Els altres altres catalans: com la política ha utilitzat l’obra de Paco Candel?

L’olla de pressió catalana es va despertar fa poc amb una notícia esbombada pels mitjans oficialistes: per primera vegada a Catalunya, deia, la població nascuda a l’estranger supera el 25%. No és ben bé veritat. Això no vol ser un article històric ni demogràfic, però davant d’aquestes aproximacions esbiaixades a la realitat, potser val la pena fer aquest preàmbul. Catalunya, el passadís d’Europa, ha viscut com a mínim dos fenòmens que ho desmenteixen.. El primer. Durant els segles XVI i XVII, un país assolat per plagues i guerres va experimentar un creixement poblacional superior al 100% gràcies a una massiva onada migratòria occitana. Són els xarnegos originals. Ciutadans políticament francesos dels quals molts catalans provenim i que també van patir —com tots els col·lectius immigrants— xenofòbia. Cal dir, i això podria ser un tòpic però no ho és gaire, que la catalana ha estat una societat tolerant amb els que s’ha convingut a anomenar melindrosament “nouvinguts”. Per caràcter o més aviat per necessitat demogràfica, aquí s’ha obert la porta a tot déu. Una llei no escrita va naturalitzar la marabunta occitana acreditant una residència d’un any i un dia. Així de fàcil ho fem.. El segon. Durant el segle XX Catalunya va tornar a doblar, pel cap baix, la seva població amb el concurs substancial de la immigració. Aquest cop no provenia de França, sinó d’Espanya. Gent amb qui els catalans compartíem —i compartim, segons les últimes dades— la ciutadania política. L’equívoc de la notícia, naturalment, ve d’aquí. A Mallorca ho tenen claríssim i tothom que neix fora de l’illa és “foraster”. Però aquí tenim el cap tan colonitzat que ens sembla lleig dir-li “estranger” a qui no ha nascut a Catalunya, no fos cas que s’enfadés algú. No té, des del punt de vista sociocultural, cap sentit.. En tots dos casos, aquestes migracions tan semblants les vam rebre en absència de democràcia. En el cas de la més recent, però, es pot sospitar que hi havia intencions polítiques d’aprofitar-se’n. No s’ha acabat d’aclarir mai si des d’una part, la franquista, s’obeïa a un programa de repoblació orquestrat. Com que no n’hi ha cap prova, ho circumscriurem a la fantasia d’aquests que ronden les xarxes socials amb gorros de paper de plata, que això els dona la vida. És més clar, perquè hi ha documentació extensa, que a la banda opositora que es va articular al voltant del catalanisme hi havia una preocupació substancial. Per a ells, educats en la Catalunya republicana gairebé uninacional i monolingüe, això els destarotava: no tenien precedents ni eines per comprendre i, sobretot, controlar políticament un canvi en l’estructura de població tan bèstia, que modificava el que els pedants en diuen el demos i condicionava tot el sistema polític i els quadres dirigents que s’estaven preparant a consciència per quan se n’anés l’oncle Paco.. I arribem a l’altre Paco, el Candel. L’any 1962, just després de les riuades del Vallès i la commoció que van causar, Josep Benet va escriure un article a Serra d’Or. Es diu —bé, de fet ho assenyala Jordi Amat, que s’ho ha estu­diat i va fer de curador de l’edició d’Els altres catalans sense censures— que és el primer cop que el concepte es fa servir en el sentit polític que ha fet tanta fortuna. Benet hi diu que la migració d’ètnia “espanyola” (per entendre’ns) eren la majoria dels damnificats dels aiguats i eren “aquests ‘altres catalans’ dels quals ens parlava un dia Francesc Candel. Heus ací, també, un altre tema de reflexió que no podem defugir: com són acollits, a casa nostra, aquests immigrats que per llur treball es converteixen en catalans”. Això ens sona molt racional, perquè el pujolisme ens ho ha bombardejat durant més de cinquanta anys, però analitzat en deteniment no té res de natural: ens ve a dir que la identitat catalana s’ha de despullar dels components ètnics i s’ha de reduir a una mera qüestió laboral. No té ni cap ni peus, llevat que gestionis un estat amb atribucions per donar i treure nacionalitats, que no era —ni ha estat mai— el cas. Malgrat tot, la idea, bogíssima, va funcionar com a base del programa de criptointegració des de la clandestinitat política.. L’article de Benet apareix dos anys abans de la publicació d’Els altres catalans i omet que ell mateix havia encarregat a Candel que