Coincidint amb el fenomen de la postmodernitat, les literatures de molts llocs del món van conèixer una transformació que avui és més visible que mai: la història de la literatura universal, o el rigor amb què solia estar feta, no és un a priori en l’art de la construcció (poiein) d’obres literàries; ara la llei és “cadascú per on l’enfila”. Les grans produccions de la literatura del passat —que s’ha llegit en llengua original, però des de fa segles també en llengües de traducció— no posseeixen cap relleu en les obres dels últims trenta o quaranta anys, aproximadament.. Es podria pensar que això ja va succeir al temps de la famosa disputa dels antics i dels moderns —la Querelle des Anciens et des Modernes—, en què van participar autors tan importants com el clàssic Boileau, entre els primers, i el modern Perrault entre els segons. Però no va ser el mateix que el que ara passa: qui més qui menys, als segles XVII i XVIII els escriptors es van balancejar entre la tradició i la modernitat. Voltaire, per exemple, és un autor molt actual en molts sentits, però va escriure algunes de les seves tragèdies a l’empara de mites clàssics, com Oedipus, fent servir sempre la forma mètrica més divulgada i exalçada pel teatre del classicisme francès. Més encara: un autor ja quasi absolutament modern, Baudelaire, tampoc no es va estar d’emprar el vers alexandrí de Racine.. El fet és que les literatures europees sempre es van escriure, poc o molt, en el deixant de les literatures passades, antigues o més pròximes, fins fa molt pocs decennis. Malgrat la revolució que va significar el moviment romàntic, Hölderlin va honorar els déus i els mites de Grècia, igual com van fer-ho els seus contemporanis Schiller i Goethe. Fins fa poc les literatures procedien per acumulació de literatura, més antiga o més recent, però d’un pretèrit que s’articulava amb el present històric.. Encara que sembli estrany, això va durar fins fa mig segle: Thomas Mann va fer una novel·la molt vinculada als problemes morals, polítics i filosòfics dels seus anys de vida (La muntanya màgica), però també es va complaure escrivint la visita que fa Carlota al creador d’ella mateixa com a personatge del Werther, de Goethe. Hermann Broch va escriure un llibre explicant la mort de Virgili a Brindisi i el seu desig que la seva epopeia fos destruïda per no ser perfecta. Fins i tot Kafka, que és un autor del tot coetani nostre, va escriure narracions que glossaven mites i motius antics, com les que va dedicar a Prometeu, al mite de les Sirenes o al personatge de Sancho Panza, també allunyat del seu temps.. André Gide va presentar l’amor platònic al llibre Corydon, que és el nom d’un dels dos protagonistes de la segona bucòlica de Virgili; Cocteau va escriure un Orfeu que després va ser portat al cinema; Artaud, un dels més brutals escriptors francesos del segle XX, va recrear la història d’Heliogàbal, emperador romà molt amic de la disbauxa, com ell.. A Anglaterra, en plena onada romàntica, Keats va compondre una ‘Oda a una urna grega’ i Shelley va escriure un Epypsichidion. Ja quasi als nostres dies, Joyce va recrear l’Odissea al seu Ulysses, com el premi Nobel Derek Walcott el va remodelar al seu Omeros.. Tot això són referències literàries que arriben ben bé fins a l’alba de la postmodernitat; i molts llibres que hem esmentat van tenir, i encara tenen, una certa massa de lectors. Què ha succeït a les darreres dècades? És fàcil d’explicar: s’ha imposat el màrqueting; han escrit novel·les persones molt conegudes en terrenys que tenen poc a veure amb la literatura; els motius “políticament correctes” han despertat la curiositat de la gent —poden desencadenar obres perfectament banals—, i, com que el públic lector ja no posseeix la cultura que posseïa fa cosa de quaranta o cinquanta anys —vegeu els informes PISA—, s’empassa qualsevol novetat i ni tan sols distingeix si un llibre té molta categoria o gens ni mica: els barems han desaparegut. Tampoc els creadors posseeixen la cultura dels “antics” (d’Homer a Carles Riba, per cas). Al capdavall, avui corre pertot —en uns països més que altres— una literatura de valor molt escàs, legitimada pel prestigi d’una trivialitat instituïda i prepotent. I un dia arribarà que ens mocarem amb les orelles, tan feliços.. Seguir leyendo
Avui corre pertot una literatura de valor molt escàs, legitimada pel prestigi d’una trivialitat instituïda i prepotent
