Aquest llibre el podríem envestir de diverses maneres (com demostrarem a les línies següents), però provaré a començar així: vet aquí una novel·la irritant. De fet, és tan irritant que fa venir ganes de resseguir amb deteniment la seva recepció, per descobrir de quines maneres diferents irrita cada perfil de lectores i lectors. I afegeixo: és, a més a més, llenegadís com la pell d’un peix que no es deixa atrapar mai del tot. Vull dir que la seva lectura deixa el ressenyista amb tantes ganes d’escriure com dubtes. Jo mateix, per exemple, no tinc clar si Teoria del joc és irritant d’una manera deliberada o no, ni si ho és per les raons correctes, aquelles que fan que la gent s’ompli la boca de grans frases sobre la importància de la literatura incòmoda que ens desafia i provoca i etcètera. A més, el seu autor, Arià Paco, és tan intel·ligent que gairebé fa innecessària la nostra intervenció, perquè ell mateix s’encarrega de posar en llavis d’alguns personatges els arguments que un desitja esgrimir en contra del seu protagonista, l’Ernest, un paio heterosexual i tanmateix molt concernit pel discurs feminista que, des d’algun punt de la vintena, s’esforça a estimar les dones i exercir el seu desig masculí de la manera més ètica, compromesa, moderna, progressista i programàticament impecable possible, amb resultats no sempre igual de reeixits. En fi, el cas és que sovint l’Ernest ens sembla un cursi, però abans que li puguem posar nom a aquesta sensació, ja s’ho ha dit ell mateix o li ha dit algun interlocutor. També s’insinua que és un llauna, un beneit i potser un hipòcrita o, si més no, un enredaire, i cada vegada la lectora o el lector se sent molt temptat de fer que sí amb el cap. I tanmateix…. Tanmateix, és indubtable que el llibre és atrevit. No és gens fàcil el que es proposa, que consisteix a construir una narració al voltant de les noves masculinitats i l’impacte del feminisme en els homes que voldrien estar a l’altura (per pocs que siguin) i mai ho aconsegueixen del tot. És difícil perquè el tema està poc explorat i perquè és un territori relliscós, però, sobretot, per un motiu que posa sobre la taula el mateix Paco: parlar d’això és poc sexi, i res es perdona menys avui en dia que aquesta renúncia. Oh, poques vegades s’escriu sense por a sortir lletjos, poc atractius, en fi, irritants. I vist així, poc a poc vaig decidint que sí, que les raons que porten l’Ernest a irritar-nos són les bones. I si no ho són, freqüentment ho semblen gràcies a algunes virtuts gens menors: els millors diàlegs de la temporada, un talent afiladíssim per a l’observació i una escriptura de gran precisió que, ja és hora de confessar-ho, em manté alerta i enganxadíssim. Feia temps que no llegia amb tant deteniment una novel·la, tan despert i amb tants subratllats, a pesar que a vegades em pregunti si realment tinc ganes de passar quasi tres-centes pàgines en companyia d’un individu que fa servir la paraula culpa més o menys cada deu línies. Deu ser que en el fons sí.. Uns bons diàlegs, un talent afiladíssim i una escriptura de gran precisió em mantenen alerta i enganxadíssim. I és que, ben mirat, la qüestió més universal que tracta Teoria del joc és la de la culpa, aquesta emoció llefiscosa i estèril, probablement narcisista (això també ho diu algú, al llibre!), però humana i significativa. La culpa del mascle, sens dubte, i en general la de qualsevol que voldria respondre a un ideal que mai conquereix. Culpa, culpa, culpa. És curiós com de ràpid descarta el protagonista la hipòtesi d’una reminiscència cristiana a la seva culpabilitat constant; jo no ho tinc tan clar, que no s’hi intueixi. Sigui com sigui, el pobre Ernest tot lo dia se sent culpable, però, pel camí, lliga molt i practica fórmules no gaire ben definides de poliamor o relacions obertes, i això em porta a pensar una cosa bàsica: tant de bo no sempre ens expliquessin el sexe els guapos. I ja que la novel·la convida i fins i tot obliga a posar el focus constantment en els aspectes sociològics o temàtics, aquí proposo alguns matisos: amb tantes amigues que té l’Ernest, ¿no n’hi ha cap de lesbiana, que és el col·lectiu menys abduït pel capitalisme del món i que li proporcionaria una perspectiva diferent? On són els biaixos de classe? I una conclusió: ara que l’horitzó té tota la forma d’una onada reaccionària, fa feredat comprovar els poquíssims canvis que ha estat capaç d’assolir i consolidar la masculinitat hetero en les darreres dècades, mentre el feminisme i el moviment queer capgiraven tantes coses. Si existeix una nova masculinitat, encara duu bolquers i fa una mica de cringe veure-la nua. En aquest sentit, Teoria del joc és un molt bon estudi de cas i un document d’època més que revelador.. És clar que el paràgraf anterior apunta a un possible problema, a un altre dubte: fins a quin punt la naturalesa quasi assagística de l’estil d’Arià Paco ofega la natura narrativa del llibre? No ho tinc clar. L’autor sap molt bé com concebre situacions concretes que sintetitzen de meravella els dilemes que vol plantejar. Altres vegades, en canvi, potser el traeix la necessitat d’anar fent check a tots els subtemes que té apuntats a la llibreta: xarxes socials, porno, gelosia, escriptura, etc. La conclusió, suposo, és que Teoria del joc és imperfecta. Això sí, hi ha imperfeccions mil vegades més suggestives que certes profilaxis.. Seguir leyendo
La qüestió més universal que tracta el guanyador del Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2025 és la culpa, aquesta emoció llefiscosa i estèril, però humana i significativa
