Als noranta tothom parlava de la suposada manca d’una gran novel·la sobre Barcelona, i Sergi Pàmies va aprofitar el clixé per al títol irònic d’un recull de contes. El consens al qual es va arribar llavors va ser que, d’històries que no podrien existir sense Barcelona, no n’hi ha una sinó moltes, i que Mercè Rodoreda, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Quim Monzó o el mateix Pàmies (aquests dos últims, els grans angles morts de la llista que trobareu a continuació) integren la constel·lació literària de la capital catalana. També que, al bell mig de la postmodernitat, la preocupació per trobar l’essència de l’experiència urbana era anacrònica.. Ara que tindrem tot d’escriptors representant Barcelona a Guadalajara, hem volgut tornar-los a formular la pregunta a ells. Volem saber quins són els seus referents, quina és l’atmosfera que tenen al cap quan han d’imaginar les seves històries i què és el que explicaran al món sobre la nostra literatura aquests dies. També quins noms s’han afegit recentment a aquesta temptativa de cànon i quins en queden fora, que a vegades són fins i tot més eloqüents. Sabem que aquesta mena de llistes no es mouen amb grans sacsejades i, precisament per això, creiem en la importància de repetir-les i interpretar-ne les oscil·lacions subtils.. En la llista resultant, algunes confirmacions i algunes novetats. Confirmacions: el reconeixement de Rodoreda com a gran referent de la literatura barcelonina en un any on també des de l’art i la dansa es proposa una relectura de la seva obra (després de la reinterpretació de La mort i la primavera de La Veronal al TNC, el 4 de desembre, el CCCB inaugura l’exposició sobre l’escriptora comissariada per Neus Penalba). Novetats: Adrià Targa, Cristina Morales o Tina Vallès han entrat a formar part d’un relat que sempre ens duia als mateixos noms, amb propostes que trenquen amb un imaginari viciat i que parlen d’amor-odi o de desencantament d’una manera diferent, a vegades més enllà de la novel·la.. A la llista hi ha títols de diverses èpoques, que tracen una cronologia del sentir de la ciutat. I també s’hi barregen novel·les en català i castellà, fet que no recollim per assimilar-les, sinó precisament per evidenciar-ne les tensions i preguntar-nos per les diferències artístiques i polítiques. Com diu Xavier Pla en aquesta glossa, en els fils que obren Rodoreda i Marsé hi ha dues maneres d’acostar-se a l’experiència física de la ciutat. Carlota Rubio. 1. La plaça del diamant. Mercè Rodoreda. 1962. Club Editor. La Barcelona de la Colometa es redueix a un petit radi d’acció al barri de Gràcia: la plaça, els pisos on viu amb els dos marits, l’aparador de la casa dels hules, l’adroguer de les veces, el carrer Gran de Gràcia… A més, durant la guerra, la protagonista es torna agorafòbica. Estrictament, la novel·la de Rodoreda en què Barcelona té més protagonisme és, sens dubte, El carrer de les Camèlies. Cecília recorre la capital catalana de cap a cap: viu a les barraques de Montjuïc, fa senyors a la Rambla, és tancada i vexada a un pis de l’Eixample, puja al Carmel i baixa sovint al Liceu. Però si els escriptors identifiquen La plaça del Diamant com la gran novel·la de Barcelona és potser perquè la d’El carrer… ja és una ciutat perduda, franquista, grisa, mentre que, a la primera part de La plaça…, s’hi rememora una Barcelona encara amb identitat pròpia, catalana i republicana, abans no esclati la guerra i la ciutat es torni fantasmagòrica, amb llums blaus i cases enrunades per les bombes. Amb La plaça… Rodoreda, des de l’exili, va aconseguir connectar emocionalment amb els catalans que s’havien quedat i que encara recordaven aquella Barcelona i, de retop, l’ha transmès a generacions posteriors. Perquè la identitat d’un lloc depèn tant o més del temps que de l’espai. Neus Penalba. 2. Vida privada. Josep Maria de Sagarra. 