L’ecosistema poètic valencià és ric i viu. Ara mateix, hi conviuen una llarga corrua de poetes en harmonia llibresca, des de Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938) fins a Ester Climent (Oliva, 1995), per posar dos exemples ben allunyats. A grans trets, podríem agrupar-los en diverses generacions: les veus ja totalment assentades, els grans mestres vius, que reunirien des de Josep Piera (Beniopa, 1947) a Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952), amb Marc Granell (València, 1953), Joan Navarro (Oliva, 1951) o Salvador Jàfer (el Ràfol de Salem, 1954); els que ja tenen la feina força feta i que aprofundeixen cada vegada més en la insondable humanitat que ens manté vius i que ens mata, que podríem situar entre Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) i Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia, 1968), amb Begonya Mezquita (Sagunt, 1968), Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) o el desaparegut i enyorat Ramon Guillem (Catarroja, 1959); i a l’altre cap, hi trobaríem una colla de joves plens de potència i activitat, que inclourien Joan Deusa (Gandia, 1993; guanyador dels Jocs Florals de Barcelona), Aina Garcia-Carbó (Castelló de la Plana, 1993), Àngels Moreno (València, 1993) o Ismael J. Sempere (Alfafara, 1995; guanyador del darrer premi València).. Enmig del segon i el tercer grup que he exposat, parlaríem de la generació que està acabant de madurar poèticament i que és l’objecte d’aquest article. Dic “madurar” perquè és una idea relativament inconcreta que, en el cas de l’escriptura poètica —que no deixa de ser una experimentació expressiva contínua—, pot ajudar a pensar en un procés de recerca d’un estat ideal de comestibilitat: trobar la manera de deixar el text al dente. Així doncs, parlaré d’una fornada que podria encabir des d’Elies Barberà (Xàtiva, 1970) a Alba Camarasa (Guadassuar, 1987), passant per Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), Christelle Enguix (París, 1971) o la poesia per a xiquets d’Andreu Galan (Alboraia, 1980) o l’alacantina Núria Albertí. Em centraré, però, en els llibres que m’han arribat darrerament i en una impressió general que pot ser totalment errònia perquè qui molt abraça poc estreny. Disculpeu, doncs, la desassenyada valentia que em fa escriure aquest article des del pur pressentiment i la relativa distància.. Comencem per Jazz (Proa, 2023), d’Àngels Gregori (Oliva, 1985), un llibre on l’autora segueix amb els seus temes de sempre, des del paradís de la infantesa a la fascinació per la ciutat de Nova York, però aquesta vegada des d’una mena de melancolia viatjada, una rotunditat contundent però raonable i una imatgeria de tons més ocres. Hi parla d’un món gran des d’un cor àvid, amb habitacions d’hotel que preserven la intimitat i la confiança.. A grans trets, les motivacions són de caràcter domèstic i senzill, sense grandiloqüències. Falsa-ratlla (Edicions de 1984, 2024; premi Ventura Ametller), de Pau Sif (La Pobla de Farnals, 1978), se centra en la vivència del món pandèmic i la vida que passa i creix lliurement. Transcendeix, però, la idea de dietari del confinament perquè busca en l’arrel del temps passat (un tarquim ple de sorpreses enllotades), del present (unes bicicletes que avancen sense concessions) i del futur (una brúixola que no se sap ben bé si servirà per situar-se). És una obra de confidència serena, de saviesa casolana, d’amor tranquil i fondo.. Dolors (Edicions 82, 2024; premi Gabriel Ferrater), d’Eduard Marco (Borbotó, 1976), és, directament, un homenatge a la mare de l’autor, barreja de gnomologia i estrofes cantadores. Si el títol de l’obra ja no enganya i és el nom de la seva progenitora, les parts del llibre en són els cognoms, ‘Escamilla’ i ‘Pérez’. A partir d’una suma de records, de la sapiencialitat heretada, de la seguretat assistida i dels ideals conviscuts, aquest llibre, delicat i esperançat, ens fa entrar en una familiaritat dolça i confiada.. Segons manera (Labreu Edicions, 2024), de Rubén Luzón (València, 1982), és un portent de barroquisme i joc lingüístic, de cripticisme gràcil i de combinació agosarada, on l’autor va esfullant les seves preocupacions, des del lament per la mort de la mare fins als jocs de seducció amb possibles parelles (quin erotisme més divertit!), però, sobretot, amassa una necessitat imperiosa de recerca expressiva, que n’és el fons, el contorn i el companatge.. Arrel (Godall Edicions, 2024; premi Pollença de Poesia), de Begonya Pozo (València, 1974), és la mirada cap endavant, temorenca però decidida, de qui gesta i pareix, de qui queda fascinada per l’arribada de la vida, per la tossuderia fràgil de la vida, pel galop plaent i obscur que el cos suporta. És un llibre que fa