escrivís el llibre. No sabrem mai del cert qui va formular el concepte. Segurament va ser el mateix Candel, que ja parla de “los otros catalanes” el 1958, però la construcció política associada és un invent purament benetià, consensuada amb efluvis montserratins entre el PSUC i la Convergència Democràtica primigènia. De fet, és Jordi Pujol, obsessionat amb les distorsions que la immigració tenia sobre el disseny de la seva Catalunya de l’esdevenidor, qui compra sense esmenes tot el programa com a base del seu èxit polític futur. També a Serra d’Or, i amb motiu de la publicació del llibre pel Sant Jordi del 1964, Pujol escriu: “El nostre problema central, en tant que país, no és pas la llengua ni la qüestió social ni el progrés econòmic ni cap problema polític [recordem que això ho afirma al bell mig d’una dictadura sagnant]: el nostre problema central és la immigració i, per tant, la integració”. És un diagnòstic tan reduccionista i, en certs aspectes, tan delirant, que avui el podria signar perfectament Síl­via Orriols. I aquí deixeu-me col·locar una falca opinativa de tertulià: el problema central de Catalunya és un altre i el sabem tots.. La imposició de la doctrina d’“els altres catalans” va bandejar les esmenes diguem-ne més “nacionalistes”, que s’esveraven davant d’una definició de la identitat catalana fonamentada en el “és català qui viu i treballa a Catalunya”, però també va silenciar les veus de l’antinacionalisme (català). Al número 37 de la revista barcelonina Promos hi podem trobar una crítica d’Antoni Pérez González que és una veritable andanada lerrouxista contra el llibre de Candel. Diu, entre altres delicadeses, que “ha provocado un curioso y significativo impacto de alborozo en los profesionales de la ‘catalanidad’ idealista, romántica, bienestante y aseada. Intelectuales de buen seny conformista, mesócratas y hasta algún plutócrata han querido ver en Els altres catalans un rico filón para alimentar sus ambiguas esperanzas y poder echar al vuelo su ‘conciencia’ catalana”, i afegeix: “el impaciente ‘integracionismo’ con relación a la masa inmigrante llega a repugnarnos como algo emfermizo: más que aspirar a que los inmigrantes se integren, parece que lo que se pretende es integrarlos”. El més curiós és que aquestes idees que sorgeixen com a reacció a la presumpta traïció de Candel han perviscut amb força, com a base ideològica del partit Ciutadans i adlàters, així com en una sonsònia permanent del moviment xarneguista català. Potser amb més presència i tot que les tesis programàtiques sorgides d’Els altres catalans, que van mantenir l’hegemonia mentre va durar el pujolisme però que després s’han anat esvaint i ara sonen una mica tronades.. Però la història l’escriuen els vencedors, diuen. El gran mèrit del concepte triomfador “els altres catalans” és que aconseguia entaforar un demos dins d’un altre demos i permetia fer truites sense trencar els ous, allò que ens agrada tant. És, ben mirat, un primer processisme molt sòlid i competent. El mateix Candel, als seus diaris, se sorprenia de l’èxit del llibre i, quan Benet i Pujol el porten a fer gires i excursions, hom té la sensació que comença a fer un seguit de descobertes al·lucinades sobre el país. Hem de tenir en compte que Candel era un novel·lista cru, dur, amb tendència al sarcasme. Va ser massacrat per la censura, perquè el règim no podia consentir els seus retrats d’una societat que vorejava el tercermundisme. Les seves aproximacions literàries als descastats, a la misèria i a la immigració es basaven, com podem veure per exemple a Donde la ciudad cambia su nombre, en una observació distant que avui no seria titllada pas d’empàtica. Defugia, almenys literària­ment, la caritat i la condescendència. Era un bon narrador, però és altament improbable que en el disseny de la seva carrera d’escriptor s’hagués pogut arribar a imaginar que passaria a la posteritat per haver firmat un programa polític que, al cap i a la fi, és un assaig menor dins de la seva producció. Amb els anys s’hi va anar acostumant i s’ha de dir, com a elogi definitiu, que va intentar resistir-se al paper de mascota que li havia reservat Jordi Pujol.. Seguir leyendo

No se sap qui va formular primer el concepte, però la idea associada a ‘els altres catalans’ de Francesc Candel, del qual se’n commemora el naixement, és un invent de Josep Benet, consensuada amb el PSUC i la Convergència Democràtica primigènia

