És una cosa que una ressenya formal no hauria de fer, però en el cas d’alguns escriptors es fa difícil criticar-ne un llibre sense mirar els anteriors. Diria que Albert Sánchez Piñol és un d’aquests casos. Sens dubte un dels narradors millors i més vigorosos de la literatura catalana, va començar la seva carrera novel·lística amb un èxit incontestable de crítica i públic com va ser La pell freda. Després tot han estat “problemes”. La següent obra —Pandora al Congo, que a mi personalment m’agrada molt— ja no va concitar tant de quòrum. Encabat vam tenir el conflicte idiomàtic de Victus i el tema es va anar esllavissant fins als bolets parlants de Fungus o una ficció històrica que no acabava de rutllar com Pregària a Prosèrpina.. Algú podria dir que aquesta carrera estava estancada, però us duc una notícia feliç per a tots: amb Les tenebres del cor, Sánchez Piñol ha sortit de l’atzucac. És cert que aquest nou llibre, almenys en aparença, no és una novel·la. Vol ser una barreja de divulgació antropològica i memòria personal. També és una cara B, des dels mecanismes de la no-ficció, dels temes i personatges ficcionats per exemple a Pandora al Congo, on ètnies que el nostre africanista coneix bé com els mbuti, els bantús o els ik, es transfiguraven en pobles llegendaris. El resultat de tot plegat, tanmateix, sobretot en la segona part protagonitzada pel mateix escriptor, és una sensacional novel·la d’aventures antièpiques, plena d’humor hilarant i de personatges memorables. És el Sánchez Piñol que volem.. Però anem a pams. Per arribar fins a les esplèndides 150 pàgines finals, l’escriptor disfressat d’antropòleg ens posa en antecedents. Connectant amb el seu assaig primerenc Pallassos i monstres, en un to més convencional encara que de vegades fa que semblin capítols d’El búnquer de Catalunya Ràdio, Sánchez Piñol fa un repàs dels etnògrafs que s’han interessat pel poble de la selva congolesa, els mbuti, mal anomenats històricament pigmeus. Des d’Homer fins a Turnbull, ens trobem amb un catàleg de taradures fascinant que brilla quan l’autor es posiciona. No té cap mirament a deixar constància de qui li cau bé i qui li cau malament, i prepara el lector —l’incita, inclús— a fer igual amb ell mateix: adoba el terreny per quan se’ns col·loqui, amb modèstia enraonada, en aquesta tradició històrica.. Encara que sempre són el tema de fons, els mbuti no són els protagonistes. En pocs moments se singularitzen, i sempre són libèrrims i antisistèmics, lúbrics i descreguts, oompa-loompas que veuen passar els descastats exploradors amb circumspecció i divertiment. Ells, els científics i l’evolució dels seus biaixos, són el cos d’aquesta història. Tots troben al Congo respostes inesperades a les seves recerques espirituals. Són tan recaragolades les obsessions kurtzianes d’aquests antropòlegs que es van endinsar a la selva, que el lector ha de lluitar constantment contra l’escepticisme i la convicció que Sánchez Piñol els està aixecant la camisa. Però a poc a poc, i valent-se d’una absència total de cinisme i un amor sincer pel seu ofici, l’escriptor ens venç i ens cola el que vol.. Fins a arribar a l’experiència personal de Sánchez Piñol, a finals del segle XX, on desplega la galeria d’historietes i caràcters que es van generar en la seva investigació doctoral sobre la identitat mbuti. Ell mateix esdevé un personatge mític, Albert Chumvi —que vol dir “sal” en suahili; va ser batejat així pels mbuti perquè arribava als poblats fent aquesta ofrena tan preuada al tròpic—, acompanyat pel xòfer borratxo Maurice, el còmic sergent Seú, unes bellíssimes monges tutsis o uns missioners italians bessons. Tot és un deliri de jungla ben real, tenyit de surrealisme febril, que acaba originant passatges deliciosos com: “En Maurice i en Seú es van enfrontar per la manera de brasejar el Bambi, i ho feien amb arguments d’allò més passionals. Com era habitual en ells, els mbuti van dur una quantitat portentosa de marihuana”.. I quina resposta troba Albert Chumvi al cor de les seves tenebres? Doncs en un gir inesperat dels esdeveniments, ens acaba confessant que “havia viatjat fins a la fi del món per conèixer els mbuti i acabava coneixent els catalans”. Com escriu el mateix Chumvi, té pebrots la cosa. No tenim remei.. Seguir leyendo
El llibre és una barreja de divulgació antropològica i memòria personal, però també una sensacional novel·la d’aventures antièpiques, plena d’humor hilarant i de personatges memorables