1932. Barcino. Amb plena aptitud per a la impertinència, actuant a la vegada com a voyeur i actor, part del depauperat carnaval aristocràtic barceloní dels anys vint i ull implacable que retrata les escenes, l’enginy mundà de Josep Maria de Sagarra en la fastuositat desorganitzada de Vida privada va saber importunar tothom: és el que passa quan es concentren les energies devastadores de la sàtira contra la il·lusió d’una societat regida pels estratagemes del desig i que ignora que circula per les voreres de l’abús o la decrepitud. La immensa i desequilibrada capacitat destructiva de la saga dels Lloberola i el perfum de la seva ruïna serveixen a Sagarra per topografiar la ciutat de Barcelona i les seves diverses xarxes socials com una entitat literària amb un pes equivalent al que podia tenir París o Londres. La gràcia és que Sagarra ho aconsegueix sense que cap Balzac o Dickens li haguessin facilitat una base des d’on treballar, només amb el sol suport de la vitalitat cromàtica i espectacular de la seva prosa. Ponç Puigdevall. 3. Últimas tardes con Teresa. Juan Marsé. 1966. Seix Barral. L’any 1965, Barcelona estava a punt de convertir-se en una de les ciutats més decisives de la convulsa Europa de la dècada següent, i el novel·lista Juan Marsé, que n’intuïa el canvi, mirava cap enrere, a 1956, per explicar com es teixeixen les relacions de poder, les alçurades polítiques amb trampa de classe o els entramats urbans, tot exhibint les desigualtats socials com un fenomen cruel, irreductible als relats bonhomiosos o als estereotips. El resultat va ser Últimas tardes con Teresa, una de les quinze o vint innegociables millors novel·les de tot el segle XX espanyol, àgil i cinematogràfica, sarcàstica i corrosiva, realista molt més enllà del vell realisme, un pla seqüència balzaquià rodat al llom d’una Ducati robada. Al llibre li devem un personatge etern, el Pijoaparte (renovador de la picaresca castellana, però aquest cop al Mediterrani), i un redisseny perdurable de la identitat de Barcelona, perquè les bones ficcions, com les bones cròniques, també urbanitzen. Nadal Suau. 4. Nada. Carmen Laforet. 1945. Austral. L’aprenentatge de la decepció és un dels rituals de pas fonamentals de tota la novel·la de formació. Aquesta és l’experiència que l’Andrea —la protagonista de Nada, translació de la mateixa Carmen Laforet— viurà durant l’any que s’estarà a Barcelona estudiant. La narradora d’aquesta història humaníssima té la virtut de fer-nos sentir la seva ingenuïtat vital a través d’un discurs d’una sentimentalitat que mai es desborda. I el contrast entre les seves il·lusions i la realitat encara és més intens perquè la realitat aquí és la desolada Barcelona de la primera postguerra franquista. Com explorar els descobriments de la joventut en aquella ciutat abatuda? Els anhels de l’Andrea xoquen amb la bogeria que corca la convivència al pis de l’àvia i els oncles al carrer Aribau, un dels microcosmos paradigmàtics de la narrativa barcelonina. L’Eixample, que és el barri de la mesocràcia urbana, la qual ha definit la identitat de la ciutat moderna, és aquí l’espai poblat pels dimonis del passat immediat —la Guerra Civil— i contra els quals l’Andrea sobreviu a través de l’amistat. Jordi Amat. 5. El temps de les cireres. Montserrat Roig. 1976. Edicions 62. El temps de les cireres va guanyar el premi Sant Jordi l’any 1976 i l’etiqueta de “novel·la barcelonina” li queda com un vestit de modista. A partir del retrat de tres generacions d’una mateixa família, l’autora pessiga la burgesia catalana del Cap i Casal i ens forneix un fresc d’època, social, cultural, gairebé antropològic. De casa bona, els Miralpeix, la Natàlia torna a Barcelona després d’haver viscut una dècada a França i Anglaterra, dies enllà de l’execució de Salvador Puig Antich. El franquisme fa aigües i els personatges de la novel·la busquen la llum a les esquerdes del règim. Contra la història, que ha agrisat l’horitzó i ha anorreat el pensament, i des d’un punt de vista ben barceloní, la ciutat i els seus habitants senten que s’acosta un canvi de paradigma, un tomb que cal afrontar mirant enrere, conscients de l’ara i frisosos del demà. Adrià Pujol. 6. La ciudad de los prodigios. Eduardo Mendoza. 1986. Seix Barral. Les dues exposicions universals, la del 1888 i la del 1929, emmarquen aquesta novel·la sobre l’ascens social meteòric d’Onofre Bouvila, un home de negocis sense escrúpols arribat a la capital des de la Catalunya interior. La novel·la es va publicar cinc mesos abans de la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics, quan la ciutat es començava a transformar i necessitava una novel·la que l’expliqués.. 7. El día del Watusi. Francisco Casavella. 