Ens podem preguntar quin sentit té llegir en català una novel·la escrita originalment en castellà, si no entra dins el desvari de l’absurd aquesta operació editorial, però el cert és que al cap de ben poques pàgines és fàcil oblidar-se de seguida que estem immersos enmig d’una traducció —algun paper important hi té la meticulosa versió realitzada per Carme Manuel—, i no triguem gens a estar d’acord amb el que Rafa Lahuerta escriu al pròleg d’El riu ve crescut: “La sorpresa va ser monumental. D’on eixia un llibre així? Com m’havia pogut passar inadvertida una novel·la d’esta magnitud? Com era possible que algú fora capaç de trenar un relat tan poderós a penes dos anys després de la riuada de 1957? Qui va ser Maria Beneyto?”.. Guanyadora del premi València el 1959, publicada l’any 1960, gràcies a la celebració del centenari del naixement de l’autora, homenatjada com a Escriptora de l’any 2025 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ara es concedeix a El río viene crecido una segona oportunitat per poder valorar-la com l’obra enlluernadorament adictiva que és, una mena de Tiempo de silencio sense l’afany de renovació estilística que animava Luis Martín-Santos. Nascuda a València el 1920 segons el seu passaport, o el 1922 segons el seu DNI, o el 1925 segons afirmava ella, Maria Beneyto va ser una poeta i novel·lista bilingüe que va morir el 2011, autora almenys de dos altres llibres narratius que mereixerien una lectura atenta, totes dues reeditades per Bromera: la novel·la La dona forta (1967) i els contes inclosos a La gent que viu al món (1966), un títol que bé valdria per encapçalar la ressenya d’El riu ve crescut.. Perquè la novel·la és justament això, un panorama coral de la gent que el 1949 primer i el 1957 després —els anys en què es van esdevenir dues tràgiques riuades—, malviu al món de les xaboles instal·lades precàriament a la llera del riu Túria, al poblat de Natzaret, “miseriós i sòrdid de dia”, “una barreja de pobresa i tristor”, i que presenta “un curiós aspecte d’ens embrionari, a mig fer, com si s’haguera quedat en un fetus que no haguera crescut més enllà d’aquella caducitat ruïnosa”, “un poble al qual, de sobte i en plena i precipitada edificació, hagueren deixat de posar-li teulades i portes, i fora necessari improvisar-lo amb deixalles i materials procedents dels enderrocaments”. Més enllà de l’eficàcia indiscutible, a partir de la concisió i la sensorialitat i valent-se de la fermesa i sobrietat estilística, sense cap claudicació sociològica, amb què Maria Beneyto dibuixa una terra tan descuidada de la sort que sembla el raval de qualsevol pel·lícula del neorealisme italià, El riu ve crescut excel·leix també en altres aspectes.. Maria Beneyto crea un cens populós de personatges per produir el que s’espera d’una novel·la realista a frec del costumisme —aquestes dues paraules no són cap retret, al contrari—, uns personatges complexos i canviants, explorats amb rigor i a vegades amb una còmica complaença, que van i venen i es relacionen entre si enmig d’un estoc de misèries quotidianes, determinats per l’entorn i amb uns cossos, unes ments i unes passions que parlen en un llenguatge apropiat i ben lluny de la penosa inversemblança. Maria Beneyto es revela com una científica naturalista que jutja i estima els seus espècimens, cada un difícil de classificar i impossible d’estereotipar, i les classificacions que fa de la gent que malviu a la llera del Túria són dinàmiques, no jutja la moralitat de les seves accions ni dels seus sentiments, i l’observa com si fossin casos utilitzables per investigar simultàniament diverses qüestions: les conseqüències de la guerra finalitzada poc abans, la pobresa, l’emigració, alguna gota de covardia i alguna gota de frivolitat, la debilitat, la crueltat i l’estupidesa, el coratge del sacrifici, les esperances elementals i la inquietud del fracàs.. A El riu ve crescut Maria Beneyto narra la lluita per l’exultant supervivència diària d’uns desheretats de la fortuna que experimentaran l’horror de les inundacions i coneixeran la veritat del que va escriure Joan Fuster al seu Diari —ho cita Enric Sòria a I morir deu ser deixar d’escriure— arran de la riuada del 1957: “Les commocions abruptes de la naturalesa evidencien la fragilitat del món de l’home. Un cop de fúria i ens veiem desplaçats a dos dits de la prehistòria o aculats a reconèixer-nos —almenys— deplorablement absurds…”. Quanta raó té Rafa Lahuerta a l’acabar el pròleg dient “quina gran i sorprenent novel·la esteu a punt de llegir i fer vostra per a sempre”.. Seguir leyendo
L’autora dibuixa una terra tan descuidada de la sort en les inundacions del 57 a València que sembla el raval de qualsevol pel·lícula del neorealisme italià
Ens podem preguntar quin sentit té llegir en català una novel·la escrita originalment en castellà, si no entra dins el desvari de l’absurd aquesta operació editorial, però el cert és que al cap de ben poques pàgines és fàcil oblidar-se de seguida que estem immersos enmig d’una traducció —algun paper important hi té la meticulosa versió realitzada per Carme Manuel—, i no triguem gens a estar d’acord amb el que Rafa Lahuerta escriu al pròleg d’El riu ve crescut: “La sorpresa va ser monumental. D’on eixia un llibre així? Com m’havia pogut passar inadvertida una novel·la d’esta magnitud? Com era possible que algú fora capaç de trenar un relat tan poderós a penes dos anys després de la riuada de 1957? Qui va ser Maria Beneyto?”.
