Els personatges de ficció són necessàriament incomplets. Si ni centenars d’hores de psicoanàlisi poden arribar a il·luminar totes les ombres d’una psicologia concreta, no podem pretendre encabir en quatre-centes pàgines d’un llibre o dues hores de metratge totes les facetes i matisos d’una personalitat. Els personatges sempre són inevitablement persones esquematitzades, simplificacions més o menys reeixides. Perquè siguin versemblants els exigim una coherència que només és pròpia de la ficció, perquè les persones reals no sempre som coherents ni actuem en tot moment conforme a una lògica de causa-efecte. Els personatges funcionen més com a representacions d’idees i maneres de veure el món que no com a persones concretes, tot i que haurien de ser universals en la seva individualitat particularíssima. Els escriptors i guionistes, doncs, creen els personatges perquè desenvolupin una funció en l’argument. Si un personatge no té una funció, no apareixerà en una ficció.. Quan els situem dins d’una trama, cada personatge té el seu propi nucli narratiu. Entenc per nucli narratiu allò que el defineix i que justifica que formi part de la història. Així, per exemple, en una ficció penitenciària, la presonera protagonista té el seu nucli en el fet d’estar empresonada ja sigui justament o injusta. Fa temps que rumio en tot això en relació amb els personatges femenins. Ara que força ficcions mainstream continuen incomprensiblement sense passar el text de Bechdel (us recordo que per passar-lo només cal que hi hagi dos personatges femenins amb nom propi, que dialoguin entre si i que el tema de la conversa no sigui un home), hi ha una altra cosa que a mi m’irrita: massa personatges femenins continuen tenint el nucli narratiu al cony; és a dir, l’autor els ha introduït a la trama perquè són follables (seduïbles, enamorables), violables o fecundables (les embarassades són omnipresents fins al ridícul: en les quatre últimes ficcions que he vist, en surt com a mínim una amb paper protagonista). Podríem pensar que també molts personatges masculins tenen el seu nucli a la punta de la fava, però no; en ells, el fet de follar, violar o fecundar sol ser secundari, el nucli principal és un altre. A banda dels que tenen el nucli al cony, hi ha uns altres personatges femenins que també existeixen només en funció dels masculins i es defineixen en relació a aquests: les seves mares i filles. Però, ai las, molts personatges mare tenen el seu únic sentit en el fet de ser la mare del personatge, és a dir, en el fet d’haver estat fecundades i haver parit, i molts personatges filla el tenen en el fet de ser les filles, és a dir, el fruit de la fecundació masculina. Ja hi tornem a ser.. El problema dels personatges femenins és que el seu nucli narratiu massa vegades està subordinat al protagonista masculí i a les seves necessitats. En definitiva, que continuem perpetrant la primera ficció fundacional: que la dona va ser creada a partir d’una costella d’Adam.. Seguir leyendo
Inversemblança i subordinació dels personatges femenins
Els personatges de ficció són necessàriament incomplets. Si ni centenars d’hores de psicoanàlisi poden arribar a il·luminar totes les ombres d’una psicologia concreta, no podem pretendre encabir en quatre-centes pàgines d’un llibre o dues hores de metratge totes les facetes i matisos d’una personalitat. Els personatges sempre són inevitablement persones esquematitzades, simplificacions més o menys reeixides. Perquè siguin versemblants els exigim una coherència que només és pròpia de la ficció, perquè les persones reals no sempre som coherents ni actuem en tot moment conforme a una lògica de causa-efecte. Els personatges funcionen més com a representacions d’idees i maneres de veure el món que no com a persones concretes, tot i que haurien de ser universals en la seva individualitat particularíssima. Els escriptors i guionistes, doncs, creen els personatges perquè desenvolupin una funció en l’argument. Si un personatge no té una funció, no apareixerà en una ficció.
Quan els situem dins d’una trama, cada personatge té el seu propi nucli narratiu. Entenc per nucli narratiu allò que el defineix i que justifica que formi part de la història. Així, per exemple, en una ficció penitenciària, la presonera protagonista té el seu nucli en el fet d’estar empresonada ja sigui justament o injusta. Fa temps que rumio en tot això en relació amb els personatges femenins. Ara que força ficcions mainstream continuen incomprensiblement sense passar el text de Bechdel (us recordo que per passar-lo només cal que hi hagi dos personatges femenins amb nom propi, que dialoguin entre si i que el tema de la conversa no sigui un home), hi ha una altra cosa que a mi m’irrita: massa personatges femenins continuen tenint el nucli narratiu al cony; és a dir, l’autor els ha introduït a la trama perquè són follables (seduïbles, enamorables), violables o fecundables (les embarassades són omnipresents fins al ridícul: en les quatre últimes ficcions que he vist, en surt com a mínim una amb paper protagonista). Podríem pensar que també molts personatges masculins tenen el seu nucli a la punta de la fava, però no; en ells, el fet de follar, violar o fecundar sol ser secundari, el nucli principal és un altre. A banda dels que tenen el nucli al cony, hi ha uns altres personatges femenins que també existeixen només en funció dels masculins i es defineixen en relació a aquests: les seves mares i filles. Però, ai las, molts personatges mare tenen el seu únic sentit en el fet de ser la mare del personatge, és a dir, en el fet d’haver estat fecundades i haver parit, i molts personatges filla el tenen en el fet de ser les filles, és a dir, el fruit de la fecundació masculina. Ja hi tornem a ser.
El problema dels personatges femenins és que el seu nucli narratiu massa vegades està subordinat al protagonista masculí i a les seves necessitats. En definitiva, que continuem perpetrant la primera ficció fundacional: que la dona va ser creada a partir d’una costella d’Adam.
EL PAÍS