2002-03. Anagrama. El dia del Watusi, que es pot veure aquests dies en una adaptació al Teatre Lliure, retrata l’etapa que comença un cop mort Franco i s’allarga fins després de les Olimpíades del 92 a partir de les peripècies de Fernando Atienza, un antiheroi que rep l’encàrrec d’investigar un personatge fosc i sòrdid habitual als tribunals i les pàgines de societat dels diaris. Com deia el mateix autor, que va morir el 2008, buscava “els com, els perquès, els per a què i els i què” de la Transició.. 8. El carrer de les Camèlies. Mercè Rodoreda. 1966. Club Editor. Rodoreda escriu aquesta novel·la des de l’exili a Ginebra, amb la carrera ja consolidada gràcies a La plaça del diamant. El mateix any que apareixien el Pijoaparte i Teresa, els barcelonins van poder llegir el vagareig sense rumb de Cecília Ce, del Somorrostro fins a l’Eixample, en una Barcelona vençuda.. 9. L’ombra del vent. Carlos Ruiz Zafón. 2001. Planeta. La primera novel·la per a adults de Carlos Ruiz Zafón va ser un èxit inesperat i va situar Barcelona en el mapa de la literatura internacional. Fins aleshores, només Ken Follet o Noah Gordon havien signat supervendes d’aquesta dimensió. La seva història de misteri, amb tocs de realisme màgic, pels carrers de la Barcelona de postguerra, amb una trama al voltant dels mateixos llibres, va captivar lectors de tot el món i des de llavors Ruiz Zafón, un escriptor més aviat tímid i fugisser, va convertir-se en un fenomen mundial.. 10. Mirall trencat. Mercè Rodoreda. 1975. Club Editor. Mirall trencat és la novel·la de tres generacions barcelonines i del final d’una idea de ciutat. Una nissaga que viu en una torre de Sant Gervasi, abans, durant i després de la Guerra Civil espanyola, i que Rodoreda va escriure a poc a poc durant molts anys per construir aquest compendi d’estils i models de la narrativa moderna.. 11. La verdad sobre el caso Savolta. Eduardo Mendoza. 1975. Seix Barral. La Barcelona d’aquesta novel·la és la del 1918, una època de neutralitat política i guerra a Europa. Servint-se de tots els gèneres narratius, Mendoza narra una història de corrupció, d’auge i caiguda d’una empresa d’armes. Publicada fa tot just cinquanta anys, la novel·la va marcar un nou estil literari, el del final del franquisme i inici de la democràcia.. 12. Un film (3.000 metres). Víctor Català. 1926. Club Editor. Ambientada en el temps del cine mut, explica el periple d’un lladre ambiciós que s’endinsa al cor de la belle époque. Una novel·la sobre els baixos fons protagonitzada per Nonat Ventura, bastard i abandonat en un hospici del qual sortirà per recuperar el que el món li deu. Després d’anys d’oblit, el 2015 va ser una de les novel·les més venudes de Sant Jordi.. 13. Arnau. Adrià Targa. 2024. Proa. “Ai, Barcelona, ciutat mala! / Quants anys perduts pels teus carrers. / Fas olor de garam masala. / Jo hi tornaria, si pogués!”. Arnau està escrit en vers, però és una novel·la èpica ambientada en una escala de veïns al barri del Raval de la Barcelona actual. Una ciutat de poetes perduts, desig frustrat i joventut que s’acaba narrats amb bona dosi d’ironia i jocs formals.. 14. Aloma. Mercè Rodoreda. 1938. Edicions 62. Editada el 1938 i revisada el 1969, Aloma és l’únic títol de la primera etapa que Mercè Rodoreda va reconèixer. Una història sobre el pas de la infantesa a la maduresa, marcades per la relació amb un home madur, a la Barcelona d’abans de la guerra.. 15. Lectura fácil. Cristina Morales. 2018. Anagrama. Quatre dones amb discapacitat intel·lectual viuen en un pis tutelat en una Barcelona de principi de segle XXI, d’okupes i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Juntes han d’afrontar la burocràcia que, tot i que les ha de protegir, les oprimeix de noves maneres. I Morales ho narra amb una novel·la, Premi Herralde, que va cridar l’atenció per tots els seus tipus de trangressió.. 16. Taxi. Carlos Zanón. 2017. Salamandra. Un taxista condueix per Barcelona durant set dies. Sap que quan arribi a casa haurà de tenir la conversa que acabarà definitivament la relació amb la Lola. Ex mossos d’esquadra, bosses de burundanga i una llarga llista de records i temptacions que ofereix la ciutat ho impedeixen.. 17. Sin noticias de Gurb. Eduardo Mendoza. 