“Mestressa del pensament,/ divina Malenconia!”, cantava Clementina Arderiu, que va viure de 1889 a 1976; la seva família eren joiers i tenien botiga al carrer Avinyó, però ella no volia ser botiguera, tenia ànima d’artista: el jove poeta Carles Riba (1893-1959) la va estar festejant i s’hi va acabar casant, el 1916. Feia pocs anys que havia començat a publicar, ella, en revistes i en alguna antologia. El mateix 1916 treu el primer llibre, Cançons i elegies. Ja el 1917 l’elogia Josep Carner. Clementina Arderiu, com el seu home i com més de quatre autors del seu temps, és catòlica, creient i practicant: aquesta ideologia o idea o, com diu ella, aquesta fe, en principi, tal com la presenta, no em repugna: durant la guerra espanyola fa una pregària (“Prec en la guerra”) que podríem subscriure: “Perdó/ de les victòries,/ de les desfetes,/ de les batalles/ perdó,/ Senyor!// No m’esgarrifa/ la Mort a penes:/ viure m’espanta./ Perdó,/ Senyor.// El món que féreu/ no us acontenta,/ i ara el voldríeu/ millor,/ Senyor?”… Potser només al darrer llibre, L’esperança, encara, de quan ja té 80 anys, hi recupera uns quants poemets que es poden considerar beats.. Clementina Arderiu era padrina del poeta Pau Riba, que vol dir que el va acompanyar quan el batejaven, i després, quan el seu net tenia set o vuit anys i li van fer fer la primera comunió, li va dedicar o oferir un poema, “Ofrena”, en què el veu com un tany, com un brot, del “tronc que ens lliga”, que pot ser la família en sentit ampli o, més específicament, pot ser el tronc de poesia que ve de l’avi Carles i que ve de l’àvia Clementina i que continuarà amb el poeta cantador Pau: ella que l’havia batejat, ara quan fa la comunió diu: “Senyor, us el torno a oferir,/ l’hem polit com una estrella./ Que del ciri del bateig/ en la llum petita i fina/ ja el veia com ara el veig,/ Senyor, que li soc padrina:/ com un flam del nostre enyor/ i un tany en el tronc que ens lliga:/ torneu-nos-el tot Amor,/ fet tot ell Amor i Espiga”. Ara ja sabem que el vaticini s’ha complert, i més si veiem aquesta Espiga plena de gra, d’aliment, per a tots nosaltres. A la seva manera Pau Riba hi va respondre, amorosament, al musicar i cantar cinc poemes clementínics, a la cara A del disc De Riba a Riba (a la cara B hi ha poemes de l’avi Carles), acompanyat pel conjunt del Taller de Músics dirigit per Xavier Maristany i amb Quico Samsó a la bateria. Una de les que m’agraden més, del disc, és la “Cançó del dia inútil”: la música de blues amb què la canta Pau Riba quadra perfectament amb la inutilitat del dia inútil: “Aquest dia que fina, que fina/ lentament, com la llàntia en el vas,/ no em portà l’alegria divina,/ ni de mi no feu mica de cas”. A la segona estrofa, amb un bell joc de consonants, Clementina Arderiu s’atreveix a pintar-lo així: “Em deixà dins la cambra pregona/ com un fòtil inútil i vell,/ entre els mobles que em fan la rodona/ i les mosques que em busquen la pell”.. Un dels poemes d’Arderiu cantats per Pau Riba és la “Cançó del risc” (que forma part d’una secció que es diu “Sentiment d’exili”): “Si visc no visc./ L’amor del risc,/ com m’abellia!”, on aquest “si visc no visc” d’entrada no s’ha d’entendre com la cosa mística del “com que visc, doncs per tant no visc” —allò de “muero porque no muero”—, sinó en el sentit català del “si cau no cau”, d’estar a punt de viure i de no viure, que és una construcció, o situació, que agrada molt a Clementina Arderiu: als seus versos hi trobem, ara amb coma i ara sense: “si goses, si no goses”, “si vindrà, si no vindrà”, “ara plores, ara rius”, “si et mengés, si no et mengés”, “si calia no calia”, “si goses si no goses”… A la “Cançó del risc” l’expressió hi surt cinc vegades sense coma i una amb coma, com si els primers cinc cops visqués en aquest risc de viure o no, i en l’altre ja pensés que aquest viure efectivament no és viure.. Al poema “De la llibertat” el títol va sense interrogants, com es veu a la Revista de Catalunya número 95 (París, 1940): ella es veu, d’adolescent, corrent, i aquesta visió “de llibertat és una estampa/ gravada al fons del cor”, i és preciosa.. Al diccionari en deu volums de Joan Coromines, entre els