L’olla de pressió catalana es va despertar fa poc amb una notícia esbombada pels mitjans oficialistes: per primera vegada a Catalunya, deia, la població nascuda a l’estranger supera el 25%. No és ben bé veritat. Això no vol ser un article històric ni demogràfic, però davant d’aquestes aproximacions esbiaixades a la realitat, potser val la pena fer aquest preàmbul. Catalunya, el passadís d’Europa, ha viscut com a mínim dos fenòmens que ho desmenteixen.. El primer. Durant els segles XVI i XVII, un país assolat per plagues i guerres va experimentar un creixement poblacional superior al 100% gràcies a una massiva onada migratòria occitana. Són els xarnegos originals. Ciutadans políticament francesos dels quals molts catalans provenim i que també van patir —com tots els col·lectius immigrants— xenofòbia. Cal dir, i això podria ser un tòpic però no ho és gaire, que la catalana ha estat una societat tolerant amb els que s’ha convingut a anomenar melindrosament “nouvinguts”. Per caràcter o més aviat per necessitat demogràfica, aquí s’ha obert la porta a tot déu. Una llei no escrita va naturalitzar la marabunta occitana acreditant una residència d’un any i un dia. Així de fàcil ho fem.. El segon. Durant el segle XX Catalunya va tornar a doblar, pel cap baix, la seva població amb el concurs substancial de la immigració. Aquest cop no provenia de França, sinó d’Espanya. Gent amb qui els catalans compartíem —i compartim, segons les últimes dades— la ciutadania política. L’equívoc de la notícia, naturalment, ve d’aquí. A Mallorca ho tenen claríssim i tothom que neix fora de l’illa és “foraster”. Però aquí tenim el cap tan colonitzat que ens sembla lleig dir-li “estranger” a qui no ha nascut a Catalunya, no fos cas que s’enfadés algú. No té, des del punt de vista sociocultural, cap sentit.. En tots dos casos, aquestes migracions tan semblants les vam rebre en absència de democràcia. En el cas de la més recent, però, es pot sospitar que hi havia intencions polítiques d’aprofitar-se’n. No s’ha acabat d’aclarir mai si des d’una part, la franquista, s’obeïa a un programa de repoblació orquestrat. Com que no n’hi ha cap prova, ho circumscriurem a la fantasia d’aquests que ronden les xarxes socials amb gorros de paper de plata, que això els dona la vida. És més clar, perquè hi ha documentació extensa, que a la banda opositora que es va articular al voltant del catalanisme hi havia una preocupació substancial. Per a ells, educats en la Catalunya republicana gairebé uninacional i monolingüe, això els destarotava: no tenien precedents ni eines per comprendre i, sobretot, controlar políticament un canvi en l’estructura de població tan bèstia, que modificava el que els pedants en diuen el demos i condicionava tot el sistema polític i els quadres dirigents que s’estaven preparant a consciència per quan se n’anés l’oncle Paco.. I arribem a l’altre Paco, el Candel. L’any 1962, just després de les riuades del Vallès i la commoció que van causar, Josep Benet va escriure un article a Serra d’Or. Es diu —bé, de fet ho assenyala Jordi Amat, que s’ho ha estu­diat i va fer de curador de l’edició d’Els altres catalans sense censures— que és el primer cop que el concepte es fa servir en el sentit polític que ha fet tanta fortuna. Benet hi diu que la migració d’ètnia “espanyola” (per entendre’ns) eren la majoria dels damnificats dels aiguats i eren “aquests ‘altres catalans’ dels quals ens parlava un dia Francesc Candel. Heus ací, també, un altre tema de reflexió que no podem defugir: com són acollits, a casa nostra, aquests immigrats que per llur treball es converteixen en catalans”. Això ens sona molt racional, perquè el pujolisme ens ho ha bombardejat durant més de cinquanta anys, però analitzat en deteniment no té res de natural: ens ve a dir que la identitat catalana s’ha de despullar dels components ètnics i s’ha de reduir a una mera qüestió laboral. No té ni cap ni peus, llevat que gestionis un estat amb atribucions per donar i treure nacionalitats, que no era —ni ha estat mai— el cas. Malgrat tot, la idea, bogíssima, va funcionar com a base del programa de criptointegració des de la clandestinitat política.. Paco Candel després de rebre la Medalla d’Or de Catalunya de la mà de Jordi Pujol, al Palau de la Generalitat (2003)JOAN GUERRERO. L’article de Benet apareix dos anys