L’any 2008, Núria Perpinyà va publicar Las criptas de la crítica, vint interpretacions de l’Odissea segons altres tants models de crítica literària. Els continguts s’ordenaven per blocs, i es visitava l’obra d’Homer centrant-se en la figura del seu creador, o s’estudiava la influència de la societat, o s’ocupava del text i la seva història, o se n’investigava la forma, o es girava al voltant de l’estètica de la recepció, o es fixava en les reinterpretacions de l’obra. Ara, amb la seva vuitena novel·la, El cos invisible, Perpinyà torna a l’Odissea amb un nou model de crítica que podria anomenar-se crítica-ficció —o potser crítica creativa, o admiració crítica— perquè el que hi llegim és una peculiar i enginyosa variant de l’epopeia homèrica: de sobte, les peripècies marítimes d’Ulisses al llarg de vint anys es converteixen en una meteòrica aventura fantàstica a l’interior d’un cos protagonitzada per una molècula, de nom Ubis, que transmet energia a tot l’organisme. Com en aquell conte de l’escriptor cubà Calvert Casey, ‘Piazza Margana’, on un protagonista sotmès a una crisi sentimental penetra en el cos del seu amant com una partícula capaç de córrer per les seves venes o instal·lar-se a les seves retines, l’Ubis també emprèn un viatge per tots els racons de l’anatomia humana —un paradís dolorós— mentre esquiva les sorpreses i els perills del metabolisme i experimenta els plaers que l’atzar li ofereix, talment com un nou Ulisses, que, en paraules de Perpinyà a l’assaig citat abans, va ser “el primer marinero que tiene un amor en cada puerto, el primer Don Juan, el primer turista sexual que satisface sus deseos exóticos en tierras exóticas”.. La virtuosa fantasia de la fabulació del llibre exalta, fascina i captiva, però també irrita, impacienta i fins i tot enfureix, com totes les grans novel·les que se separen voluntàriament de la convencionalitat i s’aïllen en un clos barrat —una fortalesa, una muralla— que demana alguna mena de sant i senya per entrar-hi, i que no sempre pot semblar fàcil d’obtenir, en bona mesura perquè Perpinyà ha escrit una novel·la rigorosament sobresaturada d’idees i que difuminen una mica l’instint aventurer de l’Ubis. Però aquesta intransigència narrativa és prou coneguda pels lectors de les anteriors novel·les de l’autora —si no fos així, quedaríem decebuts—, i faria malament qui s’acovardís davant de la concentració i l’atenció extrema que reclama El cos invisible. És com si, a pesar de la indubtable materialitat física de l’escenari on es desenrotlla l’acció, i que és molta, ens trobéssim en tot moment en alguna zona bastant pròxima a una aventura mística: al cap i a la fi, els viatges de l’Ubis als fons ocults del cos, mentre va coneixent i unint-se a les parts desconegudes que guardem invisibles dins de nosaltres, és semblant a un retorn a si mateix. L’audàcia de Núria Perpinyà és il·limitada, i si aconsegueix dirigir amb tant d’encert l’odissea de l’heroic protagonista es deu, sobretot, a l’abundància del joc hiperbòlic, dut fins a l’extrem d’evaporar-se en l’inefable; es deu a les minucioses descripcions de les belleses i les lletjors dels secrets de l’interior humà —com si obstinadament l’autora busqués el màxim que es pot concebre i dir de més atractiu o de repulsiu, la glòria i la deformació de la carn—, i que a vegades adquireixen l’aire d’un inventari; es deu, en fi, a la successió sense treva de les metàfores extravagants i subtils, preciosament grotesques, que atorguen substància i riquesa a l’elemental simplicitat del fet extern de les aventures, sempre vitals, vivaces, espontànies i feliçment inventives.. La virtuosa fantasia de la fabulació del llibre exalta, fascina i captiva, però també irrita, impacienta i enfureix. Potser costa una mica entrar en el vertigen de la força gargantuesca o pantagruèlica d’El cos invisible, i no és perquè bona part dels episodis sorgeixin de l’Odissea. Només s’ha de pensar que a l’Ubis també se li fa difícil d’accedir a l’interior del cos, a través d’un petó entre un home i una dona —les dents són una muralla—, o que tampoc ho va tenir gaire fàcil Ulisses per entrar a la fortalesa de Troia amb el seu enginyós cavall de fusta. Per llegir i delectar-se amb El cos invisible no cal haver llegit l’Odissea, només cal la mateixa astúcia, valentia i airositat amb què Ulisses i l’Ubis s’encaren a la dificultosa i agraïda aventura de llegir els perills i els plaers de la vida.. Seguir leyendo
Núria Perpinyà torna a vistar l’’Odissea’ amb una peculiar i enginyosa variant de l’epopeia homèrica que proposa una aventura fantàstica a l’interior d’un cos protagonitzada per una molècula