1990. Seix Barral. Segurament és un dels llibres més divertits d’Eduardo Mendoza, que va sortir originalment publicat per entregues al diari El País. Es tracta d’una sàtira sobre la recerca d’un extraterrestre que ha desaparegut a la Barcelona que es prepara per als Jocs Olímpics del 92.. 18. El senyor Palomar a Barcelona. Tina Vallès. 2021. Anagrama. Tina Vallès trasllada el Palomar d’Italo Calvino a Barcelona, amb una casa i família noves però el mateix tarannà. Allà passeja i durant tot un any observa una ciutat fragmentària i canviant.. 19. Els plàtans de Barcelona. Víctor Mora. 1972. Edicions 62. Un dia de la vida de l’adolescent Lluís Martí, que busca uns diners que ha de trobar com sigui a la Barcelona debastada de la postguerra. Aquesta novel·la primer va sortir publicada en francès, l’any 1966; i, tot i que en va publicar una edició en català amb algunes pàgines censurades l’any 1972, l’edició completa no va sortir fins a l’any 1976.. 20. Sèrie Carvalho. Manuel Vázquez Montalbán. 1972-2019. Planeta, Ediciones B i Galaxia Gutenberg. El detectiu privat Pepe Carvalho, d’origen gallec i habitant de Barcelona, va protagonitzar aquesta sèrie de més de tres dècades. Amb aquests llibres, Vázquez Montalbán va revolucionar la literatura de gènere abans del boom de la novel·la negra.. 21. Miguel, 15 años en la calle. Miguel Fuster. 2010. Glenat / Godall. Aquestes són les històries que Miguel Fuster va dibuixar i escriure per explicar la seva experiència d’humiliacions i violència durant els anys que va viure com a sensesostre als carrers de Barcelona.. 22. La fabricanta. Dolors Monserdà. 1904. Barcino. Dolors Monserdà és recordada com la primera escriptora feminista catalana i en aquesta novel·la la reivindicació del dret a treballar fora de casa de les dones és el motor del relat. La fabricanta fa referència a l’Antonieta Coromines, qui farà prosperà el negoci a la Barcelona del segle XIX, en plena eclosió de la fabricació tèxtil.. 23. Quan mataven pels carrers. Joan Oller i Rabassa. 1930. Quan el pistolerisme estava a l’ordre del dia de la ciutat, Joan Oller i Rabassa, fill de Narcís Oller, va publicar la seva novel·la de més èxit, on narra les turbulències de la Barcelona de principis de segle. Avui la novel·la està descatalogada.. 24. La febre d’or. Narcís Oller. 1890. Barcino. L’obra més ambiciosa del fundador de la novel·la catalana moderna, i un retrat de la societat barcelonina de final del segle XIX: els anys d’especulació i enriquiment de la burgesia, conegut com el període de la Febre d’Or.. 25. Ramona, adéu. Montserrat Roig. 1972. Edicions 62. És la primera novel·la de Montserrat Roig, narrada a través de tres generacions de dones barcelonines: l’àvia, la mare i la filla.. Els votants. Rafael Argullol ▪ Fina Birulés ▪ Xavier Bosch ▪ Marta Buchaca ▪ Núria Cadenes ▪ Maria Canelles ▪ Oriol Canosa ▪ Maite Carranza ▪ Victoria Cirlot ▪ Antoni Clapés Flaqué ▪ Álvaro Colomer ▪ Txell Feixas ▪ Paulina Flores ▪ Mercè Galí ▪ Mar García Puig ▪ Daniel Gamper ▪ Begoña Gómez Urzaiz ▪ Anna Gual ▪ Mercè Ibarz ▪ Pau Luque ▪ Anna Manso ▪ Pablo Martín Sánchez ▪ Ramon Mas ▪ Xavier Mas Craviotto ▪ Josep Maria Miró ▪ David Moragas ▪ Eduard Olesti ▪ Miqui Otero ▪ Arià Paco Abenoza ▪ Anna Pazos ▪ Miquel de Palol ▪ Adrià Pujol Cruells ▪ Susanna Rafart ▪ Carme Riera ▪ Fer Rivas ▪ Maria Carme Roca ▪ Regina Rodríguez Sirvent ▪ Juana Dolores Romero Casanova ▪ Xavier Salomó ▪ Màrius Serra ▪ Jordi Soler ▪ Adrià Targa ▪ Tina Vallès ▪ Daniel Vázquez Sallés ▪ Sergio Vila-Sanjuán ▪ Laia Vilaseca ▪ Carlos Zanón. Seguir leyendo
Quaranta-set convidats a la fira del llibre de Mèxic formen una llista on Mercè Rodoreda es confirma com a principal narradora barcelonina, però que també inclou noms nous a la literatura de la ciutat