Coincidint amb el fenomen de la postmodernitat, les literatures de molts llocs del món van conèixer una transformació que avui és més visible que mai: la història de la literatura universal, o el rigor amb què solia estar feta, no és un a priori en l’art de la construcció (poiein) d’obres literàries; ara la llei és “cadascú per on l’enfila”. Les grans produccions de la literatura del passat —que s’ha llegit en llengua original, però des de fa segles també en llengües de traducció— no posseeixen cap relleu en les obres dels últims trenta o quaranta anys, aproximadament.. Más información. Eric del Arco: “La llista dels més venuts toca la moral perquè Sant Jordi és diversitat”. Es podria pensar que això ja va succeir al temps de la famosa disputa dels antics i dels moderns —la Querelle des Anciens et des Modernes—, en què van participar autors tan importants com el clàssic Boileau, entre els primers, i el modern Perrault entre els segons. Però no va ser el mateix que el que ara passa: qui més qui menys, als segles XVII i XVIII els escriptors es van balancejar entre la tradició i la modernitat. Voltaire, per exemple, és un autor molt actual en molts sentits, però va escriure algunes de les seves tragèdies a l’empara de mites clàssics, com Oedipus, fent servir sempre la forma mètrica més divulgada i exalçada pel teatre del classicisme francès. Més encara: un autor ja quasi absolutament modern, Baudelaire, tampoc no es va estar d’emprar el vers alexandrí de Racine.. El fet és que les literatures europees sempre es van escriure, poc o molt, en el deixant de les literatures passades, antigues o més pròximes, fins fa molt pocs decennis. Malgrat la revolució que va significar el moviment romàntic, Hölderlin va honorar els déus i els mites de Grècia, igual com van fer-ho els seus contemporanis Schiller i Goethe. Fins fa poc les literatures procedien per acumulació de literatura, més antiga o més recent, però d’un pretèrit que s’articulava amb el present històric.. Encara que sembli estrany, això va durar fins fa mig segle: Thomas Mann va fer una novel·la molt vinculada als problemes morals, polítics i filosòfics dels seus anys de vida (La muntanya màgica), però també es va complaure escrivint la visita que fa Carlota al creador d’ella mateixa com a personatge del Werther, de Goethe. Hermann Broch va escriure un llibre explicant la mort de Virgili a Brindisi i el seu desig que la seva epopeia fos destruïda per no ser perfecta. Fins i tot Kafka, que és un autor del tot coetani nostre, va escriure narracions que glossaven mites i motius antics, com les que va dedicar a Prometeu, al mite de les Sirenes o al personatge de Sancho Panza, també allunyat del seu temps.. André Gide va presentar l’amor platònic al llibre Corydon, que és el nom d’un dels dos protagonistes de la segona bucòlica de Virgili; Cocteau va escriure un Orfeu que després va ser portat al cinema; Artaud, un dels més brutals escriptors francesos del segle XX, va recrear la història d’Heliogàbal, emperador romà molt amic de la disbauxa, com ell.. A Anglaterra, en plena onada romàntica, Keats va compondre una ‘Oda a una urna grega’ i Shelley va escriure un Epypsichidion. Ja quasi als nostres dies, Joyce va recrear l’Odissea al seu Ulysses, com el premi Nobel Derek Walcott el va remodelar al seu Omeros.. Tot això són referències literàries que arriben ben bé fins a l’alba de la postmodernitat; i molts llibres que hem esmentat van tenir, i encara tenen, una certa massa de lectors. Què ha succeït a les darreres dècades? És fàcil d’explicar: s’ha imposat el màrqueting; han escrit novel·les persones molt conegudes en terrenys que tenen poc a veure amb la literatura; els motius “políticament correctes” han despertat la curiositat de la gent —poden desencadenar obres perfectament banals—, i, com que el públic lector ja no posseeix la cultura que posseïa fa cosa de quaranta o cinquanta anys —vegeu els informes PISA—, s’empassa qualsevol novetat i ni tan sols distingeix si un llibre té molta categoria o gens ni mica: els barems han desaparegut. Tampoc els creadors posseeixen la cultura dels “antics” (d’Homer a Carles Riba, per cas). Al capdavall, avui corre pertot —en uns països més que altres— una literatura de valor molt escàs, legitimada pel prestigi d’una trivialitat instituïda i prepotent. I un dia arribarà que ens mocarem amb les orelles, tan feliços.