D’una comicitat pertorbadora, perquè la sordidesa moral de les peripècies no afavoreix en cap moment l’esclat d’una riallada que es va covant a poc a poc però sense concretar-se mai, la novel·la Els crits, de Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990), un dels dos llibres que ha obtingut ex aequo el premi Documenta 2024, és amarga i sulfúrica i tan trista com si contempléssim Sísif, fart d’esforços ardus i inútils, precipitar-se al buit: ens imaginem l’autor, a la seva habitació d’escriure, i el veiem capaç de fer vibrar els vidres de la finestra amb la força d’un crit tan gratuïtament esverat com els que inundaven sense misericòrdia Crónicas marcianas, la teleporqueria que deu inspirar el programa on a la seva joventut col·laboraven els tres protagonistes de la novel·la.. En canvi, si volguéssim imaginar el lloc on Irene Zurrón (Palma, 1990) pot haver escrit els vuit contes que integren Un gat negre al jardí —l’altra obra premiada—, hauríem de visualitzar el confort d’una habitació ben ordenada, sentiríem una música lleu a la vora del murmuri, però ens sorprendria que la claror natural provinent de l’exterior no acabés d’eliminar, aquí i allà, la insinuació d’una penombra tan incòmoda com una amenaça incomprensible pronunciada perquè sí per un desconegut: els contes d’Irene Zurrón són tranquil·lament inhòspits, semblants a algú que s’esforcés a mantenir a ratlla l’avaria del seu sistema nerviós, poblats per uns personatges en ple desconcert en descobrir-se habitants d’una realitat inintel·ligible.. Ja sigui a la botiga a primera línia de platja que apareix a ‘Rovell’, ja sigui al poble de l’interior entossudit a assemblar-se a Twin Peaks que trobem a ‘Aquell arbre’, ja sigui en el periple —des d’una ciutat portuguesa fins a la Barcelona postpandèmica— seguit per la protagonista de ‘Lá fora’, Irene Zurrón ens col·loca en una situació similar a la dels seus protagonistes, i anem topant amb els indicis d’alguna cosa que ens envolta mentre ens veiem incapaços de determinar de quina substància està feta, si ens pot ensenyar alguna lliçó pràctica, o quin propòsit oculta més enllà de la intenció d’incomodar-nos fent que ens interroguem sobre nosaltres mateixos. Ja sigui en una casa que conté tants ansiolítics com una farmàcia, en un pis on una fotografia de les cascades del Niàgara el presideix com una obsessió, o en un altre convertit maniàticament en un hivernacle, ens enfrontem a la virtut constant d’Irene Zurrón: els seus contes no tracten tant de la revelació d’un misteri sinó de com custodiar-lo; l’autora no desxifra l’enigma, sinó que l’encobreix i el prolonga a l’altra banda de la pàgina.. Que algú els protegís és una cosa que segurament haurien agraït els tres sexagenaris desgraciats i penosos d’Els crits: fidels a la crida de l’amistat —per mantenir-la, només cal sentir-se identificats—, desconeixedors que voler ser sempre jove degrada, i com si perpetrar el mal els fos indiferent, molts anys després dels seus èxits televisius es reuneixen de nou per treure el cadàver d’una noia del pis d’un d’ells. Tenen la mala sort, però, que l’humor negre de Víctor Recort és implacable: no els estalvia el ridícul, la befa, la tristesa de l’absurd, també la gràcia de la mirada compassiva. Els lectors, en canvi, tenim la bona fortuna de conèixer un autor molt àgil en la seva manera de gestionar els instants, sabedor que escriure no és només imaginar els cims memorables d’un relat —sense pausa, a Els crits n’hi ha uns quants—, sinó aconseguir fer transitables les valls que tenen la funció aparentment humil d’unir els cims: és el paper de contracorrent que juguen dins la trama les diferents versions d’un article escrites pel narrador de la novel·la. Encara ens agrada més, però, que enmig de tant desvari argumental esclatin guspires poderoses de pensament.. “La diferència entre la pena i el drama és que la pena és una absència de joia a qui ningú ha donat forma, i el drama és una narració perfectament lligada en la qual en algun moment hi ha hagut amor i ara ja no n’hi ha”, llegim a Els crits. “Què fas, em pregunta n’Adrià. És la incertesa, li responc. El desconcert enfront del futur. La pèrdua de control”, explica la narradora de ‘Closca de tortuga’, un dels millors contes d’Un gat negre al jardí. A pesar de ser dos tipus d’escriptor molt diferents, una cosa relaciona Víctor Recort i Irene Zurrón: tots dos tenen coses a dir i saben com dir-les.. Seguir leyendo
Malgrat ser ben diferents, una cosa relaciona l’autor d’‘Els crits’ amb l’autora d’‘Un gat negre al jardí’: tots dos tenen coses a dir i saben com dir-les
D’una comicitat pertorbadora, perquè la sordidesa moral de les peripècies no afavoreix en cap moment l’esclat d’una riallada que es va covant a poc a poc però sense concretar-se mai, la novel·la Els crits, de Víctor Recort (Sant Boi de Llobregat, 1990), un dels dos llibres que ha obtingut ex aequo el premi Documenta 2024, és amarga i sulfúrica i tan trista com si contempléssim Sísif, fart d’esforços ardus i inútils, precipitar-se al buit: ens imaginem l’autor, a la seva habitació d’escriure, i el veiem capaç de fer vibrar els vidres de la finestra amb la força d’un crit tan gratuïtament esverat com els que inundaven sense misericòrdia Crónicas marcianas, la teleporqueria que deu inspirar el programa on a la seva joventut col·laboraven els tres protagonistes de la novel·la.