derivats de tremolar hi ha l’adjectiu tremoladís, i per iŀlustrar-lo cita un tros d’un poema de Clementina Arderiu, “l’heroica i magistral companya del mestre Carles Riba”, quan de fet és un adjectiu que fan servir molts autors, començant pel mateix Carles Riba a l’Odissea, i també Sagarra, Bartra, Liost, etcètera. Però Coromines prefereix citar Arderiu; primer, perquè el poema es diu “Exili” i tracta d’això, i entre altres coses hi representa l’enyorament amb la imatge d’una palmera barcelonina i casolana: “Tremoladisses/ clapes de sol/ per tot el volt/ de la palmera/ (…) Gronxa, palmera,/ l’aire subtil!”; i, segonament, perquè m’imagino que Coromines la coneixia, i sabia del caràcter heroic de la dona que s’exilià a França amb un adult i tres adolescents (dos fills i una filla) i volia deixar-ne el testimoni i un elogi. Glicina, pi, figuera, palmera, violers de casa seva: ella mateixa es reivindica barcelonina, des de l’exili, i situa el record explícitament a Sarrià, on vivien abans de fugir a França. En casar-se, primer van llogar una caseta amunt amunt del turó del Putget (i no Putxet, com ho escriuen bàrbarament els del nomenclàtor barceloní); després van passar a una casa de Sarrià i, passats els anys de l’exili, van venir a un pis de l’avinguda República Argentina, davant del pont de Vallcarca.. Clementina Arderiu és una dona forta que no té por, tampoc, de mostrar els moments de feblesa (“Però veig en l’ombra negra/ com em fallava el desig:/ mea culpa que voldria/ ostentar damunt del pit./ Ja no em diran dona forta/ —jo mateixa no m’ho dic”). Però d’entrada, al primer llibre, al poema “Prefigurant” (que com tants dels seus té un aire de cançó), ja s’havia definit així: “Ja no soc la donzella poruga/ que cerca l’espluga/ per fer-s’hi un caliu;/ soc la dona que es sent tota forta/ al pas de la porta/ i guaita i somriu”.. Seguir leyendo
La poeta va néixer en una família de joiers i tenien botiga al carrer Avinyó, però ella no volia ser botiguera, tenia ànima d’artista
“Mestressa del pensament,/ divina Malenconia!”, cantava Clementina Arderiu, que va viure de 1889 a 1976; la seva família eren joiers i tenien botiga al carrer Avinyó, però ella no volia ser botiguera, tenia ànima d’artista: el jove poeta Carles Riba (1893-1959) la va estar festejant i s’hi va acabar casant, el 1916. Feia pocs anys que havia començat a publicar, ella, en revistes i en alguna antologia. El mateix 1916 treu el primer llibre, Cançons i elegies. Ja el 1917 l’elogia Josep Carner. Clementina Arderiu, com el seu home i com més de quatre autors del seu temps, és catòlica, creient i practicant: aquesta ideologia o idea o, com diu ella, aquesta fe, en principi, tal com la presenta, no em repugna: durant la guerra espanyola fa una pregària (“Prec en la guerra”) que podríem subscriure: “Perdó/ de les victòries,/ de les desfetes,/ de les batalles/ perdó,/ Senyor!// No m’esgarrifa/ la Mort a penes:/ viure m’espanta./ Perdó,/ Senyor.// El món que féreu/ no us acontenta,/ i ara el voldríeu/ millor,/ Senyor?”… Potser només al darrer llibre, L’esperança, encara, de quan ja té 80 anys, hi recupera uns quants poemets que es poden considerar beats.. Más información. A qui diu no fan dir-li oc: El consentiment sexual o amorós al segle XV. Clementina Arderiu era padrina del poeta Pau Riba, que vol dir que el va acompanyar quan el batejaven, i després, quan el seu net tenia set o vuit anys i li van fer fer la primera comunió, li va dedicar o oferir un poema, “Ofrena”, en què el veu com un tany, com un brot, del “tronc que ens lliga”, que pot ser la família en sentit ampli o, més específicament, pot ser el tronc de poesia que ve de l’avi Carles i que ve de l’àvia Clementina i que continuarà amb el poeta cantador Pau: ella que l’havia batejat, ara quan fa la comunió diu: “Senyor, us el torno a oferir,/ l’hem polit com una estrella./ Que del ciri del bateig/ en la llum petita i fina/ ja el veia com ara el veig,/ Senyor, que li soc padrina:/ com un flam del nostre enyor/ i un tany en el tronc que ens lliga:/ torneu-nos-el tot Amor,/ fet tot ell Amor i Espiga”. Ara ja sabem que el vaticini s’ha complert, i més si veiem aquesta Espiga