Als noranta tothom parlava de la suposada manca d’una gran novel·la sobre Barcelona, i Sergi Pàmies va aprofitar el clixé per al títol irònic d’un recull de contes. El consens al qual es va arribar llavors va ser que, d’històries que no podrien existir sense Barcelona, no n’hi ha una sinó moltes, i que Mercè Rodoreda, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Quim Monzó o el mateix Pàmies (aquests dos últims, els grans angles morts de la llista que trobareu a continuació) integren la constel·lació literària de la capital catalana. També que, al bell mig de la postmodernitat, la preocupació per trobar l’essència de l’experiència urbana era anacrònica.. Ara que tindrem tot d’escriptors representant Barcelona a Guadalajara, hem volgut tornar-los a formular la pregunta a ells. Volem saber quins són els seus referents, quina és l’atmosfera que tenen al cap quan han d’imaginar les seves històries i què és el que explicaran al món sobre la nostra literatura aquests dies. També quins noms s’han afegit recentment a aquesta temptativa de cànon i quins en queden fora, que a vegades són fins i tot més eloqüents. Sabem que aquesta mena de llistes no es mouen amb grans sacsejades i, precisament per això, creiem en la importància de repetir-les i interpretar-ne les oscil·lacions subtils.. En la llista resultant, algunes confirmacions i algunes novetats. Confirmacions: el reconeixement de Rodoreda com a gran referent de la literatura barcelonina en un any on també des de l’art i la dansa es proposa una relectura de la seva obra (després de la reinterpretació de La mort i la primavera de La Veronal al TNC, el 4 de desembre, el CCCB inaugura l’exposició sobre l’escriptora comissariada per Neus Penalba). Novetats: Adrià Targa, Cristina Morales o Tina Vallès han entrat a formar part d’un relat que sempre ens duia als mateixos noms, amb propostes que trenquen amb un imaginari viciat i que parlen d’amor-odi o de desencantament d’una manera diferent, a vegades més enllà de la novel·la.. A la llista hi ha títols de diverses èpoques, que tracen una cronologia del sentir de la ciutat. I també s’hi barregen novel·les en català i castellà, fet que no recollim per assimilar-les, sinó precisament per evidenciar-ne les tensions i preguntar-nos per les diferències artístiques i polítiques. Com diu Xavier Pla en aquesta glossa, en els fils que obren Rodoreda i Marsé hi ha dues maneres d’acostar-se a l’experiència física de la ciutat. Carlota Rubio. Portada del libro La plaça del Diamantíferas de Mercè Rodoreda.. 1. La plaça del diamant. Mercè Rodoreda. 1962. Club Editor. La Barcelona de la Colometa es redueix a un petit radi d’acció al barri de Gràcia: la plaça, els pisos on viu amb els dos marits, l’aparador de la casa dels hules, l’adroguer de les veces, el carrer Gran de Gràcia… A més, durant la guerra, la protagonista es torna agorafòbica. Estrictament, la novel·la de Rodoreda en què Barcelona té més protagonisme és, sens dubte, El carrer de les Camèlies. Cecília recorre la capital catalana de cap a cap: viu a les barraques de Montjuïc, fa senyors a la Rambla, és tancada i vexada a un pis de l’Eixample, puja al Carmel i baixa sovint al Liceu. Però si els escriptors identifiquen La plaça del Diamant com la gran novel·la de Barcelona és potser perquè la d’El carrer… ja és una ciutat perduda, franquista, grisa, mentre que, a la primera part de La plaça…, s’hi rememora una Barcelona encara amb identitat pròpia, catalana i republicana, abans no esclati la guerra i la ciutat es torni fantasmagòrica, amb llums blaus i cases enrunades per les bombes. Amb La plaça… Rodoreda, des de l’exili, va aconseguir connectar emocionalment amb els catalans que s’havien quedat i que encara recordaven aquella Barcelona i, de retop, l’ha transmès a generacions posteriors. Perquè la identitat d’un lloc depèn tant o més del temps que de l’espai. Neus Penalba. Portada del libro Vida Privada de Josep Maria de Sagarra.. 2. Vida privada. Josep Maria de Sagarra. 1932. Barcino. Amb plena aptitud per a la impertinència, actuant a la vegada com a voyeur i actor, part del depauperat carnaval aristocràtic barceloní dels anys vint i ull implacable que retrata les escenes, l’enginy mundà de Josep Maria de Sagarra en la fastuositat desorganitzada de Vida privada va saber importunar tothom: és el que passa quan es concentren les energies devastadores de la sàtira contra la il·lusió d’una societat regida pels estratagemes del desig i que ignora que circula per les voreres de l’abús o la decrepitud. La immensa i desequilibrada capacitat destructiva de la saga dels Lloberola i el perfum de la seva ruïna serveixen a Sagarra per topografiar la ciutat de Barcelona i les seves diverses xarxes socials com una entitat literària amb un pes equivalent al que podia tenir París o Londres. La gràcia és que Sagarra ho aconsegueix sense que cap Balzac o Dickens li haguessin facilitat una base des d’on treballar, només amb el sol suport de la vitalitat cromàtica i espectacular de la seva prosa. Ponç Puigdevall. Portada del libro Últimas tardes con Teresa de Juan Marsé.. 