un repàs als ànims canviants del més bell trastorn possible.. Insomni (Edicions 62, 2024; premi Ausiàs March), de Salvador Ortells (Sueca, 1977), és el relat d’una nit en blanc dedicada a escriure. Alterna la realitat del jo poètic, escandida en uns alexandrins molt ben acompassats, i els petits deliris del cap que es mig adorm, que són fragments en prosa poètica. És, per tant, un text introspectiu reforçat en el misteri de la nit però agafat, també, a la realitat més propera de la llar: el record de la mare i la presència de la filla.. Vet aquí, en conjunt, que la intimitat i la família semblen els motors de tot plegat: parelles, mares, filles… Companyia i solitud. A gran trets, les motivacions de tots aquests llibres són principalment de caràcter domèstic i senzill, sense grandiloqüències ni gestos cívics. Salvador Ortells ho diu ben clar: “plenament conscient de no escollir ser poble”. Perquè aquí ningú ja no és hereu d’Estellés (“Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu poble / i seràs, per a sempre, poble…”) o, com digué Maria Josep Escrivà, en són creients però no practicants. I això em fa pensar en la mirada sarcàstica que Pau Sif va posar al poema ‘Propietats de l’Ikea’ (del llibre Viatger que s’extravia, La Cantàrida, 2011): “Apuntaràs el preu d’un moble, / i tindràs el preu del teu moble, / i el voldràs per a sempre, el moble”. Hem passat del poble al moble, del col·lectiu al privat.. Potser hi ha encara alguna resquitlla de mirada social al nou llibre d’Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), Els afores (Tres i Quatre, 2025; premi Vicent Andrés Estellés), però és una ombra fugissera, perquè en el fons també va a petar al buit dels pares i a la carn enamorada. Sí que hi reivindica l’espai marginal, però més a la callada i, tornem-hi, des de la intimitat.. És curiós. A Catalunya, el que s’ha viscut els darrers anys ha originat un munt de mostres de poètica social. Fins i tot de qualitat: penso en Si una emergència (Proa, 2024; premi Carles Riba), de Mireia Calafell (Barcelona, 1980), o en els versos fills del Procés de La policia irà de bòlit (Documents Documenta, 2025), d’Enric Casasses (Barcelona, 1951). Però no han tingut una vida paral·lela al País Valencià. De motius en trobareu de sobres.. Seguir leyendo
Coincidint amb la Fira del Llibre de València, una panoràmica dels poetes de diverses generacions que escriuen sobre família i intimitat, però amb poca poètica social
L’ecosistema poètic valencià és ric i viu. Ara mateix, hi conviuen una llarga corrua de poetes en harmonia llibresca, des de Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938) fins a Ester Climent (Oliva, 1995), per posar dos exemples ben allunyats. A grans trets, podríem agrupar-los en diverses generacions: les veus ja totalment assentades, els grans mestres vius, que reunirien des de Josep Piera (Beniopa, 1947) a Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952), amb Marc Granell (València, 1953), Joan Navarro (Oliva, 1951) o Salvador Jàfer (el Ràfol de Salem, 1954); els que ja tenen la feina força feta i que aprofundeixen cada vegada més en la insondable humanitat que ens manté vius i que ens mata, que podríem situar entre Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) i Maria Josep Escrivà (Grau de Gandia, 1968), amb Begonya Mezquita (Sagunt, 1968), Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) o el desaparegut i enyorat Ramon Guillem (Catarroja, 1959); i a l’altre cap, hi trobaríem una colla de joves plens de potència i activitat, que inclourien Joan Deusa (Gandia, 1993; guanyador dels Jocs Florals de Barcelona), Aina Garcia-Carbó (Castelló de la Plana, 1993), Àngels Moreno (València, 1993) o Ismael J. Sempere (Alfafara, 1995; guanyador del darrer premi València).. Más información. Balada infinita d’Estellés. Enmig del segon i el tercer grup que he exposat, parlaríem de la generació que està acabant de madurar poèticament i que és l’objecte d’aquest article. Dic “madurar” perquè és una idea relativament inconcreta que, en el cas de l’escriptura poètica —que no deixa de ser una experimentació expressiva contínua—, pot ajudar a pensar en un procés de recerca d’un estat ideal de comestibilitat: trobar la manera de deixar el text al dente. Així doncs, parlaré d’una fornada que podria encabir des d’Elies Barberà (Xàtiva, 1970) a Alba Camarasa (Guadassuar, 1987), passant per Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973), Christelle Enguix (París, 1971) o la poesia per a xiquets d’Andreu Galan (Alboraia, 1980) o l’alacantina Núria Albertí. Em centraré, però, en els llibres que m’han arribat darrerament i en una impressió general que pot ser totalment errònia perquè qui molt abraça poc estreny. Disculpeu, doncs, la