abans de la publicació d’Els altres catalans i omet que ell mateix havia encarregat a Candel que escrivís el llibre. No sabrem mai del cert qui va formular el concepte. Segurament va ser el mateix Candel, que ja parla de “los otros catalanes” el 1958, però la construcció política associada és un invent purament benetià, consensuada amb efluvis montserratins entre el PSUC i la Convergència Democràtica primigènia. De fet, és Jordi Pujol, obsessionat amb les distorsions que la immigració tenia sobre el disseny de la seva Catalunya de l’esdevenidor, qui compra sense esmenes tot el programa com a base del seu èxit polític futur. També a Serra d’Or, i amb motiu de la publicació del llibre pel Sant Jordi del 1964, Pujol escriu: “El nostre problema central, en tant que país, no és pas la llengua ni la qüestió social ni el progrés econòmic ni cap problema polític [recordem que això ho afirma al bell mig d’una dictadura sagnant]: el nostre problema central és la immigració i, per tant, la integració”. És un diagnòstic tan reduccionista i, en certs aspectes, tan delirant, que avui el podria signar perfectament Síl­via Orriols. I aquí deixeu-me col·locar una falca opinativa de tertulià: el problema central de Catalunya és un altre i el sabem tots.. La imposició de la doctrina d’“els altres catalans” va bandejar les esmenes diguem-ne més “nacionalistes”, que s’esveraven davant d’una definició de la identitat catalana fonamentada en el “és català qui viu i treballa a Catalunya”, però també va silenciar les veus de l’antinacionalisme (català). Al número 37 de la revista barcelonina Promos hi podem trobar una crítica d’Antoni Pérez González que és una veritable andanada lerrouxista contra el llibre de Candel. Diu, entre altres delicadeses, que “ha provocado un curioso y significativo impacto de alborozo en los profesionales de la ‘catalanidad’ idealista, romántica, bienestante y aseada. Intelectuales de buen seny conformista, mesócratas y hasta algún plutócrata han querido ver en Els altres catalans un rico filón para alimentar sus ambiguas esperanzas y poder echar al vuelo su ‘conciencia’ catalana”, i afegeix: “el impaciente ‘integracionismo’ con relación a la masa inmigrante llega a repugnarnos como algo emfermizo: más que aspirar a que los inmigrantes se integren, parece que lo que se pretende es integrarlos”. El més curiós és que aquestes idees que sorgeixen com a reacció a la presumpta traïció de Candel han perviscut amb força, com a base ideològica del partit Ciutadans i adlàters, així com en una sonsònia permanent del moviment xarneguista català. Potser amb més presència i tot que les tesis programàtiques sorgides d’Els altres catalans, que van mantenir l’hegemonia mentre va durar el pujolisme però que després s’han anat esvaint i ara sonen una mica tronades.. Diaris inèdits de Francesc CandelJoan Sánchez. Però la història l’escriuen els vencedors, diuen. El gran mèrit del concepte triomfador “els altres catalans” és que aconseguia entaforar un demos dins d’un altre demos i permetia fer truites sense trencar els ous, allò que ens agrada tant. És, ben mirat, un primer processisme molt sòlid i competent. El mateix Candel, als seus diaris, se sorprenia de l’èxit del llibre i, quan Benet i Pujol el porten a fer gires i excursions, hom té la sensació que comença a fer un seguit de descobertes al·lucinades sobre el país. Hem de tenir en compte que Candel era un novel·lista cru, dur, amb tendència al sarcasme. Va ser massacrat per la censura, perquè el règim no podia consentir els seus retrats d’una societat que vorejava el tercermundisme. Les seves aproximacions literàries als descastats, a la misèria i a la immigració es basaven, com podem veure per exemple a Donde la ciudad cambia su nombre, en una observació distant que avui no seria titllada pas d’empàtica. Defugia, almenys literària­ment, la caritat i la condescendència. Era un bon narrador, però és altament improbable que en el disseny de la seva carrera d’escriptor s’hagués pogut arribar a imaginar que passaria a la posteritat per haver firmat un programa polític que, al cap i a la fi, és un assaig menor dins de la seva producció. Amb els anys s’hi va anar acostumant i s’ha de dir, com a elogi definitiu, que va intentar resistir-se al paper de mascota que li havia reservat Jordi Pujol.. Francesc Candel. Edicions 62 / La butxaca. 416 pàgines. 21,90 euros