És una cosa que una ressenya formal no hauria de fer, però en el cas d’alguns escriptors es fa difícil criticar-ne un llibre sense mirar els anteriors. Diria que Albert Sánchez Piñol és un d’aquests casos. Sens dubte un dels narradors millors i més vigorosos de la literatura catalana, va començar la seva carrera novel·lística amb un èxit incontestable de crítica i públic com va ser La pell freda. Després tot han estat “problemes”. La següent obra —Pandora al Congo, que a mi personalment m’agrada molt— ja no va concitar tant de quòrum. Encabat vam tenir el conflicte idiomàtic de Victus i el tema es va anar esllavissant fins als bolets parlants de Fungus o una ficció històrica que no acabava de rutllar com Pregària a Prosèrpina.. Más información. ‘El carrer de la xocolata’ és pura poesia prosaica de Ramon Solsona. Algú podria dir que aquesta carrera estava estancada, però us duc una notícia feliç per a tots: amb Les tenebres del cor, Sánchez Piñol ha sortit de l’atzucac. És cert que aquest nou llibre, almenys en aparença, no és una novel·la. Vol ser una barreja de divulgació antropològica i memòria personal. També és una cara B, des dels mecanismes de la no-ficció, dels temes i personatges ficcionats per exemple a Pandora al Congo, on ètnies que el nostre africanista coneix bé com els mbuti, els bantús o els ik, es transfiguraven en pobles llegendaris. El resultat de tot plegat, tanmateix, sobretot en la segona part protagonitzada pel mateix escriptor, és una sensacional novel·la d’aventures antièpiques, plena d’humor hilarant i de personatges memorables. És el Sánchez Piñol que volem.. Però anem a pams. Per arribar fins a les esplèndides 150 pàgines finals, l’escriptor disfressat d’antropòleg ens posa en antecedents. Connectant amb el seu assaig primerenc Pallassos i monstres, en un to més convencional encara que de vegades fa que semblin capítols d’El búnquer de Catalunya Ràdio, Sánchez Piñol fa un repàs dels etnògrafs que s’han interessat pel poble de la selva congolesa, els mbuti, mal anomenats històricament pigmeus. Des d’Homer fins a Turnbull, ens trobem amb un catàleg de taradures fascinant que brilla quan l’autor es posiciona. No té cap mirament a deixar constància de qui li cau bé i qui li cau malament, i prepara el lector —l’incita, inclús— a fer igual amb ell mateix: adoba el terreny per quan se’ns col·loqui, amb modèstia enraonada, en aquesta tradició històrica.. Encara que sempre són el tema de fons, els mbuti no són els protagonistes. En pocs moments se singularitzen, i sempre són libèrrims i antisistèmics, lúbrics i descreguts, oompa-loompas que veuen passar els descastats exploradors amb circumspecció i divertiment. Ells, els científics i l’evolució dels seus biaixos, són el cos d’aquesta història. Tots troben al Congo respostes inesperades a les seves recerques espirituals. Són tan recaragolades les obsessions kurtzianes d’aquests antropòlegs que es van endinsar a la selva, que el lector ha de lluitar constantment contra l’escepticisme i la convicció que Sánchez Piñol els està aixecant la camisa. Però a poc a poc, i valent-se d’una absència total de cinisme i un amor sincer pel seu ofici, l’escriptor ens venç i ens cola el que vol.. Fins a arribar a l’experiència personal de Sánchez Piñol, a finals del segle XX, on desplega la galeria d’historietes i caràcters que es van generar en la seva investigació doctoral sobre la identitat mbuti. Ell mateix esdevé un personatge mític, Albert Chumvi —que vol dir “sal” en suahili; va ser batejat així pels mbuti perquè arribava als poblats fent aquesta ofrena tan preuada al tròpic—, acompanyat pel xòfer borratxo Maurice, el còmic sergent Seú, unes bellíssimes monges tutsis o uns missioners italians bessons. Tot és un deliri de jungla ben real, tenyit de surrealisme febril, que acaba originant passatges deliciosos com: “En Maurice i en Seú es van enfrontar per la manera de brasejar el Bambi, i ho feien amb arguments d’allò més passionals. Com era habitual en ells, els mbuti van dur una quantitat portentosa de marihuana”.. I quina resposta troba Albert Chumvi al cor de les seves tenebres? Doncs en un gir inesperat dels esdeveniments, ens acaba confessant que “havia viatjat fins a la fi del món per conèixer els mbuti i acabava coneixent els catalans”. Com escriu el mateix Chumvi, té pebrots la cosa. No tenim remei.. Albert Sánchez Piñol. La Campana. 368 pàgines. 21,75 euros