Encara que els periòdics s’omplin cada dia de guerres i fam i corrupció i tristesa, sé que hi ha gent bona allà fora que intenta fer la vida un poc més fàcil als altres i els periodistes hem de ser així: contar la veritat per ajudar la gent. I acabava dient: Vaig parlar amb aquell periodista, nerviosa, preguntant-me com era possible que abans no m’haguera plantejat fer res així i ara no poguera pensar en res que em fera més il·lusió que començar a col·laborar en un periòdic, i resulta que em va proposar fer pràctiques i vaig a passar-me l’estiu escrivint en el periòdic.. Era de nit. Em vaig gitar amb un somriure.. Hui es diuen llistes d’admesos a les universitats. Demà es diran treballadors. Els antics en deien vocació. La capa de Superman torna a estar neta, roja, flamejant.. Seguir leyendo
La xica tenia díhuit anys i un túper entre les mans. Vaig tornar a traure les relíquies: Woodward i Bernstein front a Nixon, l’heroica ‘Spotlight’, la duresa d’’Una temporada de machetes’ de Jean Hatzfeld a Ruanda
postals / valència. Opinión. Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos. La xica tenia díhuit anys i un túper entre les mans. Vaig tornar a traure les relíquies: Woodward i Bernstein front a Nixon, l’heroica ‘Spotlight’, la duresa d’’Una temporada de machetes’ de Jean Hatzfeld a Ruanda. Carl Bernstein (esquerra), amb 29 anys, i Robert Woodward (dreta), 30 anys, reporters del PostBettmann (Getty Images). El xic tenia díhuit anys i un portàtil entre les mans. Era estudiant de Periodisme, primer curs. Escoltava una conversa sobre periodisme i llibres, tal com li havia manat el seu professor, amb una traca final motivadora: l’èpica del Watergate, la sàtira de Primera plana, les aventures de Kapuscinski per Àfrica, la història d’aquell vagabund que retrata El secret d’en Joe Gould. Droga dura. Tinta en vena. Supermans amb Remington i capa. La conversa va acabar. El xic alçà la mà. Sense vergonya, va explicar que mai llegia cap llibre. Que no li trobava sentit. Per això em demanava una raó per la qual li convenia llegir. Vaig respondre sense atrevir-me a replicar-li allò elemental: per què volia dedicar-se a escriure qui no llig a ningú. Periodistes que no lligen. Me’n vaig anar amb la capa de Superman bruta, esgarrada, per terra.. La xica tenia díhuit anys i un túper entre les mans. Una altra facultat, un altre dia. Vaig entropessar amb ella per casualitat. Estava amb un grup d’amigues. Hora de dinar. Què estudieu? Periodisme. I, sense voler, sense aprendre dels errors, vaig tornar a traure les relíquies i estampetes de l’ofici: Woodward i Bernstein front a Nixon, l’heroica Spotlight, la duresa d’Una temporada de machetes de Jean Hatzfeld a Ruanda, les veus recollides per Svetlana Aleksiévitx a l’URSS. Droga dura motivacional. Riallades, bromes, sort, adeu.. Al cap d’uns minuts, aquella xica d’ulleres va reaparéixer. Em va dir que l’havia motivat molt. Que anava a llegir tots aquells llibres i vore totes eixes pel·lícules. Que volia ser periodista. Jo, sorprés, li vaig donar el contacte d’un responsable de periòdic, amic meu. Potser podria escriure-li per intentar fer pràctiques d’estiu. Ella em va donar les gràcies, jo li vaig donar el meu correu i ens vam acomiadar. Me’n vaig anar il·lusionat.. Ha passat un mes. L’altre dia vaig rebre un correu. Era ella. Començava dient: Quan dic en veu alta que vull ser periodista, sé que sempre hi haurà algú que em pregunte alguna cosa com: per què, si sols fan que contar desgràcies. Continuava dient: Encara que els periòdics s’omplin cada dia de guerres i fam i corrupció i tristesa, sé que hi ha gent bona allà fora que intenta fer la vida un poc més fàcil als altres i els periodistes hem de ser així: contar la veritat per ajudar la gent. I acabava dient: Vaig parlar amb aquell periodista, nerviosa, preguntant-me com era possible que abans no m’haguera plantejat fer res així i ara no poguera pensar en res que em fera més il·lusió que començar a col·laborar en un periòdic, i resulta que em va proposar fer pràctiques i vaig a passar-me l’estiu escrivint en el periòdic.. Era de nit. Em vaig gitar amb un somriure.. Hui es diuen llistes d’admesos a les universitats. Demà es diran treballadors. Els antics en deien vocació. La capa de Superman torna a estar neta, roja, flamejant.. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo. ¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?. Añadir usuarioContinuar leyendo aquí. Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.. ¿Por qué estás viendo esto?. Flecha. Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.. Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.. ¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.. En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.. Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.. Normas ›. Mis comentariosNormas. Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos. Please enable JavaScript to view the comments powered by Disqus.. Más información. Arxivat A. Periodisme. Lectura. Escriptors. Estudiants. Universitat. Literatura. Cultura. Professors universitaris. Si está interesado en licenciar este contenido, pinche aquí. _. Últimas noticias. 12:3812:3612:3412:32. Lo más visto