3. Últimas tardes con Teresa. Juan Marsé. 1966. Seix Barral. L’any 1965, Barcelona estava a punt de convertir-se en una de les ciutats més decisives de la convulsa Europa de la dècada següent, i el novel·lista Juan Marsé, que n’intuïa el canvi, mirava cap enrere, a 1956, per explicar com es teixeixen les relacions de poder, les alçurades polítiques amb trampa de classe o els entramats urbans, tot exhibint les desigualtats socials com un fenomen cruel, irreductible als relats bonhomiosos o als estereotips. El resultat va ser Últimas tardes con Teresa, una de les quinze o vint innegociables millors novel·les de tot el segle XX espanyol, àgil i cinematogràfica, sarcàstica i corrosiva, realista molt més enllà del vell realisme, un pla seqüència balzaquià rodat al llom d’una Ducati robada. Al llibre li devem un personatge etern, el Pijoaparte (renovador de la picaresca castellana, però aquest cop al Mediterrani), i un redisseny perdurable de la identitat de Barcelona, perquè les bones ficcions, com les bones cròniques, també urbanitzen. Nadal Suau. Portada del libro Nada de Carmen Laforet.. 4. Nada. Carmen Laforet. 1945. Austral. L’aprenentatge de la decepció és un dels rituals de pas fonamentals de tota la novel·la de formació. Aquesta és l’experiència que l’Andrea —la protagonista de Nada, translació de la mateixa Carmen Laforet— viurà durant l’any que s’estarà a Barcelona estudiant. La narradora d’aquesta història humaníssima té la virtut de fer-nos sentir la seva ingenuïtat vital a través d’un discurs d’una sentimentalitat que mai es desborda. I el contrast entre les seves il·lusions i la realitat encara és més intens perquè la realitat aquí és la desolada Barcelona de la primera postguerra franquista. Com explorar els descobriments de la joventut en aquella ciutat abatuda? Els anhels de l’Andrea xoquen amb la bogeria que corca la convivència al pis de l’àvia i els oncles al carrer Aribau, un dels microcosmos paradigmàtics de la narrativa barcelonina. L’Eixample, que és el barri de la mesocràcia urbana, la qual ha definit la identitat de la ciutat moderna, és aquí l’espai poblat pels dimonis del passat immediat —la Guerra Civil— i contra els quals l’Andrea sobreviu a través de l’amistat. Jordi Amat. Portada del libro El temps de les cireres de Montserrat Roig.. 5. El temps de les cireres. Montserrat Roig. 1976. Edicions 62. El temps de les cireres va guanyar el premi Sant Jordi l’any 1976 i l’etiqueta de “novel·la barcelonina” li queda com un vestit de modista. A partir del retrat de tres generacions d’una mateixa família, l’autora pessiga la burgesia catalana del Cap i Casal i ens forneix un fresc d’època, social, cultural, gairebé antropològic. De casa bona, els Miralpeix, la Natàlia torna a Barcelona després d’haver viscut una dècada a França i Anglaterra, dies enllà de l’execució de Salvador Puig Antich. El franquisme fa aigües i els personatges de la novel·la busquen la llum a les esquerdes del règim. Contra la història, que ha agrisat l’horitzó i ha anorreat el pensament, i des d’un punt de vista ben barceloní, la ciutat i els seus habitants senten que s’acosta un canvi de paradigma, un tomb que cal afrontar mirant enrere, conscients de l’ara i frisosos del demà. Adrià Pujol. Portada del libro La ciudad de los prodigios de Eduardo Mendoza.. 6. La ciudad de los prodigios. Eduardo Mendoza. 1986. Seix Barral. Les dues exposicions universals, la del 1888 i la del 1929, emmarquen aquesta novel·la sobre l’ascens social meteòric d’Onofre Bouvila, un home de negocis sense escrúpols arribat a la capital des de la Catalunya interior. La novel·la es va publicar cinc mesos abans de la proclamació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics, quan la ciutat es començava a transformar i necessitava una novel·la que l’expliqués.. Portada del libro El día de Watusi De Francisco Casavella.. 7. El día del Watusi. Francisco Casavella. 