El teatre, per a la gent que s’hi dedica, té alguna cosa d’absorbent, de totalitària, que travessa la seva vida de cap a cap, que li dona sentit. La seva feina, la seva passió, surt a totes les converses. Per això és estrany que se n’escrigui tan poc, de tot això. Perquè, al cap i a la fi, el teatre és un art efímer, que es materialitza cada dia per a 50, 150, 600 persones que assisteixen a un muntatge i després només sobreviu en el record de cadascú, cadascú a la seva manera. Per això és tan interessant i important el volum que ha publicat Jordi Prat i Coll amb el títol de Pinçaments d’un home de teatre. Perquè hi ha teatre, sí, la seva experiència com a director i autor al llarg de dues dècades llargues, però també hi ha la vida, la seva, marcada per un camí que va de la joia a la depressió.. Encara que només sigui de manera parcial, a través d’aquest llibre ens podrem fer una idea de com és i com pensa Prat i Coll, director atrevit, autor extraordinari, tan tímid en el tracte com agosarat en les formes. Per als espectadors serà tot un descobriment, per als seus companys, una constatació. Per a la resta del món, un volum de quasimemòries professionals que demostra fins a quin punt es relacionen l’art i la vida. Ell és el nen que es va saber sol abans de temps i el que diu que “viure és l’art de trobar la pròpia forma a cada instant”. Qui parla amb solvència d’Ismael Smith, de Lluïsa Vidal, de Pere Torné Esquius, de La càrrega de Ramon Casas. De Guimerà i de Sagarra. Dels autors catalans contemporanis. I qui, de cop, deixa anar: “Perquè un artista humanament mai no és ni ha de ser exemple de res en la vida personal”.. El lector corrent trobarà en aquests pinçaments un exercici d’honestedat artística que no sé si tots els artistes estan disposats a fer, més enllà de les glòries i misèries de l’autoficció. Neures, flaqueses, referents… El lector teatral també hi localitzarà l’esperit d’un temps i unes ganes terribles de ser estimat, mal que pateix molta gent del sector. Hi ha, enmig de tot, un mètode propi, el bandarra i alhora entenimentat Mètode Prati, un centenar de consells i observacions ràpides per a tots els que vulguin emmirallar-se en algú que ha escrit obres com Fàtima o M’hauríeu de pagar i que ha dirigit perles com Els jocs florals de Canprosa, L’aranya o Lluny. Sap que Brecht feia ben poc cas del que escrivia en els seus textos teòrics.. “He entrat en el laberint de l’escriptura, crepitós, ara no sé com se’n surt”, afirma a les acaballes del llibre. I és que Prat i Coll va néixer director mentre anava fent-se autor, cosa que el volum del seu Teatre reunit publicat per Arola el 2022 bé ho certifica: onze obres manufacturades des de 1999. Poc si el comparem amb els seus contemporanis. Pinçaments d’un home de teatre té un apèndix en forma d’obra, Una veu, “una aproximació molt personal” als diaris de Frida Kahlo que seria la dotzena peça del seu currículum i que també s’inclou al volum col·lectiu Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breu, un llibre que aplega textos curts de 25 dramaturgs d’avui, de Lara Díaz Quintanilla a Lluïsa Cunillé.. El llibre demostra el múscul de la dramatúrgia catalana contemporània i els diferents camins que ha seguit, lluny de ser un conglomerat d’autors, ni amb els mateixos interessos ni tan sols una estètica semblant. Aquí hi ha peces circumstancials, que materialitzen un encàrrec i coses més interessants, que demostren fins a quin punt l’escriptura teatral és alguna cosa més que paraules per pujar a un escenari. Hi ha proves experimentals força interessants, com la mateixa de Prat i Coll o la de Queralt Riera, Poliedre redux. Hi ha peces políticament agosarades, com Catalans welcome, de Jordi Casanovas. I d’altres que ho són socialment, com Tutorial d’ukelele, de Mercè Sarrias. N’hi ha que han acabat convertint-se en obres més llargues, com Mary, de Lara Díez Quintanilla, o Telegrama, de Josep Maria Miró. També hi ha obres extraordinàries marca de la casa, com El parc, de Lluïsa Cunillé.. Hi ha molts conflictes i moltes mares, com si els dramaturgs haguessin llegit el pinçament de Prat i Coll en què reivindica les “mares catalanes” i la seva complexitat, davant dels estereotips de la mare italiana o la nòrdica. Tanmateix, si una cosa queda clara a Entreacte(s) és que parlar de la bona salut del teatre català ja no és una cosa xovinista i res més. Passin i vegin. Llegeixin, sobretot, i podran afirmar que, avui dia, si hi ha un lloc on s’experimenta de debò quan parlem de literatura és des del teatre.. Seguir leyendo
A ‘Pinçaments d’un home de teatre’, Jordi Prat i Coll explica la seva experiència com a director i autor al llarg de dues dècades llargues; el volum ‘Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breu’, aplega textos curts de 25 dramaturgs d’avui
