Acabe de sortir del tanatori on és de cos present Josep Palàcios, aquesta vesprada del 5 d’abril de 2025 o, com l’escriptor diria, de l’any 87 de l’Era Definitiva, que ja ha arribat a la fi, després que s’iniciés el 20 de març de 1938, a la ciutat de Sueca. Just enfront del tanatori, com si es tractés d’una simetria poètica imaginada per l’autor, hi havia la impremta familiar, propietat del seu cosí Lluís, on s’editaren i imprimiren alguns dels volums més bells i inquietants de la literatura catalana de les darreres dècades, molts d’ells signats conjuntament per Josep Palàcios i l’artista plàstic Manuel Boix.. Des de ben d’hora, Palàcios procurà que els seus llibres circulassen amb comptagotes, aliè a les modes i els dictats del circuit literari comercial, decidit a construir una obra inclassificable i exquisida, a la qual s’havia d’accedir, fins fa uns pocs anys, en edicions limitades convertides en autèntics objectes d’art. Perquè per al bibliòfil que va ser Palàcios, un llibre bell, més que no un bon llibre, era una provocació.. De camí cap a casa, se m’amunteguen els records i no sé per on començar a parlar-ne, perquè Palàcios era –i em costa dir “era”– un laberint. No tant en la distància curta, on es mostrava afable i afectuós, com quan el tema de conversa era la literatura, la música o l’art, que solia ser gairebé sempre. Recelós dels elogis hiperbòlics que li dispensava la legió escassa, però fidel, de lectors que tenia, escrivia a la recerca de la perfecció absoluta, un camí exigent que el menaria a la reescriptura extrema dels seus textos, molt especialment de les narracions d’Alfabet i del llarg i enlluernador poema Un nu.. En un intent sistemàtic per desconcertar els lectors, Palàcios escrivia com qui s’amaga darrere d’infinites màscares, afirmant-se i alhora negant-se, fent-se present per a ocultar-se de seguida, tal com ell mateix deixà escrit en un dels seus aforismes: «Dir i desdir és l’únic camí cert per comprendre el secret del laberint.» La literatura de Palàcios esborra qualsevol indici que deixe entreveure el rostre del jo que parla, perquè, en la fèrtil penombra del laberint, és on aquest jo se sent còmode.. Gesticulant darrere de la màscara, Palàcios jugà a ser una divinitat assassina o un deïcida perquè, apresa la lliçó en Els germans Karamàzov, sabia que si Déu és mort, tot és lícit. Així ho expressa en una frase emblemàtica: «Una catedral buida, neta, sense imatges, i Déu interpretant a l’orgue música de Bach. Jo, l’oficiant del No-res.» És la paradoxa de l’escriptor que, sent un déu, també és un deïcida. En Palàcios, aquesta forma de destrucció està determinada pel teló de fons de la finitud humana. Ara li ha tocat posar-se la darrera màscara, la inevitable, la que ens posa a sobre la mort, però ens deixa un llegat literari de primeríssima magnitud i d’una incorrecció política admirable, tan necessària en la literatura catalana actual.. Seguir leyendo
Mor una de les veus més exquisides i inclassificables de la literatura catalana
Acabe de sortir del tanatori on és de cos present Josep Palàcios, aquesta vesprada del 5 d’abril de 2025 o, com l’escriptor diria, de l’any 87 de l’Era Definitiva, que ja ha arribat a la fi, després que s’iniciés el 20 de març de 1938, a la ciutat de Sueca. Just enfront del tanatori, com si es tractés d’una simetria poètica imaginada per l’autor, hi havia la impremta familiar, propietat del seu cosí Lluís, on s’editaren i imprimiren alguns dels volums més bells i inquietants de la literatura catalana de les darreres dècades, molts d’ells signats conjuntament per Josep Palàcios i l’artista plàstic Manuel Boix.. Des de ben d’hora, Palàcios procurà que els seus llibres circulassen amb comptagotes, aliè a les modes i els dictats del circuit literari comercial, decidit a construir una obra inclassificable i exquisida, a la qual s’havia d’accedir, fins fa uns pocs anys, en edicions limitades convertides en autèntics objectes d’art. Perquè per al bibliòfil que va ser Palàcios, un llibre bell, més que no un bon llibre, era una provocació.. De camí cap a casa, se m’amunteguen els records i no sé per on començar a parlar-ne, perquè Palàcios era –i em costa dir “era”– un laberint. No tant en la distància curta, on es mostrava afable i afectuós, com quan el tema de conversa era la literatura, la música o l’art, que solia ser gairebé sempre. Recelós dels elogis hiperbòlics que li dispensava la legió escassa, però fidel, de lectors que tenia, escrivia a la recerca de la perfecció absoluta, un camí exigent que el menaria a la reescriptura extrema dels seus textos, molt especialment de les narracions d’Alfabet i del llarg i enlluernador poema Un nu.. En un intent sistemàtic per desconcertar els lectors, Palàcios escrivia com qui s’amaga darrere d’infinites màscares, afirmant-se i alhora negant-se, fent-se present per a ocultar-se de seguida, tal com ell mateix deixà escrit en un dels seus aforismes: «Dir i desdir és l’únic camí cert per comprendre el secret del laberint.» La literatura de Palàcios esborra qualsevol indici que deixe entreveure el rostre del jo que parla, perquè, en la fèrtil penombra del laberint, és on aquest jo se sent còmode.. Gesticulant darrere de la màscara, Palàcios jugà a ser una divinitat assassina o un deïcida perquè, apresa la lliçó en Els germans Karamàzov, sabia que si Déu és mort, tot és lícit. Així ho expressa en una frase emblemàtica: «Una catedral buida, neta, sense imatges, i Déu interpretant a l’orgue música de Bach. Jo, l’oficiant del No-res.» És la paradoxa de l’escriptor que, sent un déu, també és un deïcida. En Palàcios, aquesta forma de destrucció està determinada pel teló de fons de la finitud humana. Ara li ha tocat posar-se la darrera màscara, la inevitable, la que ens posa a sobre la mort, però ens deixa un llegat literari de primeríssima magnitud i d’una incorrecció política admirable, tan necessària en la literatura catalana actual.