2002-03. Anagrama. El dia del Watusi, que es pot veure aquests dies en una adaptació al Teatre Lliure, retrata l’etapa que comença un cop mort Franco i s’allarga fins després de les Olimpíades del 92 a partir de les peripècies de Fernando Atienza, un antiheroi que rep l’encàrrec d’investigar un personatge fosc i sòrdid habitual als tribunals i les pàgines de societat dels diaris. Com deia el mateix autor, que va morir el 2008, buscava “els com, els perquès, els per a què i els i què” de la Transició.. Portada del libro El carrer de les Camèlies de Mercè Rodoreda.. 8. El carrer de les Camèlies. Mercè Rodoreda. 1966. Club Editor. Rodoreda escriu aquesta novel·la des de l’exili a Ginebra, amb la carrera ja consolidada gràcies a La plaça del diamant. El mateix any que apareixien el Pijoaparte i Teresa, els barcelonins van poder llegir el vagareig sense rumb de Cecília Ce, del Somorrostro fins a l’Eixample, en una Barcelona vençuda.. Portada del libro L’Ombra del Vent de Carlos Ruis Zafón.. 9. L’ombra del vent. Carlos Ruiz Zafón. 2001. Planeta. La primera novel·la per a adults de Carlos Ruiz Zafón va ser un èxit inesperat i va situar Barcelona en el mapa de la literatura internacional. Fins aleshores, només Ken Follet o Noah Gordon havien signat supervendes d’aquesta dimensió. La seva història de misteri, amb tocs de realisme màgic, pels carrers de la Barcelona de postguerra, amb una trama al voltant dels mateixos llibres, va captivar lectors de tot el món i des de llavors Ruiz Zafón, un escriptor més aviat tímid i fugisser, va convertir-se en un fenomen mundial.. Portada del libro Mirall Trencat de Mercè Rodoreda.. 10. Mirall trencat. Mercè Rodoreda. 1975. Club Editor. Mirall trencat és la novel·la de tres generacions barcelonines i del final d’una idea de ciutat. Una nissaga que viu en una torre de Sant Gervasi, abans, durant i després de la Guerra Civil espanyola, i que Rodoreda va escriure a poc a poc durant molts anys per construir aquest compendi d’estils i models de la narrativa moderna.. Portada del libro La verdad sobre el caso Savolta de Eduardo Mendoza.. 11. La verdad sobre el caso Savolta. Eduardo Mendoza. 1975. Seix Barral. La Barcelona d’aquesta novel·la és la del 1918, una època de neutralitat política i guerra a Europa. Servint-se de tots els gèneres narratius, Mendoza narra una història de corrupció, d’auge i caiguda d’una empresa d’armes. Publicada fa tot just cinquanta anys, la novel·la va marcar un nou estil literari, el del final del franquisme i inici de la democràcia.. 12. Un film (3.000 metres). Víctor Català. 1926. Club Editor. Ambientada en el temps del cine mut, explica el periple d’un lladre ambiciós que s’endinsa al cor de la belle époque. Una novel·la sobre els baixos fons protagonitzada per Nonat Ventura, bastard i abandonat en un hospici del qual sortirà per recuperar el que el món li deu. Després d’anys d’oblit, el 2015 va ser una de les novel·les més venudes de Sant Jordi.. Portada del libro Arnau de Adrià Targa.. 13. Arnau. Adrià Targa. 2024. Proa. “Ai, Barcelona, ciutat mala! / Quants anys perduts pels teus carrers. / Fas olor de garam masala. / Jo hi tornaria, si pogués!”. Arnau està escrit en vers, però és una novel·la èpica ambientada en una escala de veïns al barri del Raval de la Barcelona actual. Una ciutat de poetes perduts, desig frustrat i joventut que s’acaba narrats amb bona dosi d’ironia i jocs formals.. Portada del libro Aloma de Mercé Rodoreda.. 14. Aloma. Mercè Rodoreda. 1938. Edicions 62. Editada el 1938 i revisada el 1969, Aloma és l’únic títol de la primera etapa que Mercè Rodoreda va reconèixer. Una història sobre el pas de la infantesa a la maduresa, marcades per la relació amb un home madur, a la Barcelona d’abans de la guerra.. Portada del libro Lectura fácil de Cristina Morales.. 15. Lectura fácil. Cristina Morales. 2018. Anagrama. Quatre dones amb discapacitat intel·lectual viuen en un pis tutelat en una Barcelona de principi de segle XXI, d’okupes i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Juntes han d’afrontar la burocràcia que, tot i que les ha de protegir, les oprimeix de noves maneres. I Morales ho narra amb una novel·la, Premi Herralde, que va cridar l’atenció per tots els seus tipus de trangressió.. Portada del libro de Taxi de Carlos Zanón.. 16. Taxi. Carlos Zanón. 