desassenyada valentia que em fa escriure aquest article des del pur pressentiment i la relativa distància.. Comencem per Jazz (Proa, 2023), d’Àngels Gregori (Oliva, 1985), un llibre on l’autora segueix amb els seus temes de sempre, des del paradís de la infantesa a la fascinació per la ciutat de Nova York, però aquesta vegada des d’una mena de melancolia viatjada, una rotunditat contundent però raonable i una imatgeria de tons més ocres. Hi parla d’un món gran des d’un cor àvid, amb habitacions d’hotel que preserven la intimitat i la confiança.. A grans trets, les motivacions són de caràcter domèstic i senzill, sense grandiloqüències. Falsa-ratlla (Edicions de 1984, 2024; premi Ventura Ametller), de Pau Sif (La Pobla de Farnals, 1978), se centra en la vivència del món pandèmic i la vida que passa i creix lliurement. Transcendeix, però, la idea de dietari del confinament perquè busca en l’arrel del temps passat (un tarquim ple de sorpreses enllotades), del present (unes bicicletes que avancen sense concessions) i del futur (una brúixola que no se sap ben bé si servirà per situar-se). És una obra de confidència serena, de saviesa casolana, d’amor tranquil i fondo.. Dolors (Edicions 82, 2024; premi Gabriel Ferrater), d’Eduard Marco (Borbotó, 1976), és, directament, un homenatge a la mare de l’autor, barreja de gnomologia i estrofes cantadores. Si el títol de l’obra ja no enganya i és el nom de la seva progenitora, les parts del llibre en són els cognoms, ‘Escamilla’ i ‘Pérez’. A partir d’una suma de records, de la sapiencialitat heretada, de la seguretat assistida i dels ideals conviscuts, aquest llibre, delicat i esperançat, ens fa entrar en una familiaritat dolça i confiada.. Segons manera (Labreu Edicions, 2024), de Rubén Luzón (València, 1982), és un portent de barroquisme i joc lingüístic, de cripticisme gràcil i de combinació agosarada, on l’autor va esfullant les seves preocupacions, des del lament per la mort de la mare fins als jocs de seducció amb possibles parelles (quin erotisme més divertit!), però, sobretot, amassa una necessitat imperiosa de recerca expressiva, que n’és el fons, el contorn i el companatge.. Arrel (Godall Edicions, 2024; premi Pollença de Poesia), de Begonya Pozo (València, 1974), és la mirada cap endavant, temorenca però decidida, de qui gesta i pareix, de qui queda fascinada per l’arribada de la vida, per la tossuderia fràgil de la vida, pel galop plaent i obscur que el cos suporta. És un llibre que fa un repàs als ànims canviants del més bell trastorn possible.. Insomni (Edicions 62, 2024; premi Ausiàs March), de Salvador Ortells (Sueca, 1977), és el relat d’una nit en blanc dedicada a escriure. Alterna la realitat del jo poètic, escandida en uns alexandrins molt ben acompassats, i els petits deliris del cap que es mig adorm, que són fragments en prosa poètica. És, per tant, un text introspectiu reforçat en el misteri de la nit però agafat, també, a la realitat més propera de la llar: el record de la mare i la presència de la filla.. Vet aquí, en conjunt, que la intimitat i la família semblen els motors de tot plegat: parelles, mares, filles… Companyia i solitud. A gran trets, les motivacions de tots aquests llibres són principalment de caràcter domèstic i senzill, sense grandiloqüències ni gestos cívics. Salvador Ortells ho diu ben clar: “plenament conscient de no escollir ser poble”. Perquè aquí ningú ja no és hereu d’Estellés (“Assumiràs la veu d’un poble / i serà la veu del teu poble / i seràs, per a sempre, poble…”) o, com digué Maria Josep Escrivà, en són creients però no practicants. I això em fa pensar en la mirada sarcàstica que Pau Sif va posar al poema ‘Propietats de l’Ikea’ (del llibre Viatger que s’extravia, La Cantàrida, 2011): “Apuntaràs el preu d’un moble, / i tindràs el preu del teu moble, / i el voldràs per a sempre, el moble”. Hem passat del poble al moble, del col·lectiu al privat.. Potser hi ha encara alguna resquitlla de mirada social al nou llibre d’Isabel Garcia Canet (Pego, 1981), Els afores (Tres i Quatre, 2025; premi Vicent Andrés Estellés), però és una ombra fugissera, perquè en el fons també va a petar al buit dels pares i a la carn enamorada. Sí que hi reivindica l’espai marginal, però més a la callada i, tornem-hi, des de la intimitat.. És curiós. A Catalunya, el que s’ha viscut els darrers anys ha originat un munt de mostres de poètica social. Fins i tot de qualitat: penso en Si una emergència (Proa, 2024; premi Carles Riba), de Mireia Calafell (Barcelona, 1980), o en els versos fills del Procés de La policia irà de bòlit (Documents Documenta, 2025), d’Enric Casasses (Barcelona, 1951). Però no han tingut una vida paral·lela al País Valencià. De motius en trobareu de sobres.
EL PAÍS