El teatre, per a la gent que s’hi dedica, té alguna cosa d’absorbent, de totalitària, que travessa la seva vida de cap a cap, que li dona sentit. La seva feina, la seva passió, surt a totes les converses. Per això és estrany que se n’escrigui tan poc, de tot això. Perquè, al cap i a la fi, el teatre és un art efímer, que es materialitza cada dia per a 50, 150, 600 persones que assisteixen a un muntatge i després només sobreviu en el record de cadascú, cadascú a la seva manera. Per això és tan interessant i important el volum que ha publicat Jordi Prat i Coll amb el títol de Pinçaments d’un home de teatre. Perquè hi ha teatre, sí, la seva experiència com a director i autor al llarg de dues dècades llargues, però també hi ha la vida, la seva, marcada per un camí que va de la joia a la depressió.. Más información. ‘Weltschmerz (títol provisional)’: Partida de petanca existencial. Encara que només sigui de manera parcial, a través d’aquest llibre ens podrem fer una idea de com és i com pensa Prat i Coll, director atrevit, autor extraordinari, tan tímid en el tracte com agosarat en les formes. Per als espectadors serà tot un descobriment, per als seus companys, una constatació. Per a la resta del món, un volum de quasimemòries professionals que demostra fins a quin punt es relacionen l’art i la vida. Ell és el nen que es va saber sol abans de temps i el que diu que “viure és l’art de trobar la pròpia forma a cada instant”. Qui parla amb solvència d’Ismael Smith, de Lluïsa Vidal, de Pere Torné Esquius, de La càrrega de Ramon Casas. De Guimerà i de Sagarra. Dels autors catalans contemporanis. I qui, de cop, deixa anar: “Perquè un artista humanament mai no és ni ha de ser exemple de res en la vida personal”.. El lector corrent trobarà en aquests pinçaments un exercici d’honestedat artística que no sé si tots els artistes estan disposats a fer, més enllà de les glòries i misèries de l’autoficció. Neures, flaqueses, referents… El lector teatral també hi localitzarà l’esperit d’un temps i unes ganes terribles de ser estimat, mal que pateix molta gent del sector. Hi ha, enmig de tot, un mètode propi, el bandarra i alhora entenimentat Mètode Prati, un centenar de consells i observacions ràpides per a tots els que vulguin emmirallar-se en algú que ha escrit obres com Fàtima o M’hauríeu de pagar i que ha dirigit perles com Els jocs florals de Canprosa, L’aranya o Lluny. Sap que Brecht feia ben poc cas del que escrivia en els seus textos teòrics.. “He entrat en el laberint de l’escriptura, crepitós, ara no sé com se’n surt”, afirma a les acaballes del llibre. I és que Prat i Coll va néixer director mentre anava fent-se autor, cosa que el volum del seu Teatre reunit publicat per Arola el 2022 bé ho certifica: onze obres manufacturades des de 1999. Poc si el comparem amb els seus contemporanis. Pinçaments d’un home de teatre té un apèndix en forma d’obra, Una veu, “una aproximació molt personal” als diaris de Frida Kahlo que seria la dotzena peça del seu currículum i que també s’inclou al volum col·lectiu Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breu, un llibre que aplega textos curts de 25 dramaturgs d’avui, de Lara Díaz Quintanilla a Lluïsa Cunillé.. El llibre demostra el múscul de la dramatúrgia catalana contemporània i els diferents camins que ha seguit, lluny de ser un conglomerat d’autors, ni amb els mateixos interessos ni tan sols una estètica semblant. Aquí hi ha peces circumstancials, que materialitzen un encàrrec i coses més interessants, que demostren fins a quin punt l’escriptura teatral és alguna cosa més que paraules per pujar a un escenari. Hi ha proves experimentals força interessants, com la mateixa de Prat i Coll o la de Queralt Riera, Poliedre redux. Hi ha peces políticament agosarades, com Catalans welcome, de Jordi Casanovas. I d’altres que ho són socialment, com Tutorial d’ukelele, de Mercè Sarrias. N’hi ha que han acabat convertint-se en obres més llargues, com Mary, de Lara Díez Quintanilla, o Telegrama, de Josep Maria Miró. També hi ha obres extraordinàries marca de la casa, com El parc, de Lluïsa Cunillé.. Hi ha molts conflictes i moltes mares, com si els dramaturgs haguessin llegit el pinçament de Prat i Coll en què reivindica les “mares catalanes” i la seva complexitat, davant dels estereotips de la mare italiana o la nòrdica. Tanmateix, si una cosa queda clara a Entreacte(s) és que parlar de la bona salut del teatre català ja no és una cosa xovinista i res més. Passin i vegin. Llegeixin, sobretot, i podran afirmar que, avui dia, si hi ha un lloc on s’experimenta de debò quan parlem de literatura és des del teatre.. Pinçaments d’un home de teatre. Jordi Prat i Coll. Arola. 175 pàgines. 18 euros. Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breu. Diversos autors. Comanegra. 272 pàg. 23,5 euros