En canvi, si volguéssim imaginar el lloc on Irene Zurrón (Palma, 1990) pot haver escrit els vuit contes que integren Un gat negre al jardí —l’altra obra premiada—, hauríem de visualitzar el confort d’una habitació ben ordenada, sentiríem una música lleu a la vora del murmuri, però ens sorprendria que la claror natural provinent de l’exterior no acabés d’eliminar, aquí i allà, la insinuació d’una penombra tan incòmoda com una amenaça incomprensible pronunciada perquè sí per un desconegut: els contes d’Irene Zurrón són tranquil·lament inhòspits, semblants a algú que s’esforcés a mantenir a ratlla l’avaria del seu sistema nerviós, poblats per uns personatges en ple desconcert en descobrir-se habitants d’una realitat inintel·ligible.
Ja sigui a la botiga a primera línia de platja que apareix a ‘Rovell’, ja sigui al poble de l’interior entossudit a assemblar-se a Twin Peaks que trobem a ‘Aquell arbre’, ja sigui en el periple —des d’una ciutat portuguesa fins a la Barcelona postpandèmica— seguit per la protagonista de ‘Lá fora’, Irene Zurrón ens col·loca en una situació similar a la dels seus protagonistes, i anem topant amb els indicis d’alguna cosa que ens envolta mentre ens veiem incapaços de determinar de quina substància està feta, si ens pot ensenyar alguna lliçó pràctica, o quin propòsit oculta més enllà de la intenció d’incomodar-nos fent que ens interroguem sobre nosaltres mateixos. Ja sigui en una casa que conté tants ansiolítics com una farmàcia, en un pis on una fotografia de les cascades del Niàgara el presideix com una obsessió, o en un altre convertit maniàticament en un hivernacle, ens enfrontem a la virtut constant d’Irene Zurrón: els seus contes no tracten tant de la revelació d’un misteri sinó de com custodiar-lo; l’autora no desxifra l’enigma, sinó que l’encobreix i el prolonga a l’altra banda de la pàgina.
Que algú els protegís és una cosa que segurament haurien agraït els tres sexagenaris desgraciats i penosos d’Els crits: fidels a la crida de l’amistat —per mantenir-la, només cal sentir-se identificats—, desconeixedors que voler ser sempre jove degrada, i com si perpetrar el mal els fos indiferent, molts anys després dels seus èxits televisius es reuneixen de nou per treure el cadàver d’una noia del pis d’un d’ells. Tenen la mala sort, però, que l’humor negre de Víctor Recort és implacable: no els estalvia el ridícul, la befa, la tristesa de l’absurd, també la gràcia de la mirada compassiva. Els lectors, en canvi, tenim la bona fortuna de conèixer un autor molt àgil en la seva manera de gestionar els instants, sabedor que escriure no és només imaginar els cims memorables d’un relat —sense pausa, a Els crits n’hi ha uns quants—, sinó aconseguir fer transitables les valls que tenen la funció aparentment humil d’unir els cims: és el paper de contracorrent que juguen dins la trama les diferents versions d’un article escrites pel narrador de la novel·la. Encara ens agrada més, però, que enmig de tant desvari argumental esclatin guspires poderoses de pensament.
“La diferència entre la pena i el drama és que la pena és una absència de joia a qui ningú ha donat forma, i el drama és una narració perfectament lligada en la qual en algun moment hi ha hagut amor i ara ja no n’hi ha”, llegim a Els crits. “Què fas, em pregunta n’Adrià. És la incertesa, li responc. El desconcert enfront del futur. La pèrdua de control”, explica la narradora de ‘Closca de tortuga’, un dels millors contes d’Un gat negre al jardí. A pesar de ser dos tipus d’escriptor molt diferents, una cosa relaciona Víctor Recort i Irene Zurrón: tots dos tenen coses a dir i saben com dir-les.
Els crits
Víctor Recort
L’Altra Editorial
126 pàgines. 18 euros
Un gat negre al jardí
Irene Zurrón
L’Altra Editorial
122 pàgines. 18 euros
EL PAÍS