plena de gra, d’aliment, per a tots nosaltres. A la seva manera Pau Riba hi va respondre, amorosament, al musicar i cantar cinc poemes clementínics, a la cara A del disc De Riba a Riba (a la cara B hi ha poemes de l’avi Carles), acompanyat pel conjunt del Taller de Músics dirigit per Xavier Maristany i amb Quico Samsó a la bateria. Una de les que m’agraden més, del disc, és la “Cançó del dia inútil”: la música de blues amb què la canta Pau Riba quadra perfectament amb la inutilitat del dia inútil: “Aquest dia que fina, que fina/ lentament, com la llàntia en el vas,/ no em portà l’alegria divina,/ ni de mi no feu mica de cas”. A la segona estrofa, amb un bell joc de consonants, Clementina Arderiu s’atreveix a pintar-lo així: “Em deixà dins la cambra pregona/ com un fòtil inútil i vell,/ entre els mobles que em fan la rodona/ i les mosques que em busquen la pell”.. Un dels poemes d’Arderiu cantats per Pau Riba és la “Cançó del risc” (que forma part d’una secció que es diu “Sentiment d’exili”): “Si visc no visc./ L’amor del risc,/ com m’abellia!”, on aquest “si visc no visc” d’entrada no s’ha d’entendre com la cosa mística del “com que visc, doncs per tant no visc” —allò de “muero porque no muero”—, sinó en el sentit català del “si cau no cau”, d’estar a punt de viure i de no viure, que és una construcció, o situació, que agrada molt a Clementina Arderiu: als seus versos hi trobem, ara amb coma i ara sense: “si goses, si no goses”, “si vindrà, si no vindrà”, “ara plores, ara rius”, “si et mengés, si no et mengés”, “si calia no calia”, “si goses si no goses”… A la “Cançó del risc” l’expressió hi surt cinc vegades sense coma i una amb coma, com si els primers cinc cops visqués en aquest risc de viure o no, i en l’altre ja pensés que aquest viure efectivament no és viure.. Carles Riba i Clementina Arderiu amb els seus fills, gendres, joves, nets i netes a casa del seu fill Jordi, en una reproducció del llibre ‘Carles Riba (1893-1959), de Jaume Medina’, el 1958Jordi Riba. Al poema “De la llibertat” el títol va sense interrogants, com es veu a la Revista de Catalunya número 95 (París, 1940): ella es veu, d’adolescent, corrent, i aquesta visió “de llibertat és una estampa/ gravada al fons del cor”, i és preciosa.. Al diccionari en deu volums de Joan Coromines, entre els derivats de tremolar hi ha l’adjectiu tremoladís, i per iŀlustrar-lo cita un tros d’un poema de Clementina Arderiu, “l’heroica i magistral companya del mestre Carles Riba”, quan de fet és un adjectiu que fan servir molts autors, començant pel mateix Carles Riba a l’Odissea, i també Sagarra, Bartra, Liost, etcètera. Però Coromines prefereix citar Arderiu; primer, perquè el poema es diu “Exili” i tracta d’això, i entre altres coses hi representa l’enyorament amb la imatge d’una palmera barcelonina i casolana: “Tremoladisses/ clapes de sol/ per tot el volt/ de la palmera/ (…) Gronxa, palmera,/ l’aire subtil!”; i, segonament, perquè m’imagino que Coromines la coneixia, i sabia del caràcter heroic de la dona que s’exilià a França amb un adult i tres adolescents (dos fills i una filla) i volia deixar-ne el testimoni i un elogi. Glicina, pi, figuera, palmera, violers de casa seva: ella mateixa es reivindica barcelonina, des de l’exili, i situa el record explícitament a Sarrià, on vivien abans de fugir a França. En casar-se, primer van llogar una caseta amunt amunt del turó del Putget (i no Putxet, com ho escriuen bàrbarament els del nomenclàtor barceloní); després van passar a una casa de Sarrià i, passats els anys de l’exili, van venir a un pis de l’avinguda República Argentina, davant del pont de Vallcarca.. Clementina Arderiu és una dona forta que no té por, tampoc, de mostrar els moments de feblesa (“Però veig en l’ombra negra/ com em fallava el desig:/ mea culpa que voldria/ ostentar damunt del pit./ Ja no em diran dona forta/ —jo mateixa no m’ho dic”). Però d’entrada, al primer llibre, al poema “Prefigurant” (que com tants dels seus té un aire de cançó), ja s’havia definit així: “Ja no soc la donzella poruga/ que cerca l’espluga/ per fer-s’hi un caliu;/ soc la dona que es sent tota forta/ al pas de la porta/ i guaita i somriu”.
EL PAÍS