2017. Salamandra. Un taxista condueix per Barcelona durant set dies. Sap que quan arribi a casa haurà de tenir la conversa que acabarà definitivament la relació amb la Lola. Ex mossos d’esquadra, bosses de burundanga i una llarga llista de records i temptacions que ofereix la ciutat ho impedeixen.. Portada del libro Sin noticias de Gurb de Eduardo Mendoza.. 17. Sin noticias de Gurb. Eduardo Mendoza. 1990. Seix Barral. Segurament és un dels llibres més divertits d’Eduardo Mendoza, que va sortir originalment publicat per entregues al diari El País. Es tracta d’una sàtira sobre la recerca d’un extraterrestre que ha desaparegut a la Barcelona que es prepara per als Jocs Olímpics del 92.. Portada del libro El sensor Palomar de Tina Vallès.. 18. El senyor Palomar a Barcelona. Tina Vallès. 2021. Anagrama. Tina Vallès trasllada el Palomar d’Italo Calvino a Barcelona, amb una casa i família noves però el mateix tarannà. Allà passeja i durant tot un any observa una ciutat fragmentària i canviant.. Portada del libro Els plàtans de Barcelona de Víctor Mora.. 19. Els plàtans de Barcelona. Víctor Mora. 1972. Edicions 62. Un dia de la vida de l’adolescent Lluís Martí, que busca uns diners que ha de trobar com sigui a la Barcelona debastada de la postguerra. Aquesta novel·la primer va sortir publicada en francès, l’any 1966; i, tot i que en va publicar una edició en català amb algunes pàgines censurades l’any 1972, l’edició completa no va sortir fins a l’any 1976.. Portada del libro Los Mares del Sur de Manuel Vázquez Montalbán.. 20. Sèrie Carvalho. Manuel Vázquez Montalbán. 1972-2019. Planeta, Ediciones B i Galaxia Gutenberg. El detectiu privat Pepe Carvalho, d’origen gallec i habitant de Barcelona, va protagonitzar aquesta sèrie de més de tres dècades. Amb aquests llibres, Vázquez Montalbán va revolucionar la literatura de gènere abans del boom de la novel·la negra.. Portada del libro 15 años en la calle de Miguel Fuster.. 21. Miguel, 15 años en la calle. Miguel Fuster. 2010. Glenat / Godall. Aquestes són les històries que Miguel Fuster va dibuixar i escriure per explicar la seva experiència d’humiliacions i violència durant els anys que va viure com a sensesostre als carrers de Barcelona.. Portada del libro La Fabricanta de Dolors Monserdà.. 22. La fabricanta. Dolors Monserdà. 1904. Barcino. Dolors Monserdà és recordada com la primera escriptora feminista catalana i en aquesta novel·la la reivindicació del dret a treballar fora de casa de les dones és el motor del relat. La fabricanta fa referència a l’Antonieta Coromines, qui farà prosperà el negoci a la Barcelona del segle XIX, en plena eclosió de la fabricació tèxtil.. Portada del libro Quan Mataven pels Carrers de Joan Oller i Rabasa.. 23. Quan mataven pels carrers. Joan Oller i Rabassa. 1930. Quan el pistolerisme estava a l’ordre del dia de la ciutat, Joan Oller i Rabassa, fill de Narcís Oller, va publicar la seva novel·la de més èxit, on narra les turbulències de la Barcelona de principis de segle. Avui la novel·la està descatalogada.. Portada del libro La febre d’or de Narcís Oller.. 24. La febre d’or. Narcís Oller. 1890. Barcino. L’obra més ambiciosa del fundador de la novel·la catalana moderna, i un retrat de la societat barcelonina de final del segle XIX: els anys d’especulació i enriquiment de la burgesia, conegut com el període de la Febre d’Or.. Portada del libro Ramona, adéu de Montserrat Roig.. 25. Ramona, adéu. Montserrat Roig. 1972. Edicions 62. És la primera novel·la de Montserrat Roig, narrada a través de tres generacions de dones barcelonines: l’àvia, la mare i la filla.. Rafael Argullol ▪ Fina Birulés ▪ Xavier Bosch ▪ Marta Buchaca ▪ Núria Cadenes ▪ Maria Canelles ▪ Oriol Canosa ▪ Maite Carranza ▪ Victoria Cirlot ▪ Antoni Clapés Flaqué ▪ Álvaro Colomer ▪ Txell Feixas ▪ Paulina Flores ▪ Mercè Galí ▪ Mar García Puig ▪ Daniel Gamper ▪ Begoña Gómez Urzaiz ▪ Anna Gual ▪ Mercè Ibarz ▪ Pau Luque ▪ Anna Manso ▪ Pablo Martín Sánchez ▪ Ramon Mas ▪ Xavier Mas Craviotto ▪ Josep Maria Miró ▪ David Moragas ▪ Eduard Olesti ▪ Miqui Otero ▪ Arià Paco Abenoza ▪ Anna Pazos ▪ Miquel de Palol ▪ Adrià Pujol Cruells ▪ Susanna Rafart ▪ Carme Riera ▪ Fer Rivas ▪ Maria Carme Roca ▪ Regina Rodríguez Sirvent ▪ Juana Dolores Romero Casanova ▪ Xavier Salomó ▪ Màrius Serra ▪ Jordi Soler ▪ Adrià Targa ▪ Tina Vallès ▪ Daniel Vázquez Sallés ▪ Sergio Vila-Sanjuán ▪ Laia Vilaseca ▪ Carlos Zanón