‘The Acrobat’s Ideas’ de René Magritte (1928).Azoor Collection / Alamy / CORDON PRESS. L’any 2008, Núria Perpinyà va publicar Las criptas de la crítica, vint interpretacions de l’Odissea segons altres tants models de crítica literària. Els continguts s’ordenaven per blocs, i es visitava l’obra d’Homer centrant-se en la figura del seu creador, o s’estudiava la influència de la societat, o s’ocupava del text i la seva història, o se n’investigava la forma, o es girava al voltant de l’estètica de la recepció, o es fixava en les reinterpretacions de l’obra. Ara, amb la seva vuitena novel·la, El cos invisible, Perpinyà torna a l’Odissea amb un nou model de crítica que podria anomenar-se crítica-ficció —o potser crítica creativa, o admiració crítica— perquè el que hi llegim és una peculiar i enginyosa variant de l’epopeia homèrica: de sobte, les peripècies marítimes d’Ulisses al llarg de vint anys es converteixen en una meteòrica aventura fantàstica a l’interior d’un cos protagonitzada per una molècula, de nom Ubis, que transmet energia a tot l’organisme. Com en aquell conte de l’escriptor cubà Calvert Casey, ‘Piazza Margana’, on un protagonista sotmès a una crisi sentimental penetra en el cos del seu amant com una partícula capaç de córrer per les seves venes o instal·lar-se a les seves retines, l’Ubis també emprèn un viatge per tots els racons de l’anatomia humana —un paradís dolorós— mentre esquiva les sorpreses i els perills del metabolisme i experimenta els plaers que l’atzar li ofereix, talment com un nou Ulisses, que, en paraules de Perpinyà a l’assaig citat abans, va ser “el primer marinero que tiene un amor en cada puerto, el primer Don Juan, el primer turista sexual que satisface sus deseos exóticos en tierras exóticas”.. Más información. Irene Pujadas i Núria Perpinyà: Doble viatge a l’interior del cos. La virtuosa fantasia de la fabulació del llibre exalta, fascina i captiva, però també irrita, impacienta i fins i tot enfureix, com totes les grans novel·les que se separen voluntàriament de la convencionalitat i s’aïllen en un clos barrat —una fortalesa, una muralla— que demana alguna mena de sant i senya per entrar-hi, i que no sempre pot semblar fàcil d’obtenir, en bona mesura perquè Perpinyà ha escrit una novel·la rigorosament sobresaturada d’idees i que difuminen una mica l’instint aventurer de l’Ubis. Però aquesta intransigència narrativa és prou coneguda pels lectors de les anteriors novel·les de l’autora —si no fos així, quedaríem decebuts—, i faria malament qui s’acovardís davant de la concentració i l’atenció extrema que reclama El cos invisible. És com si, a pesar de la indubtable materialitat física de l’escenari on es desenrotlla l’acció, i que és molta, ens trobéssim en tot moment en alguna zona bastant pròxima a una aventura mística: al cap i a la fi, els viatges de l’Ubis als fons ocults del cos, mentre va coneixent i unint-se a les parts desconegudes que guardem invisibles dins de nosaltres, és semblant a un retorn a si mateix. L’audàcia de Núria Perpinyà és il·limitada, i si aconsegueix dirigir amb tant d’encert l’odissea de l’heroic protagonista es deu, sobretot, a l’abundància del joc hiperbòlic, dut fins a l’extrem d’evaporar-se en l’inefable; es deu a les minucioses descripcions de les belleses i les lletjors dels secrets de l’interior humà —com si obstinadament l’autora busqués el màxim que es pot concebre i dir de més atractiu o de repulsiu, la glòria i la deformació de la carn—, i que a vegades adquireixen l’aire d’un inventari; es deu, en fi, a la successió sense treva de les metàfores extravagants i subtils, preciosament grotesques, que atorguen substància i riquesa a l’elemental simplicitat del fet extern de les aventures, sempre vitals, vivaces, espontànies i feliçment inventives.. La virtuosa fantasia de la fabulació del llibre exalta, fascina i captiva, però també irrita, impacienta i enfureix. Potser costa una mica entrar en el vertigen de la força gargantuesca o pantagruèlica d’El cos invisible, i no és perquè bona part dels episodis sorgeixin de l’Odissea. Només s’ha de pensar que a l’Ubis també se li fa difícil d’accedir a l’interior del cos, a través d’un petó entre un home i una dona —les dents són una muralla—, o que tampoc ho va tenir gaire fàcil Ulisses per entrar a la fortalesa de Troia amb el seu enginyós cavall de fusta. Per llegir i delectar-se amb El cos invisible no cal haver llegit l’Odissea,només cal la mateixa astúcia, valentia i airositat amb què Ulisses i l’Ubis s’encaren a la dificultosa i agraïda aventura de llegir els perills i els plaers de la vida.. Núria Perpinyà. La Magrana. 275 pàgines. 21,90 euros