Guanyadora del premi València el 1959, publicada l’any 1960, gràcies a la celebració del centenari del naixement de l’autora, homenatjada com a Escriptora de l’any 2025 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ara es concedeix a El río viene crecido una segona oportunitat per poder valorar-la com l’obra enlluernadorament adictiva que és, una mena de Tiempo de silencio sense l’afany de renovació estilística que animava Luis Martín-Santos. Nascuda a València el 1920 segons el seu passaport, o el 1922 segons el seu DNI, o el 1925 segons afirmava ella, Maria Beneyto va ser una poeta i novel·lista bilingüe que va morir el 2011, autora almenys de dos altres llibres narratius que mereixerien una lectura atenta, totes dues reeditades per Bromera: la novel·la La dona forta (1967) i els contes inclosos a La gent que viu al món (1966), un títol que bé valdria per encapçalar la ressenya d’El riu ve crescut.
Perquè la novel·la és justament això, un panorama coral de la gent que el 1949 primer i el 1957 després —els anys en què es van esdevenir dues tràgiques riuades—, malviu al món de les xaboles instal·lades precàriament a la llera del riu Túria, al poblat de Natzaret, “miseriós i sòrdid de dia”, “una barreja de pobresa i tristor”, i que presenta “un curiós aspecte d’ens embrionari, a mig fer, com si s’haguera quedat en un fetus que no haguera crescut més enllà d’aquella caducitat ruïnosa”, “un poble al qual, de sobte i en plena i precipitada edificació, hagueren deixat de posar-li teulades i portes, i fora necessari improvisar-lo amb deixalles i materials procedents dels enderrocaments”. Més enllà de l’eficàcia indiscutible, a partir de la concisió i la sensorialitat i valent-se de la fermesa i sobrietat estilística, sense cap claudicació sociològica, amb què Maria Beneyto dibuixa una terra tan descuidada de la sort que sembla el raval de qualsevol pel·lícula del neorealisme italià, El riu ve crescut excel·leix també en altres aspectes.
Maria Beneyto crea un cens populós de personatges per produir el que s’espera d’una novel·la realista a frec del costumisme —aquestes dues paraules no són cap retret, al contrari—, uns personatges complexos i canviants, explorats amb rigor i a vegades amb una còmica complaença, que van i venen i es relacionen entre si enmig d’un estoc de misèries quotidianes, determinats per l’entorn i amb uns cossos, unes ments i unes passions que parlen en un llenguatge apropiat i ben lluny de la penosa inversemblança. Maria Beneyto es revela com una científica naturalista que jutja i estima els seus espècimens, cada un difícil de classificar i impossible d’estereotipar, i les classificacions que fa de la gent que malviu a la llera del Túria són dinàmiques, no jutja la moralitat de les seves accions ni dels seus sentiments, i l’observa com si fossin casos utilitzables per investigar simultàniament diverses qüestions: les conseqüències de la guerra finalitzada poc abans, la pobresa, l’emigració, alguna gota de covardia i alguna gota de frivolitat, la debilitat, la crueltat i l’estupidesa, el coratge del sacrifici, les esperances elementals i la inquietud del fracàs.
A El riu ve crescut Maria Beneyto narra la lluita per l’exultant supervivència diària d’uns desheretats de la fortuna que experimentaran l’horror de les inundacions i coneixeran la veritat del que va escriure Joan Fuster al seu Diari —ho cita Enric Sòria a I morir deu ser deixar d’escriure— arran de la riuada del 1957: “Les commocions abruptes de la naturalesa evidencien la fragilitat del món de l’home. Un cop de fúria i ens veiem desplaçats a dos dits de la prehistòria o aculats a reconèixer-nos —almenys— deplorablement absurds…”. Quanta raó té Rafa Lahuerta a l’acabar el pròleg dient “quina gran i sorprenent novel·la esteu a punt de llegir i fer vostra per a sempre”.
Maria Beneyto
Traducció de Carme Manuel
Llibres de la Drassana
251 pàgines. 21,95 euros
EL PAÍS