Aquest llibre el podríem envestir de diverses maneres (com demostrarem a les línies següents), però provaré a començar així: vet aquí una novel·la irritant. De fet, és tan irritant que fa venir ganes de resseguir amb deteniment la seva recepció, per descobrir de quines maneres diferents irrita cada perfil de lectores i lectors. I afegeixo: és, a més a més, llenegadís com la pell d’un peix que no es deixa atrapar mai del tot. Vull dir que la seva lectura deixa el ressenyista amb tantes ganes d’escriure com dubtes. Jo mateix, per exemple, no tinc clar si Teoria del joc és irritant d’una manera deliberada o no, ni si ho és per les raons correctes, aquelles que fan que la gent s’ompli la boca de grans frases sobre la importància de la literatura incòmoda que ens desafia i provoca i etcètera. A més, el seu autor, Arià Paco, és tan intel·ligent que gairebé fa innecessària la nostra intervenció, perquè ell mateix s’encarrega de posar en llavis d’alguns personatges els arguments que un desitja esgrimir en contra del seu protagonista, l’Ernest, un paio heterosexual i tanmateix molt concernit pel discurs feminista que, des d’algun punt de la vintena, s’esforça a estimar les dones i exercir el seu desig masculí de la manera més ètica, compromesa, moderna, progressista i programàticament impecable possible, amb resultats no sempre igual de reeixits. En fi, el cas és que sovint l’Ernest ens sembla un cursi, però abans que li puguem posar nom a aquesta sensació, ja s’ho ha dit ell mateix o li ha dit algun interlocutor. També s’insinua que és un llauna, un beneit i potser un hipòcrita o, si més no, un enredaire, i cada vegada la lectora o el lector se sent molt temptat de fer que sí amb el cap. I tanmateix…
Tanmateix, és indubtable que el llibre és atrevit. No és gens fàcil el que es proposa, que consisteix a construir una narració al voltant de les noves masculinitats i l’impacte del feminisme en els homes que voldrien estar a l’altura (per pocs que siguin) i mai ho aconsegueixen del tot. És difícil perquè el tema està poc explorat i perquè és un territori relliscós, però, sobretot, per un motiu que posa sobre la taula el mateix Paco: parlar d’això és poc sexi, i res es perdona menys avui en dia que aquesta renúncia. Oh, poques vegades s’escriu sense por a sortir lletjos, poc atractius, en fi, irritants. I vist així, poc a poc vaig decidint que sí, que les raons que porten l’Ernest a irritar-nos són les bones. I si no ho són, freqüentment ho semblen gràcies a algunes virtuts gens menors: els millors diàlegs de la temporada, un talent afiladíssim per a l’observació i una escriptura de gran precisió que, ja és hora de confessar-ho, em manté alerta i enganxadíssim. Feia temps que no llegia amb tant deteniment una novel·la, tan despert i amb tants subratllats, a pesar que a vegades em pregunti si realment tinc ganes de passar quasi tres-centes pàgines en companyia d’un individu que fa servir la paraula culpa més o menys cada deu línies. Deu ser que en el fons sí.
Uns bons diàlegs, un talent afiladíssim i una escriptura de gran precisió em mantenen alerta i enganxadíssim
I és que, ben mirat, la qüestió més universal que tracta Teoria del joc és la de la culpa, aquesta emoció llefiscosa i estèril, probablement narcisista (això també ho diu algú, al llibre!), però humana i significativa. La culpa del mascle, sens dubte, i en general la de qualsevol que voldria respondre a un ideal que mai conquereix. Culpa, culpa, culpa. És curiós com de ràpid descarta el protagonista la hipòtesi d’una reminiscència cristiana a la seva culpabilitat constant; jo no ho tinc tan clar, que no s’hi intueixi. Sigui com sigui, el pobre Ernest tot lo dia se sent culpable, però, pel camí, lliga molt i practica fórmules no gaire ben definides de poliamor o relacions obertes, i això em porta a pensar una cosa bàsica: tant de bo no sempre ens expliquessin el sexe els guapos. I ja que la novel·la convida i fins i tot obliga a posar el focus constantment en els aspectes sociològics o temàtics, aquí proposo alguns matisos: amb tantes amigues que té l’Ernest, ¿no n’hi ha cap de lesbiana, que és el col·lectiu menys abduït pel capitalisme del món i que li proporcionaria una perspectiva diferent? On són els biaixos de classe? I una conclusió: ara que l’horitzó té tota la forma d’una onada reaccionària, fa feredat comprovar els poquíssims canvis que ha estat capaç d’assolir i consolidar la masculinitat hetero en les darreres dècades, mentre el feminisme i el moviment queer capgiraven tantes coses. Si existeix una nova masculinitat, encara duu bolquers i fa una mica de cringe veure-la nua. En aquest sentit, Teoria del joc és un molt bon estudi de cas i un document d’època més que revelador.
És clar que el paràgraf anterior apunta a un possible problema, a un altre dubte: fins a quin punt la naturalesa quasi assagística de l’estil d’Arià Paco ofega la natura narrativa del llibre? No ho tinc clar. L’autor sap molt bé com concebre situacions concretes que sintetitzen de meravella els dilemes que vol plantejar. Altres vegades, en canvi, potser el traeix la necessitat d’anar fent check a tots els subtemes que té apuntats a la llibreta: xarxes socials, porno, gelosia, escriptura, etc. La conclusió, suposo, és que Teoria del joc és imperfecta. Això sí, hi ha imperfeccions mil vegades més suggestives que certes profilaxis.
Arià Paco
Anagrama
280 pàgines. 18,90 euros
EL PAÍS